Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Les bosnianes

Bastašic ha fusionat quatre tipus de relat: el del retorn a casa, el d’autodescobriment (l’identitari, doncs), el road trip i el d’amistat (inevitable pensar en Elena Ferrante)

L’aquarel·la de Dürer d’una llebre és crucial en l’obra de Bastašic.
L’aquarel·la de Dürer d’una llebre és crucial en l’obra de Bastašic.

D’una llengua uns en diuen així i els altres aixà. Un país que rebia tal nom es divideix en set que en reclamen d’altres. A Atrapa la llebre, Lana Bastašic (Zagreb, 1986) ha escrit una novel·la sobre la identitat en què els noms donats, o la decisió de no dir les coses pel seu nom, són el quid de la qüestió.

ATRAPA LA LLEBRE
Lana Bastašic
Traducció de Pau Sanchis Ferrer
Edicions del Periscopi
274 pàgines.
19 euros

Atrapa la llebre es desdoblega a partir de la Lejla, a qui la mare anomena Leja, i que esdevindrà Lela per espolsar-se connotacions ètniques. Qui narra els fets (qui dona nom a les coses) és la Sara. Fugint dels Balcans ha acabat a Dublín. Després d’anys de no parlar-se, la Lejla contacta amb la Sara: la necessita per localitzar el germà perdut que, segons sembla, és a Viena. Les amigues es retroben. Les trajectòries han divergit: la Sara ha estudiat i tocat el dos, era filla del cap de policia; la Lejla, òrfena d’un cantant musulmà, continua a Bòsnia. L’amistat es va trencar anys enrere, però la Lejla és l’amiga esbojarrada a qui, per molt que t’exasperi, no saps dir que no. Hi ha alguna cosa de humbertiana en la fascinació que sent la Sara per algú fora de sèrie i, a la vegada, vulgar com aquesta Lejla-Lolita.

Bastašic ha fusionat quatre tipus de relat: el del retorn a casa, el d’autodescobriment (l’identitari, doncs), el road trip i el d’amistat (inevitable pensar en Elena Ferrante). Aquestes tipologies s’uneixen per construir dotze capítols que apunten, subterràniament, als dotze de l’Alícia de Lewis Carroll. Hi trobem forats de conill, decapitacions per mandat reial, miralls i preguntes identitàries, tot adaptat a la realitat balcànica del segle XXI. L’Alícia de Bastašic camina sota un cel més negre en un paisatge que ja no és el de la infància. La Lejla i la Sara conversen sobre la regla, la lligadura de trompes, el sexe decebedor i de nenes abordades per homes. Converses que confronten els esperits de les dues, malgrat que preval la visió de la Sara. A ella li correspon trobar els mots que atrapin la veritat escàpola: qui és la Lejla? Hi ha algun passatge emprenyador en què la màgia d’una narració excepcional s’esvaeix i saps que la Sara ajorna aclariments; sí, tots els narradors dosifiquen la informació, però la literatura és l’art d’anar filtrant detalls, posposant-ne d’altres, sense que al lector se li dispari l’alarma... En canvi, no molesta, al contrari, que hagi quedat fora del text l’esment de la guerra, i això que és crucial! Hem de suposar que l’autora forma part d’una nova fornada d’escriptors exiugoslaus que entenen que la seva rendició de comptes amb la història recent (la guerra) ha de diferir de la generació prèvia. És un recurs molt poderós, aquesta latència del conflicte, sobretot perquè és clau per comprendre el clot que separa la generació de la Sara i la Lejla i la del germà gran.

Com que el llibre no fa sinó millorar, per l’acumulació de tensions i la revelació de secrets (per això ha obtingut fa menys d’un mes el premi de Literatura de la Unió Europea per Bòsnia i Hercegovina), a les darreres pàgines es produeix el miracle. La culminació ens agafa a Viena, davant d’una aquarel·la de Dürer que retrata una llebre. En la seva epifania, la Sara es veu forçada a repensar, o reescriure, la crònica del seu passat amb la Lejla. És per això que Bastašic acut a la filigrana del tancament circular (com al Finnegans Wake de Joyce o la La broma infinita de Foster Wallace) i Atrapa la llebre es converteix en un llibre que vols rellegir d’immediat per confirmar que, de bon començament, els caps estaven tan hàbilment lligats com sospitaves que estaven. I ho estan.</CS>

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >