Selecciona Edició
Connecta’t

Xavi Barroso: “María Green era com una Rosalía del Paral·lel”

L'escriptor ha creat a ‘L'avinguda de les il·lusions’ un personatge poderós que lluita, dona la cara i canta al desamor a la Barcelona d’entre 1909 i 1919

L'Arnau, al Paral·lel, en l'època de la novel·la.
L'Arnau, al Paral·lel, en l'època de la novel·la.

L'estiu de 1909, Francisca Romero deixa la seva Solsona natal i apareix a Barcelona entre trets, corredisses i bombes en plena Setmana Tràgica per servir, juntament amb la seva germana, a casa dels Puig, una família d'empresaris de l'alta burgesia catalana. La noia, inquieta, lluitadora i valenta, ho donarà tot per fer realitat el seu somni de ser actriu i cantant. Seran 10 anys, fins a la vaga de La Canadenca, el 1919, decisius en la vida de la Francisca i en la de Barcelona, Catalunya i Espanya. La història d'aquesta dona, protagonista de L’avinguda de les il·lusions (Rosa dels Vents), primera novel·la del guionista Xavi Barroso, és una excepció en aquella Barcelona d'aires revolucionaris però profundament masclista, classista i injusta. Després d'arrossegar-se fins al més indigne, aconseguirà que el Paral·lel, autèntic espai d'una riquíssima cultura popular catalana, li obri les portes i la converteixi en la vedet i cupletista María Green, una musa d'aquella avinguda, amb companyia pròpia (com Margarita Xirgu) i amiga d'Elena Jordi –que també va ser empresària–, Josep Santpere o Raquel Meller, mites del Paral·lel que tenen cameos importants a la novel·la.

“Meller era com María Green. Vindria a ser com la Rosalía del moment, salvant les distàncies. Perquè la Rosalía també ha pencat molt”, diu Xavi Barroso. És lícit pensar que si la Francisca hagués viscut a començaments del segle XXI en lloc del XX, hauria d’haver arribat a Barcelona des de l'Àfrica subsahariana, no des de Solsona; en lloc de ser criada hauria sigut una kelly; en lloc d'haver estat explotada a la fàbrica de Can Batlló hauria estat explotada en un hotel de luxe i en lloc d'haver-se convertit en una Raquel Meller s'hauria convertit en una... Rosalía.

A Xavi Barroso (Granollers, 1984), que fa 11 anys que viu al Paral·lel, des de sempre li havia rondat pel cap la idea de submergir-se en el barri d’aquella època, com qui diu: “Allà vivien els meus avis, originaris de Cadis, i sempre que anàvem a dinar a casa seva el meu avi m’explicava històries d'aquella avinguda”, explica. Però l'empenta per fer-ho la va rebre a l'exposició que van comissariar Xavier Albertí i Eduard Molner al CCCB a finals del 2012: El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat. Aquella mostra li va obrir els ulls sobre el que va arribar a ser aquesta explosió escènica, de la qual se sabia molt poc.

La novel·la teixeix una xarxa de personatges que permeten a l'autor aturar-se en fets concrets, des de les vagues obreres a través del Joan, l'amor de la Francisca, fins a reunions de l'alta societat barcelonina al més pur estil d'Arriba y abajo, passant per abusos dels senyorets com el del primogènit dels Puig, contactes en el món del teatre a través de veritables empresaris de l'època... I per descomptat, a través d'ells ens condueix per aquesta avinguda dels cafès que va ser (encara més durant la Gran Guerra) referència del lleure d'àmbit mundial. Entrem al Cafè Espanyol, on llegim: “es podia veure lerrouxistes, anarquistes i monàrquics suportant-se els uns als altres gràcies a les copes i al bon ambient que hi havia. I és que el propietari, Josep Carabén, era un mag de les relacions socials”. Berenem una xocolata a la Granja Viader, fem una copa al London, gairebé acabat d’obrir, a Comte de l'Assalt; acompanyem dues dones desacomplexades al bar que era el feu de l'anarquisme, La tranquil·litat; passem una nit de Cap d'Any amb la flor i nata de la cultura a l'hotel Espanya; assistim a l'estrena de L'auca del senyor Esteve, de Rusiñol, al Victòria, i xafardegem entre tovalloles i teles als magatzems El indio.

Professor d'escriptura, Barroso considera que una novel·la ha de ser un mirall de la realitat. “En aquella Barcelona, quan es va aconseguir la jornada laboral de vuit hores, trobem un dels gèrmens de la Guerra Civil, tanmateix als llibres de text, sovint, aquells anys es liquiden en poques pàgines, fins i tot en uns paràgrafs”, comenta l'escriptor, que veu molts paral·lelismes amb l'actualitat, “cosa que evidencia que encara queda molt per fer”.

Mapa dels teatres del Paral·lel als anys 10 del segle passat. ampliar foto
Mapa dels teatres del Paral·lel als anys 10 del segle passat.

A mesura que passem les pàgines, la protagonista va adquirint consciència social. Es rebel·la amb petits gestos i amb grans decisions. “Tampoc no s'ha parlat gaire de la vaga de dones de 1918, la primera en clau feminista”, recorda Barroso, en la qual María Green juga un paper destacat: “No hi haurà revolució sense dones”, adverteix al Joan, durant aquelles jornades, mentre el critica obertament: “Què feien els sindicats per les dones que es veien obligades a prostituir-se?”

I si el passat és el mirall del present, només hem de llegir els capítols en què apareix amb tota la seva crueltat la grip espanyola, l'epidèmia que entre 1918 i 1920 va matar més de 50 milions de persones a tot el món. “Quan va començar la pandèmia del coronavirus i vaig veure les recomanacions del Govern, vaig al·lucinar”, explica Xavi Barroso. “La novel·la ja estava escrita des de feia mesos i vaig comprovar que les recomanacions eren les mateixes: distància social, mascaretes, confinament, tancament de botigues, por d'un rebrot.” És com si el narrador –que és la protagonista– es convertís de sobte en... Fernando Simón!

Un gran ventall de referències literàries i un ‘spin-off’

L'autor –coses de l’ofici de guionista– té cinc capítols escrits dels 12 que tindria la versió en sèrie televisiva, pel que pogués passar, i el 2021 (si la covid ho permet) apareixerà un spin-off, “en el mateix ecosistema”, entre els anys 1917 i 1923. No li falta documentació: ha begut de La Vanguardia i Solidaridad Obrera, de llibres i informacions valuosíssimes que té la biblioteca del barri, del rigorosíssim estudi Carrer i escena. El Paral·lel, de Molner i Albertí, d'una infinitat de blogs (“que cal contrastar, és clar”)... No tant de novel·les de l'època: “No volia que altres ficcions em ‘contaminessin’”, explica en to de broma, ja que qualsevol es treu la influència d'haver llegit La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza, o La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas, ambientada en la construcció de la Via Laietana, en aquells anys. L'aroma de la seva novel·la, original, és el mateix que respira Onofre Bouvila, per exemple, o els tres amics que protagonitzen Cabaret Pompeya, o els germans Estrada, de Barcelona tràgica, totes dues d'Andreu Martín.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >