Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La política infantil

A mitjans del mes de març al Govern central li havien canviat les preguntes i, com és obvi, no tenia preparades les respostes. Estava enfeinat en altres coses

El ministre de Sanitat, Salvador Illa i la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, parlant amb periodistes.
El ministre de Sanitat, Salvador Illa i la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, parlant amb periodistes. efe

Una amiga em deia l’altre dia: “Recordes que fa molts pocs mesos el gran debat de la política espanyola era on havien de reposar definitivament les restes de Franco? A la vista del que està passant, no creus que els polítics s’haurien de preocupar de coses serioses, del que importa per al benestar dels ciutadans i deixar-se estar de ximpleries?”.

Naturalment li vaig donar tota la raó, com no podia ser d’una altra manera. I vaig afegir: “Te’n recordes que al Consell de Ministres del dimarts 3 de març es discutia sobre el contingut del projecte de llei d’igualtat que ineludiblement s’havia d’aprovar aquell dia per exhibir-lo com a trofeu el diumenge següent en les manifestacions del Dia de la Dona?”. El següent Consell de Ministres, el dimarts 10 de març, les preocupacions havien canviat radicalment, només es va parlar de la pandèmia, de com afrontar la situació més crítica de les últimes dècades.

Al Govern li havien canviat les preguntes i, com és obvi, no tenia preparades les respostes. Estava enfeinat en altres coses. Començava a viure en la nova realitat.

La política s’ha infantilitzat, de vegades sembla un joc entre colles de nanos durant les vacances d’estiu. La ignorància i, sobretot, la frivolitat, campen al seu aire, sense cap mena de mirament. El que preocupa és la imatge, la comunicació, encertar el bon titular, ser el trending topic dels matins, escriure tuits enginyosos. No cal preocupar-se dels problemes de fons, no cal preveure res a llarg termini, així no es guanyen les eleccions, l’important és actuar per rampells. Amb això n’hi ha més que prou.

I així ens va. I no és només a Espanya. Alguna cosa passa en la nostra cultura, potser amb tants correus electrònics no hi ha temps per llegir, potser a les escoles no s’hi ensenya res perquè els mestres pensen que a Google hi és tot, potser als professors d’universitat se’ls exigeix més quantitat de pàgines que profunditat d’idees, potser es veuen més sèries que pel·lícules de debò, les que anaves a veure només pel nom del director. No ho sé, potser soc un home del segle passat...

Aquestes consideracions m’han fet retrocedir uns anys, pocs, fins al 2015, quan Ada Colau va ser elegida alcaldessa de Barcelona. Recordo que uns dies abans de prendre possessió va assegurar molt seriosament que faria complir les lleis, però només les bones lleis. Em vaig espantar, una alcaldessa elegida en un país democràtic pronunciava unes paraules que significaven, ni més ni menys, saltar-se l’Estat de dret i retrocedir a èpoques passades, a les dels reis absoluts.

Però no em vaig espantar perquè pensés que això passaria, tenim prou mecanismes per oposar-nos a qualsevol retorn al despotisme. Em vaig espantar perquè vaig pensar –amb encert, com he comprovat després– que la nostra alcaldessa no coneix els fonaments més bàsics de la nostra democràcia. Els poders seleccionen les lleis que els semblen bones i les apliquen però rebutgen aplicar les dolentes. El poder no es troba en les lleis elaborades pels representants del poble. Així doncs, no estem governats per les lleis, sinó per homes, autoritats, que no estan limitades pel dret.

La senyora Colau ens ha donat després moltes proves de menyspreu al dret i en nombroses ocasions el municipi ha hagut d’indemnitzar ciutadans perjudicats. L’última genialitat de la nostra batllessa ha estat en relació amb el turisme. Ja sabeu que hi ha turismofòbia des de fa uns anys, i semblava que el turisme era un mal i s’havia de frenar. Ho deien fins i tot els que per vacances se n’anaven de turistes a altres llocs del món. Ara estem fent rogatives perquè arribin turistes com les feien els pagesos perquè arribessin les pluges.

Doncs bé, en aquest context, la nostra alcaldessa, en extenses declaracions a Le Monde, ha fet la consideració següent: “Nosaltres volem reorientar el turisme de manera que resulti més equilibrat i durador, repartit al llarg de l’any, més cultural i familiar”. Però que m’expliqui Colau com es fa, tot plegat. Fixant quotes perquè es reparteixin les èpoques de l’any?, examinant-los de cultura general?, comprovant que els que venen ho fan acompanyats de la família?, prohibint que estiguin menys d’una setmana perquè sigui durador?, o 15 dies? Ai, Déu! De moment preguem perquè vinguin.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >