Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Patriotes corruptes

Laura Borràs es defensa amb lleugeresa al·legant que és “víctima d’una persecució política”

La diputada de JxCat, Laura Borràs, a la sala de premsa del Congrés dels Diputats.
La diputada de JxCat, Laura Borràs, a la sala de premsa del Congrés dels Diputats.

La portaveu convergent al Congrés, Laura Borràs, pretén una patent de cors personal per no ser jutjada com a presumpta corrupta. El Suprem va enviar el suplicatori per jutjar-la per malversació, prevaricació, frau a l'Administració i falsedat documental. Tot a compte d'uns contractets que va signar a favor d'un amic, amb el truc de trossejar-ne la quantitat desitjada en diverses de menors per evitar passar pel sedàs de la prescriptiva licitació. La mateixa història de sempre.

Amb lleugeresa es defensa al·legant que és “víctima d'una persecució política”, al més pur estil d'aquella jaculatòria: “El Govern central ha fet una jugada indigna! I, a partir d’ara, quan algú parli d'ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres”, que va dir Jordi Pujol el 30 de maig del 1984, referint-se a la querella fiscal pel cas Banca Catalana. Ètica certificada per ell mateix 30 anys i 25 dies després, quan va confessar en públic que era un evasor fiscal, motiu pel qual el Parlament acaba de reclamar-li que retorni els impostos impagats.

El mimètic patriotisme amant del bitlleter aliè ja té, doncs, escàs recorregut. Sobretot si fa revifar la memòria, ja que coincideix amb l'execució de la sentència del cas Palau, un saqueig multimilionari de fons públics que va beneficiar Convergència; amb la dissolució jurídica del partit, insolvent —després que el buidessin— per pagar els diners que devia; o amb la reclamació per part d'Esquerra que TV3 divulgui els casos catalans de corrupció en comptes d'intentar blanquejar la trajectòria nonagenària del fundador del partit de Borràs.

Aquesta diputada amaneix l'argument victimista amb l'argúcia, dedicada a pressionar Esquerra, que no votar en el proper ple del Congrés —es va absentar en comissió— contra el suplicatori equivaldria a “blanquejar el Tribunal Suprem” (sic), formulació malaltissa en la mediocre tradició d'inventar-se un enemic extern com a coartada dels pecats propis.

Encara que sembli increïble, aquest truc màgic funciona. Així que ERC s'afligeix i compungeix per la pinça entre aparèixer com a sabotejadora de (el que quedi en) la trencada unitat indepe o com a campiona de la lluita contra la corrupció, en la qual exhibeix les mans molt netes.

El seu dilema és més seriós. Entre continuar autoesclavitzada com a masovera de la corrupta dreta nacionalista desbocada, o recuperar l'ideal federalista que va ser el seu principal senyal d'identitat històric: encara que alguns dels dirigents del partit ho ignorin.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >