Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La sensació d’estar davant un clàssic

Amb la vida i el caràcter intensos de Jacint Verdaguer, Àlvar Valls ha escrit una obra immensa

El poeta Jacint Verdaguer.
El poeta Jacint Verdaguer.

Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947), és una novel·la que satisfarà tots els lectors. En primer lloc, els que els incomoda el rigor de la invenció i consideren pueril sorprendre’s i commoure’s amb mons ficticis i s’estimen més un tipus de narrativa que els proporcioni una lliçó didàctica sobre algun període històric concret, sobre les vicissituds d’alguna celebritat pretèrita: el protagonista de la novel·la és el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer (1845-1902), de vida exaltada i caràcter vertiginós, un prodigi de candor i supèrbia, que va saber filtrar la memòria verbal conservada a la plana de Vic a través d’una enorme capacitat lèxica i mètrica, que va viatjar pel Mediterrani, a Terra Santa, a Cuba, que va relacionar-se amb tots els altres escriptors de la Renaixença, que va entrar al servei dels marquesos de Comillas, que no es va espantar de les determinacions insensates que prenia —el misticisme i les pràctiques exorcistes dels últims anys—, que va morir a frec de la indigència mentre tothom es disputava els beneficis del seu testament i el llegat de la seva obra. Biografia novel·lada de Verdaguer, doncs, Entre l’infern i la glòriaés també un detalladíssim fris coral de les tensions tràgiques i les convulsions polítiques, socials i culturals del XIX: més enllà del retrat dels grans esdeveniments —les contradiccions del regionalisme, la passió carlista, el poder del periodisme i el poder econòmic, l’espanyolisme—, i amb una vivesa enlluernadora, Valls aconsegueix que el lector respiri la immensa realitat que només regalen les grans novel·les, l’essència de la quotidianitat de l’època, sense res de postís molesti el fluir de la lectura.

Ara bé, els lectors que, en comptes d’aprendre a través d’una novel·la el que expliquen els llibres d’Història, prefereixen embeure’s de les peripècies dels personatges que protagonitzen els relats, i acabar la lectura amb la convicció que l’autor li ha ofert un fragment vigorós de vida feta ficció, també estan de sort, perquè Entre l’infern i la glòria els satisfarà totes les expectatives: Valls alterna els últims dies de Verdaguer, reclòs en una torre als peus del Tibidabo, molt malalt —un exercici subtilíssim de comprensió moral a l’altura de les filigranes i les miniatures de Txékhov—, amb els episodis principals del seu itinerari vital —una exhibició d’habilitat per evocar la riquesa i la plenitud de la vida que Tolstoi no hauria desdenyat—, i el resultat és una novel·la d’aventures impecable que es llegeix amb l’emoció intensa que es llegeixen les odissees. Amb una quantitat immensa de personatges i trames secundàries dibuixats amb la claredat i la compassió pròpies d’un novel·lista de la vella escola —algú amb curiositat intel·lectual, amb una experiència particular de la vida i del món, i que mai no ha trepitjat una residència d’escriptors—, la simfonia narrativa que és Entre l’infern i la glòria es va trenant com si fos una meticulosa teranyina pròpia del vuit-cents; i el lector, com el marit de Xahrazad, no se’n pot estar de voler saber què passa a continuació, quin nou infortuni haurà d’entomar Verdaguer i de quina manera es lligarà amb els anteriors: no hi ha res que estimuli més que viure altres vides a través d’unes sensibilitats i uns estats d’ànim iguals als dels lectors.

De totes maneres, però, la immensitat de la novel·la de Valls és tal que fins i tot satisfarà els lectors reticents a creure que la literatura parla de la vida i del seu significat i que tendeixen a considerar-la com una operació on l’important són el llenguatge i els seus sons, la conducta de les frases i els esforços lèxics i sintàctics: Entre l’infern i la glòria és una delícia de sensibilitat verbal, que encara fa molt més llarg el temps que s’ha d’invertir en la seva lectura perquè són infinits els passatges on la bellesa de l’escriptura reclama tornar-hi per explorar, a poc a poc i amb lupa, l’eficàcia dels recursos estilístics (èpics i lírics) que usa Valls per estremir de felicitat el lector.

Des dels primers compassos de la novel·la, el que s’imposa és la sensació d’estar davant d’un clàssic, d’un d’aquells llibres que justifiquen haver invertit moltes hores de lectura: Entre l’infern i la glòria eclipsa el que actualment es considera ficció seriosa, com si Valls hagués escrit un miracle literari, i Chesterton ja deia que el més estrany dels miracles és que es produeixin.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >