Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ara, confluència nacionalista

L’aposta amb més possibilitats de trencar la base electoral de l’independentisme és la confluència de la dreta nacionalista que rebutja seguir Torra i Puigdemont

Miquel Roca i Junyent amb Josep Antoni Duran i Lleida, a Tribuna Barcelona.
Miquel Roca i Junyent amb Josep Antoni Duran i Lleida, a Tribuna Barcelona.

Res fa pensar que una mínima normalització de la política catalana pugui provenir del camp independentista, que continua fent voltes embolicat en un inextricable garbuix de fabulacions, contradiccions i el drama de les presons i l’exili. Al mateix temps, malgrat tot, no hi ha indicis que davant seu s’articuli una alternativa clara i potent capaç d’aconseguir la majoria de govern en unes eleccions al Parlament. Ni per la dreta, ni per l’esquerra.

Tot pot canviar, tanmateix, si es reconstrueix almenys una part electoralment útil de l’espai polític que abans ocupava Convergència Democràtica. Una operació d’aquest tipus és a aquestes altures la possibilitat més versemblant que l’independentisme perdi la majoria al Parlament i, en conseqüència, deixi anar el timó de la política catalana. Aquest càlcul és el que anima diversos grups i partits formats al voltant d’exdirigents de la mateixa Convergència i els seus afins, que rebutgen la política de Quim Torra i Carles Puigdemont. El 1976, després de la dictadura, es tractava de convergir per derrotar l’esquerra. Ara es tracta de confluir per rectificar el rumb del sobiranisme.

Considerats aquests grups d’un en un, tots són petits i cap té una preeminència gaire clara sobre els altres. Però si se sumen, tenen un actiu que pot resultar atractiu per a la part de l’electorat que durant dècades va donar suport al partit de Jordi Pujol creient, amb raó fins al 2012, que aquest era el que representava la dreta democràtica i catalanista però no independentista. Aquest actiu consisteix a presentar com a garantia el fet d’haver abandonat l’aventura independentista quan els seus excompanys s’hi van deixar arrossegar.

Al mateix temps que un actiu, aquest perfil pot ser també un llast, i no precisament lleuger, perquè els dos partits de l’antiga Convergència i Unió (CiU) no han desaparegut per l’expansió de l’independentisme sinó per l’esclat de la corrupció. El que els ha esborrat del mapa són les sentències judicials per escàndols en el finançament dels dos partits, barrejats sovint amb beneficis individuals. Aquest hàndicap és, probablement, el que dificulta una recomposició a partir d’aquests integrants. Tot i això, el cert és que l’espai sociopolític catalanista moderadament conservador, anticomunista o antisocialista que Pujol va saber atreure i unificar el 1980 continua existint i està esperant que algú amb credibilitat s’ofereixi a representar-lo.

Aquí hi ha una oportunitat i fins i tot una necessitat. Perquè no tot l’electorat de CiU ha fet el trànsit cap a les successives coalicions independentistes pilotades, sempre en posicions de control, per la cúpula de Convergència en aliança amb Esquerra Republicana. Les ha seguit el gros del seu electorat, però no la totalitat. I ara és molt evident per a tothom que aquella aposta va ser un error i ha portat a un fracàs sense pal·liatius. I un desastre per a Catalunya. De manera que els orfes del centredreta catalanista encara són aquí. Ni Ciutadans ni el PP pretenen ser opcions per als electors catalanistes.

Una altra cosa és si las plataformes amb les quals aquests últims anys han intentat omplir aquest forat tenen prou credibilitat o no. El més consistent d’aquests projectes és, sobre el paper, el dissenyat pel Partit Nacionalista de Catalunya, que està integrat per la que va ser la coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, i altres exdirigents de Convergència, com Carles Campuzano i Xavier Xuclà, i apareixen com un nou possible ganxo per reclutar nacionalistes pragmàtics de l’estil del que en el seu moment van representar Miquel Roca a Convergència o Duran Lleida a Unió. Aquesta és una clara diferència amb altres polítics que han creat les seves plataformes després de protagonitzar llargues carreres saltant d’un partit a l'altre i d’una ideologia a l'altra, cada vegada més a la dreta, com Antoni Fernández Teixidó i Manuel Valls. Fernández Teixidó va passar del trotskisme al Centre Democràtic i Social (CDS) d’Adolfo Suárez, després a la Convergència de Jordi Pujol i ara al liberalisme amb Lliures. Valls va passar del socialisme francès, amb el qual fins i tot va arribar a ser el cap de govern, al liberalisme anticatalanista de Ciutadans, amb els quals el 2019 va obtenir una plaça de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Un altre grup interessat en la recuperació de la dreta catalanista és Units per Avançar, una aliança d’exdemocristians i exsocialistes encapçalada per Ramon Espadaler, últim secretari general de l’extinta Unió Democràtica. Després de concórrer a les eleccions autonòmiques del 2017 i a les municipals del 2019 integrats en candidatures del PSC, ara s’ofereixen per confluir amb exconvergents i liberals. Confluir, aquesta és la idea, per retallar la base electoral independentista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >