Selecciona Edició
Connecta’t

Guillem d’Efak, un negre al cor de la Nova Cançó

A Barcelona es menjava els escenaris, omplia les ones amb música lleugera i cantava estàndards de blues en un mallorquí tan genuí i profund que embruixava els i les joves de casa bona que corrien a escoltar-lo a la Cova del Drac

Guillem d'Efak en una foto promocional de l'època.
Guillem d'Efak en una foto promocional de l'època.

Tot el que es pugui dir, escriure o glossar de Guillem d’Efak és mentida. També ho és aquest article, per molt que el signi un altre Guillem d’Efak, fill del protagonista, que malgrat el que es pugui suposar, de son pare no en sap res.

De Guillem d’Efak (Asobla, Guinea Espanyola, 1930 — Palma, 1995) ningú en sap res del cert. Talment com passa amb tots els mites, que devoren la realitat que els va fer néixer i l’acaben transcendint fins a arrelar en un nova realitat tan fantasiosa com eterna, Guillem d’Efak, home d’escenaris, si ha aconseguit perviure ha estat amb un joc de màscares magistral. La primera va ser la del color de la seva pell. Era una màscara negra que l’embolcallava de cap a peus. A la Mallorca rural dels anys trenta, D’Efak es va adonar de seguida que era diferent, i més enllà de prejudicis va entendre que aquesta diferència li podia jugar en contra o a favor.

Amb ràbia retreia al seu pare que l’hagués portat de Guinea com un trofeu del seu pas per Àfrica, tal com d’altres portaven lloros o micos, i també renegava del rebuig de les famílies que patien pel bon nom de les seves filles. Però ser negre en un país de blancs també tenia avantatges, i es decidí a treure’n partit.

La màscara de negre li procurà èxits adolescents ja als bordells de Manacor i, seguint el fil de la nit, la seva negritud li mostrà les llums de la faràndula i li permeté debutar al món de la música. Aleshores era capaç de traduir del francès i l’anglès, però els duros els feia controlant els sòrdids carrers de Palma i explotant damunt dels escenaris el personatge del Príncipe Guillermo, basat en la brama que era fill d’una princesa pàmue africana. Però tot va canviar quan els laberints de la nit el van posar en contacte amb la intel·lectualitat de Josep Maria Llompart i, sobretot, de Josep Maria Espinàs. Junts van convèncer-lo que cantés en català i que provés fortuna al Principat. Neix el personatge de Guillem d’Efak, nom artístic que no biològic, i que entraria com una exhalació a l’aleshores incipient moviment de la Nova Cançó.

Espinàs va ser qui veié amb més claredat la potència, i utilitat per a la causa, d’aquell negre tan carismàtic que cantava en català. A D’Efak se li van obrir les portes d’una petita burgesia catalana, cristiana, militant i resistencialista, i va entendre que el seu exotisme encaixava a la perfecció amb un temps i un país assedegats de llum, talent i actitud.

L’èxit popular va ser automàtic. Ajustant una mica l’experiència guanyada als antres de mala mort de Mallorca, a Barcelona es menjava els escenaris, omplia les ones amb música lleugera i cantava estàndards de blues en un mallorquí tan genuí i profund que embruixava els i les joves de casa bona que corrien a escoltar-lo a la Cova del Drac. Va ser el primer artista d’actuar-hi, com també el primer cantant de la discogràfica Concèntric, que editaria bona part dels Setze Jutges. Fou al caliu d’aquella alenada d’aire fresc que D’Efak concentrà el gros d’un esforç intel·lectual que culminà el 1969 amb el premi Carles Riba de poesia.

Cinquanta anys més tard d’aquesta fita no deixa de sorprendre com fou possible que un nouvingut a les tradicionals elits de la cultura catalana protagonitzés aquest esclat d’èxit. D’Efak interpretà el paper de la seva vida durant poc més d’una dècada, però sobreviu com una illa, una illa sòlida i pregona sota la màscara, que potser cal revisitar de tant en tant per fugir del cartró pedra que de vegades ens volen fer passar per cultura catalana. Potser tots plegats hauríem de canviar de preguntes si del que es tracta és d’avançar.

Guillem d’Efak Fullana Ferré és gestor cultural i fill del cantautor i escriptor homònim.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >