_
_
_
_
_

Barcelona, fetitxe literari

Un llibre viatja pels carrers de la ciutat que van viure i inspirar autors des de Jean Genet i Sagarra fins a Rodoreda, Vázquez Montalbán, García Márquez i Bolaño

Manuel Vázquez Montalbán, fill del barri Xino.
Manuel Vázquez Montalbán, fill del barri Xino.Consuelo Bautista
Carles Geli

Del cop de puny que va clavar a l'efeminat, al Jean li van quedar enganxades les pestanyes postisses als artells. El protagonista de la novel·la autobiogràfica de Genet Diari del lladre treballa a La Criolla, el local més canalla d'aquest internacionalment famós barri Xino de la capital catalana als anys trenta, epicentre dels baixos fons, l'existència dels quals porta Gabriel Alomar a escriure el 1911 que la ciutat “comença a ser metròpoli”. A aquesta mítica taverna acudeixen, com a atracció, els benestants personatges de Vida privada (1932), de Josep Maria de Sagarra, que, decebuts perquè la seva imaginació sobrepassa la sordidesa del que han vist, es desplacen, uns carrers més enllà, al Villa Rosa, llavors una taverna flamenca avui coneguda com a Moog, temple de música electrònica selecta que, com a homenatge, recorda el nom en una de les seves sales...

Ara costa més sentir en una cantonada com la de Marquès de Barberà amb Sant Oleguer que una prostituta s'ofereixi al crit de “Fucky, fucky!”, com li passa al personatge d'Al margen, d'André Pieyre de Mandiargues; a prop d'allà, unes dècades després, l'eslògan sexual és “al bressol, rei!”, en aquest cas, dirigit al joveníssim protagonista de Míster Evasió (1969), de Blai Bonet. Són coses que passen a la part més fosca d'aquest Districte V, com el carrer Robadors, cita obligada d’allò més canalla on només ha viscut una criatura de ficció fins a la data: el Lakhdar, el del Carrer Robadors (2013), de Mathias Énard.

De coses com aquestes, amb una fidelitat gairebé fetitxista, se n'assabenta qui passeja entre els fulls de Barcelona: títol provisional (Publicacions Ajuntament de Barcelona), del periodista Andreu Gomila i el dissenyador gràfic Diego Piccininno, tàndem nascut a la revista Time Out i pares d'aquest viatge literari particular per la ciutat, on una dotzena d'escriptors repassen la geografia de la capital plasmada en la vida i obra d'autors de tota condició del segle XX, repuntat, en un disseny trencador, amb fotografies de Scott Chasserot i Iván Moreno.

Más información
‘Mandanga’
Un passeig cinematogràfic pel barri Xino
El metge cubà aficionat a Gabo i altres detalls del ‘boom’

Robadors, quatre vegades, i el d'Escudellers i la via Laietana són els carrers més citats, si bé els supera el Paral·lel (cinc), en aquest volum on hi ha molts autors, com n’hi podrien haver tants altres. Però tot i que és en una baralla descomunal entre bandes en un altre barri del districte de Ciutat Vella (la Barceloneta) on la criatura de Francisco Casavella es convertirà en mite (El día del Watusi), Gomila recorda que el passeig literari arriba fins a l'altra punta de ciutat, com el barri de Sant Gervasi de Cassoles, per exemple. Allà, des de casa dels seus avis Gurguí, Mercè Rodoreda envejava la roba estesa de les germanes del futur savi Miquel Batllori, la família del qual estiuejava al costat en una noble torre. L'autora de La plaça del Diamant (“l’equivalent del Berlin Alexanderplatz, de Döblin o del Dublín de l’Ulisses de Joyce”, com creu Marta Pesarrodona) té el seu espai fetitxe en aquella plaça, que podria tenir com a gènesi subliminar una prohibició paterna d'anar a ballar-hi de joveneta durant una festa major de Gràcia.

Tot és possible. Perquè poques ciutats del món poden presumir d’haver acollit en una mateixa cantonada dos premis Nobel, com Gabriel García Márquez (carrer dels Caponata) i Mario Vargas Llosa (carrer d’Osi), a Sarrià, com fixa el periodista Xavier Ayén, que recorda que molt poques obres del famós boom llatinoamericà que va tenir Barcelona com a capital recullen el nom de la ciutat. Afirma que la primera vegada que el peruà va trepitjar Barcelona, el 1958, va demanar al taxista que anés Rambla amunt (passeig on Gabo comprava els diaris i Julio Cortázar, camises de talla gegant a l'únic lloc on en trobava, El Corte Inglés) per resseguir escenaris de l’Homenatge a Catalunya de George Orwell. Unes pàgines després, l'escriptor David Castillo cita la mateixa anècdota del taxista però amb un Vargas Llosa per la carretera del Carmel seguint la ruta del Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Pot ser que l'autor de Conversación en la Catedral fes totes dues peregrinacions; també semblava improbable que Roberto Bolaño, de camí a Suècia, s'arrelés a Barcelona, primer en un pis de només 20 metres quadrats al carrer Tallers, 45. L'amor. I que aquell petit habitacle (“sense dutxa i amb el lavabo al passadís”, com es descriu per sobre a Los detectives salvajes) es convertís en el primer epicentre barceloní del xilè, des d'on freqüentaria, com enumera el crític Ignacio Echevarría, el Drugstore Liceu, la Impremta Llenas (material per escriure) i el Bar Elisabets, al carrer que porta el mateix nom. Just un segle abans hi van aterrar, recorda Blanca Llum Vidal, uns germans de l'àvia de Maria-Mercè Marçal, instal·lada a Penitents, un barri on almenys havien viscut dos poetes més: Clementina Arderiu i el Jacint Verdaguer, que convivia escandalosament amb la família Duran Martínez. El llibre, com la ciutat, dona per a mil pàgines més: la del Manuel Vázquez Montalbán, que va fer néixer el detectiu Carvalho al seu mateix carrer i casa (Botella, 11), la del barri Gòtic de palaus i esglésies del salt del XVIII al XIX, “habitada per cercadors de plaer”, que segons Simona Skrabec descriu Jaume Cabré a Senyoria amb l'inquietant jutge Rafel Massó al palau de la Reial Audiència, avui Palau de la Generalitat; la de Quim Monzó i Montserrat Roig i fins i tot la de la subinspectora lesbiana imaginada per Susana Hernández, que a Curvas peligrosas recorre la ciutat amb la seva Harley-Davidson. Barcelona, certament, és un gran llibre de títol provisional. “Una novel·la de Barcelona que ho expliqui tot és impossible”, diuen dels seus llibres els editors, amb raó. I val per a la ciutat.

Doblar l’aposta

L'aposta, és clar, sempre es pot doblar: pel Raval també poden deambular nens sense cap al ritme del soroll d'helicòpters, com dibuixa la mexicana Mariana Henríquez (Los peligros de fumar en la cama), o suportar una pluja infinita provocada per la caiguda d'un meteorit en una ciutat desmemoriada, com imagina Javier Calvo (El jardín colgante). I, com diu Marina Espasa, “conquerir carrers i places abandonades pels que generen discurs a la ciutat”, com denuncia amb ferocitat des del centre cívic de la Barceloneta o des d'una casa okupada a Sants Cristina Morales (Lectura fácil), mentre qüestionen més científicament aquesta Barcelona “bulímica i acaparada” Adrià Pujol (Picadura de Barcelona) i Marina Garcés (Ciutat Princesa). I, en una última el·lipsi geogràfica, fer del Besòs i del Llobregat dos Mississipís i creuar-los com han proposat amb la seva obra, respectivament, Javier Pérez Andújar i Kiko Amat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_