Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Dues dones, tres militàncies

Els dos reculls de textos de Marçal i Roig són plens de ressonàncies amb l'actualitat, tant pel que fa al feminisme com a la lluita de classes

Maria-Mercè Marçal.
Maria-Mercè Marçal.

La periodista Montserrat Roig no va arribar mai a entrevistar la poeta Maria-Mercè Marçal al televisiu Personatges (1977-1978), en què indagava perspicaç i propera la trajectòria de personalitats catalanes del moment, homes sobretot. Llavors Marçal tot just havia publicat el poemari Cau de llunes, i l’espai, tot i l’èxit, es deixaria d’emetre al cap de poc. Però una bona manera d’intuir per on podria haver anat aquesta conversa entre dones (allò que Roig descriu com “una molsosa barreja de fets quotidians i universals, una implicació continuada, fluent, de la vida pública i la privada) és fer-les entrar en diàleg llegint Contra la inèrcia i Som una ganga, tots dos editats per Comanegra.

La doble militància contra l’opressió de classe i sexista travessa les reflexions de totes dues, que a finals dels setanta i principis dels vuitanta, data de la majoria dels textos, militaven en partits d’esquerra i fins i tot van arribar a participar en llistes electorals. De fet, part de les crítiques s’adreçaven a uns espais polítics que tampoc es deslliuraven del sexisme de la societat i relegaven a un segon pla les reivindicacions de les dones. Llavors les feministes ja plantejaven la importància de les cures (Un sou per a la mestressa de casa!, titula Roig) i la pobresa estructural de les dones dins del capitalisme. En la tres voltes rebel Marçal, a la lluita contra patró i patriarcat, que expressa amb estil directe i combatiu, s’hi afegeix una tercera militància contra la pàtria, l’Estat centralista, “una de les més clares expressions del patriarcat al nivell superestructural”.

Dues dones, tres militàncies

CONTRA LA INÈRCIA
Maria-Mercè Marçal
Editorial Comanegra
240 pàgines
19,50 euros

De fet, el gros de Contra la inèrcia (26 dels 38 articles, tria d’Helena González), escrit per la Marçal “més periodista, més activista, més política”, segons David Fernàndez al pròleg, són les cròniques polítiques que va escriure per a la revista A Nosa Terra (1979-1980), dictades en castellà per telèfon i publicades en gallec (el repte de fer parlar Marçal en català l’ha assumit Pere Comellas). Tot i que hi ha poques traces de la seva veu literària, hi descobrim un relat minuciós de “l’esmicolament” dels espais polítics, sobretot independentistes, amb l’Estatut de 1979 i les primeres eleccions al Parlament com a trames principals. Textos en què les ressonàncies actuals es fan tan evidents (estatuts i mobilitzacions, dret a l’autodeterminació, presos independentistes…) que és inevitable preguntar-se com hauria abordat la trepidant crònica política d’aquests darrers anys.

Dues dones, tres militàncies

SOM UNA GANGA
Montserrat Roig
Editorial Comanegra
280 pàgines
19,50 euros

Passa una cosa similar amb la prosa lúcida i incisiva de Roig, que en la seixantena d’articles i fragments de llibres (en català i castellà) de Som una ganga ens interpel·la, amb un vocabulari ben viu i un to irònic i expressiu com a articulista, sobre la maternitat, l’empoderament femení o la violència masclista, qüestions ben vigents, fins i tot fites pendents, preludis de les vagues feministes, la renda mínima o l’empoderament sexual. Roig també repensa, amb un discurs ric i farcit de referències, l’ofici d’escriptora per dotar-lo de tota la responsabilitat intel·lectual, i reivindica noms com Woolf o Beauvoir, una tasca de difusió que Marçal posa en pràctica com a traductora d’Akhmàtova o Yourcenar i en la seva pròpia veu com a poeta o en obres com Sota el signe del drac.

Però és pertinent rellegir Roig i Marçal amb la proliferació de veus feministes actuals? Tal com assenyala l’autora de Digues que m’estimes..., “el feminisme significa la recuperació de la paraula de la dona, de la seva pròpia història, individual i col·lectiva”. És, per tant, una tasca encara en procés bastir aquesta genealogia de veus des de les coordenades actuals; tornar a publicar —com ha fet Club Editor— Víctor Català i Mercè Rodoreda, revisitar Angela Davis arran de les protestes antiracistes als EUA, o analitzar figures com Gloria Steinhem (Mrs. America, HBO). Cal tornar a aquestes mares i germanes literàries assumint-ne tota la complexitat com a pensadores, perquè la seva experiència sigui tan universal com la que es pressuposa als homes. Ho diu Maria Àngels Cabré al pròleg de Som una ganga: “Més Roig i menys Pla”. Doncs això, més bruixes i menys homenots.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >