Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Cinisme de mercat (II)

Sigui quina sigui la història de cadascú, l’impacte emocional de la pandèmia ha estat immens i una part considerable de la població està patint una o altra mena de dol

Enterrament a porta tancada, a causa del coronavirus, en el cementeri de Sant Gervasi de Barcelona, el 24 de març.
Enterrament a porta tancada, a causa del coronavirus, en el cementeri de Sant Gervasi de Barcelona, el 24 de març.

És massa aviat per escriure sobre la pandèmia, o sobre l’experiència del confinament? Davant de les primeres temptatives de ficcionar alguns aspectes de l’una i de l’altre, ja hi ha hagut qui s’ha esverat i ha clamat l’“encara no” dels apologetes del moment adequat, donant a entendre que hi ha un moment per a cada cosa i que la ficció només pot abordar la història contemporània quan no cou. O no cou massa. És una reacció del tot comprensible: sigui quina sigui la història de cadascú, l’impacte emocional de la pandèmia ha estat immens i una part considerable de la població està patint una o altra mena de dol. Per això, no sorprèn que la resposta immediata sigui refusar qualsevol ficcionament en nom d’un respecte, o sota la sospita d’oportunisme o de frivolització. Però és una resposta equivocada.

S’hi podria argumentar el que van defensar, en la segona meitat del XIX, els artistes que ni perseguien el rèdit comercial ni tampoc volien posar l’obra al servei d’una causa política. La idea fonamental, que Wilde va sintetitzar de mil maneres brillantíssimes, és que l’art es té a si mateix com a única finalitat, i que demanar-li que s’adeqüi a les exigències morals d’una època o que satisfaci les necessitats d’un mercat (una altra mena de moral) és horriblement impertinent. L’art no té cap altra finalitat que la d’existir. Des d’aquest punt de vista, ficcionar sobre la pandèmia seria lícit, perquè l’art no ha de tenir en consideració res fora de la seva tossuderia a ser. Parlar en termes d’un “moment adequat” seria, per tant, incomprensible. El moment de l’obra és el moment en què s’imposa al món i llestos.

Però no em sembla una resposta completa; em sembla que corre el perill de satisfer una altra mena de cinisme, que és el que accepta tàcitament la inutilitat de l’art. Però no la inutilitat que pregonaven els decadentistes i els wildians, sinó la inutilitat arrogant i devastadora de qui ha reduït l’art a entreteniment.

Potser l’art ha d’intervenir quan és massa a prop de la realitat de què parla com per tenir una perspectiva ponderada, matisada pel temps i feta de consideracions sedimentades. No dic que no tingui el seu interès parlar amb perspectiva, però em fa por que aquesta exigència d’adequació no acabi funcionant com una manera de desactivar un cert potencial de canvi. Picar quan el ferro ideològic és calent, i encara hi ha un marge de transformació. Potser és ingènua, la idea, però em sembla una de les poques maneres de combatre aquest cinisme de mercat que sembla decidit a imposar moments a les preguntes que, justament, les desactiven. Potser cal parlar encara que faci mal. O parlar precisament perquè en fa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >