Selecciona Edició
Connecta’t
OBITUARI

Mor amb 55 anys l’escriptor Carlos Ruiz Zafón

L'autor del supervendes 'L'ombra del vent', que ha mort a Los Angeles, s'havia mantingut sempre allunyat de la fama i era crític amb el món literari

Carlos Ruiz Zafón, en una imatge d'arxiu.
Carlos Ruiz Zafón, en una imatge d'arxiu.

Amb la mateixa flamarada inopinada amb què va irrompre en el panorama editorial amb el seu ja referencial L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón, potser l'escriptor espanyol contemporani més homologable en el panorama del best-seller internacional de qualitat, ha mort aquest divendres a la matinada als 55 anys a Los Angeles, on vivia des del 1994, fulminat per un atac de cor conseqüència d'un càncer que patia des de feia una mica més de dos anys. “Avui és un dia molt trist per a tot l'equip de Planeta que el va conèixer i hi va treballar durant 20 anys, en els quals s'ha forjat una amistat que transcendeix l'àmbit professional”, ha assenyalat en un comunicat la seva editorial, que l'ha qualificat com “un dels millors novel·listes contemporanis”.

L'actitud vital i professional de Ruiz Zafón va ser sempre, de manera buscada, inversament proporcional al seu ressò popular. “No vull passar per graciós ni dir bestieses”, justificava així la seva escassa presència pública el 2008 quan apareixia El joc de l'àngel, segon lliurament del que posteriorment seria la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats, iniciada amb una L'ombra del vent que ja era un dels principals fenòmens editorials espanyols des de la democràcia. La paradoxa és que ho afirmava davant de 150 periodistes i en un espectacular escenari al mateix Liceu amb 4.000 llibres de segona mà que evocaven el famós cementiri, un genial attrezzo i cor iconogràfic del seu màxim èxit, que completarien El presoner del cel (2011) i El laberint dels esperits (2016), amb tiratges inicials d'entre 700.000 i un milió d'exemplars. El títol fundacional sobrepassaria els 10 milions.

Ruiz Zafón (Barcelona, 1964) va lluitar contra una imatge de “distant, arrogant, estrany”, trilogia de qualificatius que ell mateix va recopilar, facilitats per un món literari del qual es va allunyar tant com va poder. “No hi ha res aquí que em pugui interessar, per a mi és exactament com l'associació d'amics de la sarsuela; no tinc cap interès particular, ni per mal ni per bé, a fer capelleta o prendre cafès... això és molt d'aquí”, apuntava. “Tot el que es diu en aquests àmbits és per interessos disfressats de principis. He tingut la bona sort de poder deixar de banda tot això. El suposat món literari és 1% literari i 99% món”.

La discreció i fins i tot un toc de timidesa reforçaven, en l'àmbit personal, aquesta actitud professional en qui aquell 2008 ja era un autèntic fenomen socioliterari, com demostraven les immenses cues que generaven les signatures de llibres per Sant Jordi, cosa que obligava la seva editorial, Planeta, a pactar amb l'Ajuntament de Barcelona un espai específic i aïllat i una carpa per a ell tot sol. Unes signatures que anaven acompanyades de la figura d'un drac, el seu animal fetitxe, que va acabar incorporant a les seves obres. De fet, en tenia una col·lecció espectacular en tots els formats imaginables.

“La literatura és un gueto de mediocritat, avorriment, pretensió i positura”, va afirmar en aquesta línia. Però com acabaria passant en la gairebé desena de títols que conformen la seva producció, potser estava jugant amb el doble, amb els contramiralls, un dels seus recursos estilístics preferits (“Sempre he pensat que cadascú de nosaltres acaba sent una versió del que hauríem pogut ser”, sostenia). Perquè des dels quatre anys, Ruiz Zafón, el nen que vivia prop d'una Sagrada Família que amb les seves formes gaudinianes va deixar empremta en el seu subconscient emocional, volia ser escriptor. La trajectòria fins a arribar-hi el va ajudar: la carrera de Periodisme que no va acabar i una altra de molt brillant en l'àmbit publicitari, on va començar de copy i va acabar de director creatiu, en agències com Dayax, Ogilvy o Tandem/DDB. “És un món que està tocant a la literatura. Aquí aprens a veure el llenguatge, les paraules com a imatges”, deia, recordant que Don Delillo també havia fet aquest recorregut.

Aquell podria haver estat el seu destí si no hagués fet fortuna amb la seva gran afició (com la de tocar el piano) amb El príncep de la boira (1993), amb el qual va obtenir el premi Edebé de narrativa juvenil. Era la primera pedra d'una futura Trilogia de la boira, conformada per El palau de la mitjanit i Els llums de setembre. Però seria amb la també juvenil Marina (1998) on dipositaria les llavors de la seva primera novel·la per a adults: un passat misteriós d'un personatge, la Barcelona d'èpoques pretèrites (“des de la Guerra Civil que no hi passa res interessant, a Barcelona”, es lamentava sobre l'escàs dinamisme cultural i social de la seva ciutat natal).

L'ombra del vent, la història d'un jove que a la Barcelona grisa del 1945 descobreix un cementiri de llibres oblidats, entre els quals un de maleït d'un misteriós autor, arribaria el 2001, però no seria un èxit instantani. Finalista del premi Fernando Lara —va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio—, va ser el sempre despert i viatjat Terenci Moix qui en recomanaria la publicació. Ruiz Zafón presentava una novel·la amb una estranya barreja de fantàstic i negre, dos gèneres que li agradaven i coneixia bé i que estaven triomfant a mig món, especialment als Estats Units, on l'autor s'havia trasllat amb els guanys del premi Edebé per treballar com a guionista a la meca audiovisual de Los Angeles. Però tenia un problema. “Era una decisió poc comercial llavors a Espanya, on tota la literatura de gènere estava mal vista”, fixaria al cap d'un temps, sempre queixós amb una crítica literària espanyola que veia estancada: “És un búnquer dels setanta i la gent hi passa per sobre.

“Però la va encertar de ple a l'hora de fer una obra comercial de qualitat, homologable amb el que s'estava fent a la resta del món i en uns moments en què el sector editorial entrava per força en la indústria de l'oci, necessitada de supervendes. També a Espanya. Al llibre, l'escriptor va combinar una prosa fluïda i generosa en diàlegs i personatges que es descriuen parlant, que ell admetia com a influència directa del món audiovisual. L'ombra del vent, elogiada fins i tot per Stephen King, va acabar arribant a les llibreries de 50 països. Va ser escollida el 2007 per 81 escriptors i crítics llatinoamericans i espanyols com un dels 100 millors llibres en castellà dels darrers 25 anys.

Ruiz Zafón va rebre gairebé una vintena de premis literaris i havia aturat pràcticament la seva feina com a escriptor: El Príncipe de Parnaso, del 2018, relat no venal ambientat en la sèrie d'El cementiri…, va ser l'últim que va sortir a la llum. En comptes de quedar afectat pel seu èxit comercial, sentia com pocs el pes i la responsabilitat de l'escriptor, com van demostrar els gairebé set anys que van passar entre la publicació de L'ombra del vent i la seva continuació, que potser és per atzar que comencés així: “Un escriptor mai oblida la primera vegada que accepta unes monedes o un elogi a canvi d'una història (...). Un escriptor està condemnat a recordar aquest moment, perquè llavors ja està perdut i la seva ànima té un preu”. Ho va recordar sempre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >