Lliçons d’una derrota, 80 anys després

Res pitjor que combatre una guerra d’avui amb armes d’ahir. Això li va succeir a la III República Francesa ara fa 80 anys, quan el seu exèrcit va ser escombrat en sis setmanes per les divisions cuirassades alemanyes entre maig i juny del 1940. Els errors i les responsabilitats de les elits polítiques i militars van ser subratllats en un llibre de gran força inspiradora, com és L’estranya derrota, de l’historiador Marc Bloch, però també en les Memòries de guerra de Charles De Gaulle o en les cròniques de Raymond Aron durant la guerra al mensual resistent La France Libre.

Contra les derrotes d’avui, aquella derrota d’ahir ofereix referències que caldria aprofitar. La primera és el reconeixement de la derrota mateixa. No hi ha derrota tan miserable com la que no es vol reconèixer com a tal. A vegades perquè és el fruit d’una incapacitat moral i intel·lectual del mateix derrotat. Aquest va ser el cas de les dretes extremes que van interpretar-la com una victòria política i ideològica i en van treure com a conseqüència la política de col·laboració amb l’ocupant. Detestaven tant el règim republicà que preferien la submissió a l’invasor alemany, que els donava l’oportunitat de restaurar les seves idees i les seves polítiques reaccionàries.

Però la falla avui més alliçonadora és la que es refereix a la conducció de la guerra. “Els nostres caps o els qui actuaven en nom seu –escriu Bloch—no han sabut pensar aquesta guerra, o en altres paraules, el triomf dels alemanys va ser una victòria intel·lectual”. L’exèrcit francès va organitzar-se pensant en 1914, amb una estratègia estàtica i de desgast, mentre que l’exèrcit de Hitler va lliurar la guerra com una ofensiva dinàmica, fonamentada en la velocitat dels seus carros blindats.

La definitiva, però, és la falla de les elits, que explica la derrota i fonamenta la rendició, amb el perill que significa per a l’existència mateixa de França, fragmentada durant la ocupació i destinada a desaparèixer del mapa d’una Europa nacionalsocialista victoriosa. Bloch parla de "crim estratègic". Aron directament de "traïció". De Gaulle ho redueix al "naufragi de la vellesa", idèntic en el cas del mariscal Petain al "naufragi de França".

El redreçament de la República és deutor de l’autocrítica. Sense una anàlisi tan aguda sobre les causes de la derrota difícilment s’haguessin organitzat les idees i energies per recuperar la rellevància de França, situar-la entre les nacions vencedores de la guerra havent-ne estat perdedora, i acabar retornant-la a l’escena internacional en el lloc preeminent de fundadora de la OTAN i la UE, membre permanent del Consell de Seguretat i posseïdora de l’arma nuclear. De Gaulle va saber lliurar les guerres polítiques que corresponien a l’època, i com a més destacades, la de la descolonització i la de la construcció de l’amistat franco-alemanya, estructura imprescindible de l’equilibri europeu.

No cal forçar paral·lelismes, però sí retenir alguns elements de l’autocrítica francesa. Primer, el reconeixement de la realitat. Segon, saber quin és el caràcter del combat que es lliura. Tercer, determinar la responsabilitat dels dirigents polítics i intel·lectuals . D’entrada, aquí la derrota és un tabú: no se’n pot parlar. L’explicació es troba en els mateixos errors que hi van conduir. La incapacitat d’anàlisi de la realitat, l’avaluació pèssima de la correlació de forces i la cadena d’enganys van ser tan espectaculars que es fa impossible un reconeixement que no impliqui la immediata desqualificació de tots els qui els han comés i encara els segueixen cometen ara per tal de no desmentir-se.

Res ha evidenciat de forma més clara que la guerra lliurada era la d’una època passada com el capgirament de prioritats desencadenat amb la pandèmia, que han situat en primer i gairebé únic pla l’assistència als malalts, la protecció a la població del contagi i la recuperació de l’economia. El món sencer ha fet recurs a les sobiranies efectives que hi havia a mà, que no sempre són les dels Estats, com s’ha vist amb l’actitud de Bolsonaro al Brasil o de Donald Trump als Estats Units. A Catalunya, en canvi, el govern de Torra, desbordat als hospitals i a les llars de gent gran, i creixentment dividit en el seu interior, ha entès la guerra contra el virus com una oportunitat més per mantenir viu el caliu rupturista de l’1 d’octubre i les seves reivindicacions.

El resultat ha estat decebedor. La tècnica de camuflar la tensió creixent entre Junts per Catalunya i Esquerra amb la subhasta verbalista gairebé ja no funciona. Es difícil de creure que l’estat d’alarma hagi perllongat la suspensió de l’autonomia de l’article 155. Tampoc té cap credibilitat que la Unitat Militar d’Emergència, reclamada per molts ajuntaments i residències, fos una força d’ocupació. Les queixes i ploricons de Torra, acompanyats d’una gestió deplorable, més pròpia d’un cap d’una oficina de reclamacions que d’un govern, no han pogut eclipsar la coordinació més eficaç entre autonomies de tota la història de la democràcia.

És un error reduir la sobirania al control del territori i de la població, oblidant així la qüestió més determinant en el món que estem descobrint, que és la protecció dels ciutadans. És sobirà qui sap protegir la vida i la llibertat de la seva població. L’independentisme ha perdut deu anys, gastats inútilment en dividir el país, en lloc d’afermar-se com a administració amb capacitat per protegir la gent. Els governs del procés s’han concentrat en protegir la meitat de la població i s’han oblidat de l’altra meitat. La pandèmia ho ha posat tot en clar i el conjunt de la ciutadania, també la independentista, naturalment, ha identificat molt bé qui l’estava protegint.

Ara només cal que les elits aprenguin de la pandèmia. O en cas contrari, que ràpidament en vinguin unes altres, amb el cap net de les velles idees que ens han portat a la derrota.