Selecciona Edició
Connecta’t
HANDBOL

“Aquí als negres també ens persegueixen”

Kaba Gassama, capitana del BM Granollers i internacional amb Espanya, denuncia el racisme en la societat

Kaba Gassama, en un partit del club d'handbol BM Granollers.
Kaba Gassama, en un partit del club d'handbol BM Granollers.

Kaba Gassama (Granollers, 22 anys) diu que no se sent activista, però en certa manera ho és. “Encara em queda molt per aprendre”, assenyala. Corpulenta (fa 1,80 m) i somrient, Gassama és la capitana del club d'handbol BM Granollers (sisè a la Lliga Guerreres Iberdrola), on va començar amb 12 anys i es va començar a fixar en dones com Marta Mangué o Alexandrina Barbosa, Xandri. “Per mi era important tenir com a referent algú com jo, perquè sí que em sento una mica diferent; no hi ha gaires jugadores negres en l'elit de l'handbol”.

Gassama respon al telèfon, quan acaba l'entrenament, amable i directa. Explica que ha aprofitat els dies que ha passat confinada per llegir i informar-se. Casos com el de George Floyd o el dels senegalesos als qui ningú volia donar allotjament a Lleida fins que Keita Baldé, jugador del Mònaco, es va mobilitzar per aconseguir-los llits, menjar i roba han colpejat la consciència de la jove esportista, internacional amb Espanya, que ha decidit arremangar-se. El racisme existeix, als Estats Units i a Espanya. I això, indica, li fa ràbia.

“Quan vaig veure el que va passar amb els temporers a Lleida vaig pensar: ‘no pot ser’. Em vaig dir: ‘tinc Instagram i em segueix força gent, puc ajudar a visibilitzar el problema’. La gent es pensa que aquí aquestes coses no passen, però sí que passen. Aquí també ens maten. Aquí entres en una botiga i et persegueixen. A una persona blanca això no li passa, però als negres els passa molt sovint”. A ella li ha passat, assenyala. “També em molesta molt quan vaig a una botiga on estan parlant català i quan em veuen canvien d'idioma. Jo he nascut aquí”, explica en català.

El pastís d'aniversari

Si ha decidit bolcar-se a ajudar altres negres que pateixen racisme no és per “anècdotes” com aquesta. Un pare de Granollers els va demanar ajuda a ella i altres noies negres, amb estudis i nascudes a Catalunya, perquè no sabia com solucionar un problema que el seu fill, que cursa 4t de primària, havia tingut a l'escola. “Era l'aniversari d'un nen, blanc, que va portar un pastís per compartir amb els seus companys. La professora va dir una cosa així com ‘a veure, primer que mengin els amiguets blancs, després els pakistanesos i, finalment, els negres’. Un dels nens es va enfadar, la professora el va castigar, i els pares van acabar assabentant-se de tot”, explica la Kaba, estupefacta.

“Després d'allò [la professora va ser acomiadada de l'escola] vam arribar a la conclusió que podíem ajudar més gent”, diu. Uns quants nois i noies de Granollers, Manresa i Canovelles han creat la Unió de Joves Afrodescendents i durant el confinament han ajudat molts africans a gestionar les ajudes de la Seguretat Social; ara han començat a treballar conjuntament amb l'Ajuntament i amb l'associació de senegalesos local, que integren molts dels seus pares.

La Kaba és la tercera de quatre germans: el Mamadou, el Sekou i l'Oundo, tots juguen a handbol, excepte el Sekou, que juga al futbol. Estudia un grau superior d'Administració i Finances, i vol fer la carrera d'Integració Social.

El seu pare, Issaga Gassama, va arribar a Espanya fa 30 anys, sense papers. “La vida al Senegal és complicada. Va venir i es va posar a treballar al camp; de vegades, hi anava la Policia i intentava pegar-li, li cridaven que els trauria la feina als blancs”. Cada vegada que passa un cas com el de Floyd o el de Lleida, Issaga els explica als seus fills com ho ha passat tots aquests anys. “Ens demana que no tinguem por de parlar, que si ell n'hagués tingut nosaltres ara mateix no seríem aquí”, assenyala la Kaba. I afegeix: “Jo que he nascut aquí i que tinc més recursos que altres senegalesos, haig d'aconseguir que s'escolti la nostra veu. La feina del meu pare va ser arribar aquí i donar-nos una vida millor; ara que ja no ens peguen sistemàticament la nostra feina ha de ser aconseguir que els nostres fills no siguin discriminats per res”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >