Txarango: “No compta el que cantes, sinó el que fas”

Amb el disc De vent i ales, el grup Txarango tanca 10 anys d’activitat, i hauria d’haver començat a acomiadar-se la setmana passada en una gira amb tot venut. Grup musical d’activistes socials organitzat com a cooperativa, han dut la seva música arreu del món, viatjant a zones conflictives on l’emergència social és la rutina. Ara, Txarango tanca un dels capítols més populars de la música catalana de fusió mentre esperen el 2021 per acomiadar-se als escenaris. Si la covid ho permet.

Pregunta. Per què es desfà el grup?

Alguer Miquel (Sant Joan de les Abadesses, 1976). Hem viscut coses que no imaginàvem, i no volíem entrar en un cicle de repetició de discos i gires passant pels mateixos espais. A més, des de fa 10 anys tota la nostra vida ha estat centrada en el grup, i també hi ha persones que volien fer altres coses en una vida que és curta.

P. Tornar a començar als 33 anys?

M. La seguretat no existeix, busquem falses sensacions de seguretat, i després t’atropella una crisi o un càncer. Considerant que la vida escollirà per nosaltres, mentre sigui possible volem escollir com viure-la.

Sergi Carbonell (Ribes de Freser, 1976). Jo havia treballat en un forn, en un alberg, havia tocat en altres grups i mai havia tingut la sensació de no ser feliç. Podria tornar a ser feliç treballant a l’alberg.

P. No desgasta molt gestionar un grup com a cooperativa?

M. Desgasta més moure’s per un espai depredador com el de la indústria musical.

P. Defineixin política.

“La vida és un torrent que sap on va, es tracta d’obrir les ales i deixar-te dur; hem viscut coses quan ens hem deixat portar”

M. Tot, cada acció de la nostra vida, ser conscient que cada petit acte genera un impacte en el nostre entorn.

P. La música pot canviar el món?

M. Nosaltres no posem la intenció en una cançó, no som il·lusos que pensen que pot canviar res. Soc fill de treballadors d’una colònia tèxtil i les nostres samarretes no es podien fer a Catalunya sinó a Bangladesh. Vam buscar tallers a casa nostra per fer-les. Genera més costos, hi guanyes menys i és un esforç extra, però cada puntada no és a costa d’una vida infantil a Àsia. Nosaltres no cantem eslògans per canviar el món, parlar dalt d’un escenari és senzill però, quin valor té si no fas res més? No compta el que cantes sinó el que fas.

P. Han viatjat arreu del món a llocs conflictius. Com valoren el paper de les ONG?

M. Que no acaben de solucionar els problemes. Quan participes en alguna cosa has de veure des d’on ho fas i quina incidència política té. L’ONG que neix a Occident i vol tutelar processos en altres països té una mirada paternalista que, tret de moments d’urgència, no canvia gaire el panorama.

P. Per què hi ha tants grups de fusió a Catalunya?

M. És l’aspecte positiu d’una relació colonialista amb el Carib. Catalunya ha estat un país ric, i es deia que hem descobert Amèrica amb Colom, fins i tot reivindicant-lo com a català. Sempre hi ha hagut contacte musical amb aquelles terres, músiques d’anada i tornada. Ens atrau la música de patró, rumba, reggae, una roda d’acords i anar improvisant. És música integradora, fàcil, música per jugar, un espai d’acollida.

P. Han fet una havanera per primer cop, estil dels seus pares i avis.

M. Crec que les músiques llatines ens sonen a música de veritat. Després d’èpoques en què ser modern ha estat trobar el patró que no ha descobert ningú, trobo casa meva en un ritme de txa-txa-txa o de cúmbia. No m’importaria ballar tota una nit cançons que ja no existeixen. El món es podria quedar sense cançons noves i jo em passaria la vida ballant coses ja existents.

P. Els interessa el reggaeton?

M. El que m’agrada és que manté els accents del tumbao, però on va el bombo hi posen la caixa, i el bombo el fan a negres, com tota la música comercial de ball. Així tens la pulsió de la música de ball anglosaxona amb els accents de la música llatina.

P. Sense vacuna per a la covid-19 potser tindran problemes per fer la gira...

C. Ara estem d’ERTO i no tenint clar com seran els concerts i que haurà de fer el públic. Estava dissenyada per a 2.500 persones per concert; qualsevol restricció de públic desquadra el model. Seria inviable.

M. Estem inquiets i frustrats. Si no la podem fer, no sé com ens en sortirem, tenim totes les entrades venudes. Teníem previst fer els concerts en una carpa de circ. Si traiem un terç d’aforament no podrem mantenir la gira, les entrades eren les més barates possibles. Ara busquem espais a l’aire lliure, per a 40.000 persones, on puguin entrar les que calguin. És la primera vegada que no podem fer el que hem pensat.

P. La pandèmia deixa el disc desfasat?

M. No, parla força de la mort, d’abraçar-la, de mirar-la. I la línia de l’àlbum és preguntar-se quant del que hem viscut té a veure amb la intenció original o amb l’atzar. Quan hem viscut coses és quan ens hem deixat portar. De vegades tens plans i la vida et porta pel seu camí, com ha passat amb la pandèmia. La vida és un torrent que sap on va, es tracta d’obrir les ales i deixar-te dur.

P. Txarango es va despenjar del concert als terrats de l’Ajuntament de Barcelona...

M. Era una bona idea, però mal resolta: crèiem que era desinteressat i que el pressupost no era tan elevat. Lamentem que hagi servit per criticar l’alcaldessa Colau, però va ser un error. Havíem escollit fins i tot una peça lenta per participar-hi, però quan vam veure les regles del joc ja no ens vam sentir còmodes. Hauríem d’haver fet més preguntes abans de dir que sí.