Selecciona Edició
Connecta’t

Juan Carlos Unzué té ELA: “Estic fort per conviure amb la malaltia”

L’exentrenador i exporter, de 53 anys, treballarà amb la Fundació Luzón per fer visible l’esclerosi lateral amiotròfica: “Em sento un privilegiat”

Juan Carlos Unzué, aquest dijous al Camp Nou.
Juan Carlos Unzué, aquest dijous al Camp Nou.

Juan Carlos Unzué, exporter de la selecció i de diversos equips de Primera Divisió i ex-segon entrenador del Barça, té esclerosi lateral amiotrófica (ELA), una malaltia degenerativa de tipus neuromuscular. Així ho ha anunciat ell mateix aquest dijous a l'Auditori 1899, un dels espais al costat del Camp Nou. A la sala sona Jarabe de Palo. L'enyorat Pau Donés canta allò de Depende i després recorda als presents que tot li sembla Bonito, com la seva cançó, com la vida que tant i tantes vegades va celebrar. És el mateix esperit el que impregna la conferència de premsa d'Unzué, que entra a la sala acompanyat del president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu. Camina a poc a poc. I amb dificultat. Però no li costa gens somriure. Fa quatre passes i s'abraça amb Luis Enrique. La seva ja reduïda mobilitat li permet aixecar prou els braços per rebre l'escalfor del seu amic. És la una en punt de la tarda. I l'exentrenador comença a parlar sense embuts.

Explica Unzué, de 53 anys, que té ELA des de fa gairebé un any, quan era encara entrenador del Girona i va rebre un primer diagnòstic que va confirmar fa pocs mesos. “Llavors, el doctor Ricard Rojas em va animar a seguir endavant. Des de l'estiu vaig coix, el peu dret ha perdut força i el dit gros del peu em cau una mica. He hagut de canviar la tècnica per caminar”, explica amb gràcia. Allò, diu, no el va impedir seguir donant ordres des de la banqueta. “Estava limitat en el sentit físic. Però podia seguir endavant. Fins que vaig sortir de l'equip i em vaig centrar en la malaltia”. Al febrer, la doctora Mónica Povedano va confirmar el diagnòstic: “Pateixo esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda com a ELA; en el meu cas m'està afectant les extremitats: braços, mans i cames de manera asimètrica”, assenyala. I afegeix: “És una malaltia que no té tractament, ni té cura, excepte unes pastilles que estic prenent des del primer diagnòstic i que a la majoria de pacients ens ajuda a alentir l'avanç de la malaltia. Us puc assegurar a tots que ho porto bé. Estic fort mentalment per conviure amb aquesta difícil malaltia”.

Resolt i reivindicatiu, l'exporter ha volgut fer pedagogia, i també fer una estirada d'orelles als qui miren cap a una altra banda. “La pandèmia ens ha deixat sentir potser que som més vulnerables del que ens pensem, però també la força que tenim com a societat si realment anem plegats. És imprescindible que els referents polítics donin bon exemple, i crec que no ho estan fent. Aquests mesos he pogut percebre la poca visibilitat que té l'ELA al nostre país, les grans dificultats que els pacients tenen per viure dignament i la falta de recursos que hi ha en aquest país, tant privats com públics”.

Aquest és un dels motius pels quals ha volgut fer pública la seva malaltia en lloc de recloure's, tranquil, amb la seva família a Pamplona, la seva ciutat. “Em sento un autèntic privilegiat pel que la vida m'ha donat tot aquest temps; també pel que puc fer amb malalties com l'ELA, que malauradament són invisibles però hi són. Tinc la sensació que el repte que avui començo em donarà molta satisfacció. Tinc els meus dubtes que qualsevol altre projecte esportiu em pogués donar ara mateix més satisfacció”, ha afegit, feliç de poder ajudar els altres i de manera altruista a través de la seva vivència personal: “A partir d'ara el meu objectiu ja no serà entrenar equips de futbol, signaré per un equip modest i molt compromès”, ha dit en referència a la feina que ja comença a fer amb la Fundació Luzón. I ha afegit: “Tindré molts companys i companyes: en som uns 4.000 en aquest país i el mercat de fitxatges té molt moviment, cada dia sumem tres cares noves a l'equip, però també perdem cada dia tres altres companys a causa de l'ELA”.

Juan Carlos Unzué, que assegura que està disposat a entrar en qualsevol assaig clínic que pugui impulsar la recerca sobre la malaltia –“n'hi ha un parell que comencen d'aquí a poc temps”, ha indicat–, va entrenar el Girona (2019) i el Celta de Vigo (2017-1018). Abans havia estat segon entrenador al Barça, del 2014 al 2017, quan l'equip va estar liderat per Luis Enrique. També amb ell va ser segon tècnic al Celta, en la campanya 2013-2014; abans havia estat entrenador de porters, primer amb Frank Rijkaard, també al club blaugrana, i després amb Pep Guardiola.

Com a jugador, Unzué va estar 18 anys al futbol d'elit. Va començar a l'Osasuna –ell és navarrès– en la temporada 1986-1987, però un any després ja va fitxar pel Barça. Allà només va passar dos anys de la seva vida. Se'n va anar després al Sevilla, on faria bona part de la seva carrera com a porter, ja que hi va estar set temporades. La seva carrera la va tancar al Tenerife i a l'Oviedo i a casa seva, Osasuna, on va estar una altra vegada del 2001 al 2003. Encara que va ser convocat en més d'una trentena d'ocasions per les categories inferiors de la selecció, mai va arribar a debutar en l'absoluta. En la seva etapa com a jugador, va guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa, totes dues amb el Barça.

Acabada la conferència de premsa torna a sonar la música. I mentre Unzué xerra amb els seus amics, entre els quals hi ha Guillermo Amor, Carles Puyol o Quique Setién, a més de Luis Enrique, o els jugadors del Barça Piqué, Busquets, Alba i Sergi Roberto –especialment sensibilitzat amb la malaltia que també patia la seva mare, que va morir al gener–, Donés continua cantant a la vida: “Eso que tú me das es mucho más de lo que pido. Todo lo que me das es lo que ahora necesito”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >