Selecciona Edició
Connecta’t

‘Blues’ per una motocicleta vermella

La visita a l'exposició dels 75 anys de Montesa al Palau Robert desperta vells records i enyorances

Una Cota 247 a l'exposició de les motos Montesa al Palau Robert.
Una Cota 247 a l'exposició de les motos Montesa al Palau Robert.

Paradoxalment, ja que una de les gràcies de la moto era portar-la per passejar, recordo la meva Cota 247 més que algunes de les noies que m'agradaven llavors. Això no vol ser un menyspreu a cap d'elles, amors adolescents que passaven en aquella època, els anys setanta, com estrelles fugaces, deixant un breu traç fulgurant, amb aroma d’Eau de Rochas, al cel dels meus volubles pensaments (després hi havia les que provocaven cataclismes dignes del meteorit que va extingir els dinosaures). Les vaig estimar, suposo, però s'han esborrat les seves cares i el contorn dels seus cossos, i mira que ballàvem lents... –perdonin l'efusió, a mitges entre Neruda i Il Guardiano del Faro (Amore grande, amore libero). En canvi, la meva motocicleta continua allà, viva en la memòria, amb les seves línies esveltes, la corba gràcil del dipòsit, la brillantor dels cromats, els insondables secrets del càrter, el perfum de la barreja d’oli i gasolina. La meva moto, rotunda, vermella, Montesa.

L'altre dia vaig visitar l'exposició dedicada a la marca al Palau Robert com qui acudeix a una cita amb un vell amor. Fins i tot vaig sospesar si portar unes flors o recuperar els pantalons de pell de préssec (ja m’anaven justos llavors...). Havíem viscut tantes coses junts. En realitat, era conscient que ella, la meva moto, no seria allà, ja que no en vaig saber res més després d'abandonar-la, amb la inconsciència de la joventut, un llunyà dia al taller Portús de Vic. Deixada per a una posada al punt que li feia tanta falta com a mi i perquè l’arreglessin, mai vaig tornar a buscar-la. Em devia haver esperat un temps (i també el senyor Portús, amb la factura). Probablement deu haver desaparegut, desmuntada per reaprofitar-ne les peces en altres motocicletes amb més sort. Però qui sap, em deia camí del Palau Robert, potser es produïa el miracle i la trobava sencera o potser reconeixia en l'exhibició alguna de les seves parts.

Montesa, la forja d'un mite, que ha pogut obrir per fi després que s’hagués suspès la seva inauguració pel coronavirus, reuneix mig centenar de models autèntics de la marca –indeleblement unida a la família Permanyer–, amb motiu del seu 75è aniversari. Recorre la història de Montesa des dels primers prototips fins a la moderna Cota 301 RR del 2020, que ja és de trial, passant pels models més llegendaris com la Impala, amb la seva expedició africana, la Cota 247 o l’estrepitosa Cappra de motocròs. L'exposició, cronològica, segueix la marxa de l'empresa amb molta informació interessant: el nom de Montesa ve, efectivament, de l'ordre militar medieval de cavalleria, l'icònic VIVA va ser idea de Kim Kimball, distribuïdor de la marca als EUA, que es va basar en el ¡viva Zapata!; Salvador Escamilla va gravar en disc la cançó Con Montesa llegará (cosa que em recorda que Neil Armstrong en va tenir una i, sens dubte, va arribar lluny...). Inclou una mostra de fotografies impagables, velles pel·lícules (n'hi ha una en blanc i negre d'un trial a Viladrau que em va emocionar), objectes de gran valor mecànic i sentimental i diversos altres documents i records. No hi ha ningú amb cor que entri i no senti una onada d'emocions, incloent-hi un pessic de nostàlgia (en el meu cas, un veritable calbot).

Vaig passar davant de les motocicletes alineades, la seminal A-45, la D-51 de 1951 (la primera vermella), les Brío... fins arribar a les de la meva època, la Mini Montesa, la fabulosa King Scorpion, les Cota... Hi havia una 247 dels primers models, del 68, amb tambors grans. Com les dels París, els Granell, José Capella, Jenaro Millet i la de May Clapers que després es va quedar Tato Canals, que la va intentar arreglar ell sol i li van sobrar peces. La meva no hi era, una MK4 de 1972 (matrícula B-1772-J), que era diferent, amb el dipòsit més estilitzat i tub d'escapament de llenguado, tot i que no era encara la fenomenal Ulf Karlson del 75. Però els records em venien a patolls: Les motos aparcades al Club Viladrau, majoria de Cota (no debades els Permanyer, estiuejants, jugaven a casa), inclosa la 123 de la fragorosa Lali, amb algunes Sherpa dels desafectes (en realitat, Sherpa i Cota eren com els Messerschmitt, Spitfire, Sabre i MiG: la diferència la marcaven els pilots) i la indefugible Matador de Carlos Nadal, més un parell d'Ossa Mick Andrews i l'enduro de Dorín, que era millor veure-la aparcada que venint cap a tu derrapant... L'aprenentatge de la mà de Carlos i de Clara, la filla de Lluís Solé Guillaume, ni més ni menys. Les sortides de trial, quan quedàvem aviat al garatge de casa Arnau amb la vana esperança que Coque ens subministrés greix per a la cadena i després ens movíem sobre la moto com Gordon Farley... Les excursions patxangueres a Sant Bernat amb paquet (sovint una alumna de l'internat Santa Marta, en pas previ abans de l'obligada visita als llegendaris camps de l'oncle Leopoldo)…

Temps de Barbour i de botes amb sivelles (o de goma si eres més pràctic que ‘pijo’), de gorres escoceses (el rei era Queco Carandini), de samarretes amb el VIVA (o el polze amunt de Bultaco), del pòster de Rob Edwards negociant la famosa zona del ‘pipeline’ de l’Scotish, de pasta d'Araldit i fibra de vidre, de bugies K.L.G., de canviar el cable del gas, de redreçar el manillar i les manetes quan queies, de desclavar els amortidors, alliberar el parafang i de fer, una vegada i una altra, fiasco (amb les motos i amb les noies del Santa Marta).

Aprofitant que els comissaris Pep Itchard i Santi Ruiz estaven ocupats (no hi ha cap visitant que no els expliqui anècdotes) i ningú em veia, em vaig apropar a la 247 i vaig agafar el puny del gas, obrint-lo i tancant-lo, tornant a notar aquelles velles sensacions. És difícil explicar avui el que significava tenir una motocicleta així als anys setanta. El seu mecànic resplendor, la seva irradiació, el seu halo. La Cota, recorda l'exposició era “la moto que tots volien tenir”. Era una clau per a l'aventura. Recorríem la muntanya, enfilant cingles, perdent-nos pels boscos, travessant rius, quedant-nos sense gasolina. Enfrontant-nos amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos. Era formar part d'una comunitat, fer amics amb qui compartir la clau de bugies i els somnis, sentir-te especial, valent. Dempeus als estreps, l'aire que tocava a la cara, la vida s'obria davant teu, excitant i embriagadora (mentre no xocaves amb una branca), plena de promeses. Tot això era la Cota 247, tot això eren les motocicletes.

Vaig sospesar fer una puntada de peu a la palanca d'arrencada i posar-la en marxa. Sortir amb estil baixant les escales del Palau Robert (l'exposició és a la sala 3). Quina sorpresa s’endurien el vigilant i els comissaris. Però aquella no era la meva Cota i jo ja no tenia on anar. No només s'han perdut les nostres antigues motos i els nostres vells camins, sinó també nosaltres mateixos, els nostres anhels, el que vam voler ser i el que no vam ser, ens hem esvanit.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >