Selecciona Edició
Connecta’t

1924: el mogut estiu de Macià a la Costa Blava

Un atropellament i l’amenaça d’extradicció van marcar el primer any a l’exili francès del polític separatista, segons reconstrueix ‘Quadern’ a partir de cartes inèdites

Cartell promocional de la localitat francesa de Bandol, de l’època en què Francesc Macià i la seva familia s’hi refugiaren el primer any d’exili.
Cartell promocional de la localitat francesa de Bandol, de l’època en què Francesc Macià i la seva familia s’hi refugiaren el primer any d’exili.

Un atropellament, un propòsit de viatge a la Itàlia de Mussolini, una ordre d’expulsió de França i una galdosa localitat de vacances. Les cartes inèdites del fons de Francesc Macià a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), creuades entre l’esposa d'aquest, Eugènia Lamarca, i el seu fill, Joan, la filla petita, Maria, i la gran, Josefina, permeten a Quadern descobrir nous entrebancs personals i perfilar el que fins ara la historiografia ha esbossat del primer estiu a l’exili, el 1924, de l’aleshores diputat separatista a les Corts i líder de la formació política i paramilitar Estat Català.

Arran del pronunciament, el 13 de setembre de 1923, del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, Macià es va establir a Perpinyà, per fer-ne la base d’operacions de les seves conspiracions polítiques. Al cap d’un mes, però, va traslladar el seu domicili a París, després que les autoritats espanyoles pressionessin el govern francès per allunyar-lo de la frontera i alhora aconseguir a la ville lumière tanta notorietat com fos possible.

En començar 1924 el van anar a trobar esposa i filla petita, restant a Barcelona la gran, Josefina, casada amb el dermatòleg Antoni Peyrí, i a Lleida el fill, Joan. A París, la família es va allotjar a l’Hôtel du Brésil, al 23 de la Rue Bergère —on és encara, a prop de la Porte Saint Denis i del Folies Bergère—. Des d’allí, el 13 de març va escriure a un agent immobiliari de Bandol, un poblet proper a Toló de la Costa Blava, la ribera francesa, a una seixantena de quilòmetres a l’est de Marsella, per tal que li trobés una vil·la amb cinc habitacions, menjador i cuina per llogar-la del 15 de juny al 15 de setembre.

El primer diumenge de maig, Macià va assistir a Tolosa de Llenguadoc amb la seva filla Maria —que restà soltera i en endavant l’acompanyaria gairebé sempre en lloc d’Eugènia— al banquet de celebració dels Jocs Florals a Tolosa de Llenguadoc, prohibits a Catalunya.

Encara que no succeí res de notori, el consolat d’Espanya a la ciutat va estar amatent que el polític separatista no deixés anar cap estirabot contra Primo de Rivera, tal com explica Josep Fontbernat, un dels integrants d’Estat Català i director del cor Deodat de Severac de la capital des de 1923, a les memòries La batalla de Prats de Molló (1930).

Un xalet a Bandol

Un mes i escaig després, la família Macià va deixar París el dimecres 11 de juny en direcció Ginebra, on van passar uns dies, per anar a Bandol via Marsella. Arribats a mig matí del 16 de juny, Eugènia va escriure a Josefina que havien agafat una minyona que era “una mena de marimacho d’uns 35-40 anys lletja que fa por però vestida de blanc i amb gran sombrero”. I és que el de Macià, gràcies precisament al patrimoni de la seva esposa, fou a pesar de tot un exili de comoditats.

Josep Fontbernat davant de la coral Deodat de Severac, l'abril del 1924.
Josep Fontbernat davant de la coral Deodat de Severac, l'abril del 1924.

Malgrat que Macià tenia referències d’una casa, la Villa Mignon, aquesta no estava disponible, i s’avingué a llogar la Villa les Pins, ambdues avui il·localitzables. El xalet, als afores del poble, estava envoltat d’un petit bosc, i al seu jardí, amb escales que pujaven i baixaven, hi havia un quiosc exterior, un pavelló per protegir-se del sol. Ja aleshores el líder separatista començava a barrinar d’entrar a Catalunya pel Pirineu amb voluntaris. Per això demanà al seu amic Camille Soula, catedràtic de farmacologia i fisiologia a la Universitat de Tolosa i occitanista, que s’ocupés d’enrolar els joves d’Estat Català que es trobaven a la ciutat en els clubs de tir de la zona.

Macià de seguida deixà esposa i filla per anar del 21 a 23 de juny a Lió a una reunió política amb membres d’Acció Catalana com Lluís Nicolau d’Olwer, segons va explicar Eugènia a Josefina. En la trobada, realitzada a l’Hôtel Therminus —a prop de l’estació i que durant la Segona Guerra Mundial seria el quarter general de la Gestapo— hi havia també els representants de l’Estat Català de l’interior, el capità de vaixell retirat Joan Alzina i el doctor Joan Soler Damians, així com Marcel·lí Domingo com a representant dels republicans i Eusebi Carbó, de la CNT. Macià volia constituir un front únic, que no es concretà per les desavinences mútues dels participants, tal com explicà Enric Ucelay-Da Cal a la seva tesi doctoral (1979), Estat Català: The Strategies of Separation and Revolution of Catalan Radical Nationalism (1919-1933).

Perill d’extradició

Poc després, Macià retornà a Tolosa per assistir el diumenge 29 de juny a l’Aplec d’Occitània. Un concert de vora 700 cantaires impulsat per Fontbernat, amb el vistiplau del batlle local, Paul Feugà, i presidit per la comtessa Anna de Noailles, poetessa francesa d’origen romanès, de molt renom a l’època, mecenes i ben relacionada amb els cercles artístics i intel·lectuals parisencs. El consolat espanyol va pretendre que l’esdeveniment no tingués lloc, però va ser endebades i aleshores pressionà les autoritats franceses perquè no s’inclogués Els Segadors en el repertori.

El prefecte i Feugà ho van transmetre a Fontbernat, i el mateix dia de Sant Pere al matí un comissari de policia l’advertí que si cantaven l’himne oficiós de Catalunya els detindria a ell i a Macià i els expulsarien del país. El director no va acatar i el va fer cantar per cloure el concert. Amb ànim de complir l’amenaça, el prefecte envià tot seguit l’ordre d’expulsió a París, per tal que es fes efectiva.

Fontbernat, per apaivagar els ànims i escapolir-se de la detenció, s’amagà al castell de Mauvers, a la riba del Garona, al nord-oest de Tolosa, propietat del president honorari de la Coral Deodat de Severac, el baró Henri de Lingua de Saint-Blanquat. Macià, de la seva banda, retornà a Bandol. Fins ara, la historiografia assenyalava que aquesta estada havia estat conseqüència dels fets, però amb la documentació que aporta aquest suplement sabem que no fou així. El polític separatista no s’amagà, hi anà perquè hi passava l’estiu amb la família.

Des de Bandol, Macià, a través de Josep Cabré Claramunt, de 27 anys, metge, que es trobava a Tolosa completant l’especialització de dermatologia —iniciada a Barcelona amb el gendre de Macià—, va saber el 6 de juliol, seguint els documents de l’ANC, que el prefecte no havia fet cas als qui havien provat de desdir-lo de tramitar l’ordre d'expulsió perquè “es volia mostrar enfant terrible”. El govern francès, però, ni abans de la festa ni després no n’havia donat cap indicació al respecte.

I és que la situació ja no era la dels primers mesos de 1924. A mitjans de juny el front d’esquerres (Cartel des Gauches), liderat per Édouard Herriot, havia guanyat les eleccions i aquest presidia el consell de ministres i era ministre d’Afers Estrangers d’un govern discretament hostil a Primo de Rivera i que feia els ulls grossos amb els seus opositors. De tota manera, l’advocat, excombatent a la Primera Guerra Mundial i diputat per Foix a l’Assemblea Nacional Francesa, Roger Lafagette, es desplaçà a París per fer una interpel·lació a la cambra si no es resolia la qüestió.

La premsa d’esquerres, L’Humanité i Jean Pélissier —un periodista francès interessat en els moviments nacionals i amic de Soula—, al Midi Socialiste de Tolosa, parlaren de l’afer, mentre que la resta de premsa silencià l’episodi perquè, segons Cabré, “aquesta fou la consigna” de les autoritats franceses. Aparegué una nota de l’Agència Havas, “tendenciosa”, segons Soula explicà a Macià, instigada pel cònsol d’Espanya a Tolosa, Antonio Gullón, i l’ambaixador José María Quiñones de León.

En perill d’extradició, Macià treballava per crear un front català únic

Aviat el doctor rebé un parell de telegrames de contactes seus a París i una carta de Lafagette dient que Herriot havia “revocat l’ordre del prefecte” i, per tant, que l’expulsió restava aturada. Soula ho considerà “un fiasco de l’ambaixada” i es mostrà partidari també de publicar una explicació de l’afer a L’Independent du Midi i a la revista occitanista Oc, que ell mateix havia fundat. Josep Cabré mobilitzà un altre amic, el metge catalanista Alfons Trias, d’estudis entre París i Ginebra.

Trias informà que Marcel·lí Domingo, amic tortosí de Macià, s’havia reunit amb el socialista Pierre Renaudel, diputat per l’SFIO, la secció francesa de la Internacional Obrera, i amb Herriot, i que res no passaria. En efecte, el dimarts 8 de juliol el consell de ministres es va reunir i a la nit Soula rebé un telegrama confirmant el que ja esperaven. L’entorn catalanista i occitanista ho visqué, segons Cabré digué el 9 de juliol a Macià, com una gran victòria. L’afer durà, doncs, una setmana i mitja escassa.

Envestit per un auto

Passat l’ensurt, Macià, sense notícies de Nicolau d'Olwer des de la seva reunió a Lió, l’escriví el 16 de juliol per concertar una nova visita. El diputat hi retornà el 23 de juliol. L’estada familiar a Bandol, però, no resultava tan idíl·lica com esperaven. A Maria, avorrida, no li agradà i Eugènia tingué un problema circulatori a la cama i van optar per canviar de destí.

Des de Lleida, Joan es queixava a la seva germana petita que havien trigat a informar-lo que la seva mare patia de la cama. El cert és que Macià, bo i estimant-lo, sempre procurà mantenir el seu fill gran, de caràcter dissolut, en la distància. Temia que les seves sortides i fantasieigs el posessin en un compromís. Aleshores amb 34 anys, l’havia provat d’encaminar vers una enginyeria d’agrònoms per tal que el succeís al capdavant de la hisenda familiar, però sense èxit. Manuel Azaña, que el conegué, diria a les seves Memorias (1978) que “parecía algo perdis”, cosa que indignà els amics de Joan.

Francesc Macià amb la seva família al voltant d'una taula, aproximadament l'any 1932.
Francesc Macià amb la seva família al voltant d'una taula, aproximadament l'any 1932.

Estant així les coses, el 13 d’agost Maria va escriure a Josefina, des de l’Hôtel Terminus de Marsella, per dir-li que ja voldrien ser al nou destí, el Grand Hôtel de la localitat termal d’Uriage-les-Bains, al departament de l’Iser, 17 quilòmetres al sud-est de Grenoble i a 320 al nord de Bandol.

Com que el xalet estava pagat encara fins a mitjans de setembre, van ser Josefina i els seus fills els qui el van aprofitar. Macià lamentà que no se’ls unissin als Alps perquè trobava a faltar els menuts. Maria de seguida es mostrà molt satisfeta d’haver deixat “l’escòria” de Bandol (tot i que hi passaven temporades escriptors com Thomas Mann, D. H. Lawrence, Aldous Huxley i Katherine Mansfield) i expressava en una carta no datada a Josefina que a Uriage el paisatge era molt bonic perquè es veia el Montblanc i hi passaven els autocars que feien la ruta dels Alps de Niça a Evian-les-Bains.

Li explicà també que un metge havia inspeccionat Macià, de 64 anys, i li havia assegurat que tenia un cor d’un jove de 30 i que ben bé podria arribar a viure’n cent (en visqué 74). De fet, el polític es va mostrar satisfet pel canvi de destí. De bon matí passejava per la muntanya i deia que “mai més no l’agafaran vora el mar”, cosa que no deixava de ser irònica per a algú originari de Vilanova i la Geltrú i interessat en les armades.

Macià, però, no parava d’anar amunt i avall de l’hexàgon francès. L’1 de setembre era a París i preveia ser a Perpinyà a mitjans de setembre per lligar caps amb contactes d’Estat Català de l’interior. El divendres 12, al migdia —en un episodi desconegut fins ara—, un cotxe l’envestí. Li va clavar un fort cop al genoll esquerre i el va rebolcar per terra. “El cop que vaig rebre va ser horrorós”, confessà a la seva filla Josefina. No va fer cas a les seves dones, però, i no es deixà visitar per cap metge.

En sortir de l’hotel al vespre, en taxi, va patir molt i a l’estació el van haver d’ajudar amb una cadira per pujar al tren. A Perpinyà hagueren de fer el mateix per baixar i allí un metge finalment li recomanà l’aplicació de dues sangonelles i massatge. Després de dos dies amb el genoll inflat i de caminar amb bastó, pogué desfer-se’n.

Amb l’arribada de les primeres pluges de tardor, a Uriage van començar a tancar restaurants i hotels i a escampar els turistes. Eugènia i Maria frisaven per tornar a París. Evitaven el tedi anant alguna tarda a Grenoble a comprar-se guants i a fer-se fer sabates, i van lamentar no haver anat allí abans i haver perdut part de l’estiu a Bandol, tal com explicà Geni, que també tenia la cama millor, a Josefina el 23 de setembre. L’endemà, Macià —que el dia 21 havia complert, sense la família, els 65 anys— encara era a Perpinyà, des d’on escriví a un dels seus lloctinents d’Estat Català, Ramon Duran i Albesa. A continuació, retornà a Uriage.

Visitar la Itàlia de Mussolini

A finals de setembre s’assabentaren, segons va explicar Maria a Josefina el dia 27, del viatge que emprenia una parenta a Roma. Aliena a la política que endegava el seu pare, amb 24 anys i desitjosa de viure en vacances perpètues —induïdes, a més, per la nova situació—, li ho comentà al seu pare. Macià respongué a la filla petita que potser podria deixar les ocupacions per anar tots plegats a Itàlia el dimarts 30 de setembre.

No fou només un plantejament —també desconegut fins ara— per acontentar-la. El polític arribà a traçar un itinerari, tal com demostra la correspondència a què ha accedit Quadern, que passava per Torí, Florència i Venècia. Segons Maria, el seu pare deia “que li interessa més veure Florència que Milà”. Sembla, doncs, que Macià se sentia més atret o pensava més en l’arquitectura, l’art i la bellesa de les ciutats que no pas a visitar l’epicentre del feixisme mussolinià, malgrat que no era aliè al que allí s’esdevenia. Benito Mussolini ja era president del consell de ministres i a l’agost havia aparegut el cos de l’opositor socialista Giacomo Matteotti, assassinat.

El viatge, però, no es concretà i no es té constància que més endavant a la seva vida Macià arribés a trepitjar Itàlia. El dilluns 29 passà a recollir Eugènia i Maria per deixar Uriage i anar a París, on a primers d’octubre cercaren, de nou, hotel. El 3 d’octubre, Sant Francesc, una data més assenyalada al calendari que l’aniversari, Geni i Maria van regalar una ploma Waterman a Macià. La filla petita es queixà que el pare, després d’haver provat de deixar de fumar, estava més gras i hi havia tornat.

El dia 13 d’octubre ja tornava a ser a Perpinyà. El quadre més expeditiu del seu Estat Català, el jove Daniel Cardona, també havia passat a França i se li revoltava. No estava d’acord ni amb la seva política, ni els seus mètodes, tal com recollí l’historiador Fermí Rubiralta en la biografia d’aquest (Afers, 2008). La tardor obria nous fronts, noves dificultats i decepcions. Macià, a desgrat de la seva filla Maria, no tenia temps ja per pensar en Itàlia, ni tan sols de recordar el desastrós pas per Bandol. Just un any després viatjaria al país dels soviets, però aquesta ja és una altra història.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >