Selecciona Edició
Connecta’t

Afrocatalans: un món per descobrir

Referents de la comunitat negra a Catalunya constaten la manca d’oportunitats

i de models locals que els representin

Manifestació antiracista a l'estàtua de Colom el 14 de juny.
Manifestació antiracista a l'estàtua de Colom el 14 de juny.

Kathy Sey està tipa que li ofereixen els mateixos papers. Aquesta cantant i actriu, nascuda a Vic el 1991, enumera alguns dels rols que li proposen, sobretot d’immigrant, també de prostituta. “Una vegada em vaig presentar a una feina i la resposta va ser que no havien demanat una actriu negra. Però a l’anunci no especificaven el color de la pell!”, recorda amb enuig. “Si m’oferissin un paper d’advocada, per exemple, afavoririen la creació de referents: en canvi, el que fan és agreujar els estereotips”.

L’homicidi de George Floyd el 25 de maig en mans de la policia de Minneapolis (Estats Units) ha provocat una onada de protestes internacional i ha atiat el debat sobre la discriminació de la població afrodescendent, dels Estats Units i d’Europa. Però, hi ha paral·lelismes entre la violenta realitat exposada per la mort de Floyd i Catalunya? I si no és així, on estan reflectits els referents socioculturals d’aquests afrodescendents?

“Els joves negres d’aquí tenen de referents estrelles dels EUA”, creu Remei Sipi

Les preguntes tenen respostes diverses, tantes com la diversitat d’un col·lectiu que existeix, diu Sey, perquè els seus components comparteixen experiències racistes: “És inevitable la sensació de col·lectivitat perquè hi ha una acumulació de vivències, ja sigui a l’hora de buscar pis o feina”. “Moltes vegades m’he trobat que em diuen: ‘Torna al teu país’”, prossegueix. “Les persones blanques em matisen que això és una excepció, però tots els negres que conec han passat per situacions similars”.

Les veus consultades per Quadern divergeixen en molts aspectes, però n’hi ha un en què coincideixen totes: a Catalunya hi ha racisme estructural, i la prova és l’actuació policial. Un informe de SOS Racisme del 2019 indicava que els Mossos d’Esquadra identificaven set vegades més estrangers que ciutadans de nacionalitat espanyola.

El jutjat d’instrucció número 5 de Manresa ha obert aquesta setmana una investigació per un delicte de lesions i contra la integritat moral d’un ciutadà negre detingut el 2019 per la policia catalana. Els agents van titllar el jove de “negre de merda”, “fill de la gran puta” i “mico”, i el van instar que tornés a Àfrica. “Els afrodescendents, siguin del context social que siguin, hagin nascut aquí o a Àfrica, afronten racisme en la nostra societat. No cal ni que obrin la boca. És rebuig per la pell”, resumeix Miquel Àngel Essomba, professor de pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona i excomissionat d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona.

Chicho Sibilio, jugador de bàsquet del Barça.
Chicho Sibilio, jugador de bàsquet del Barça. EFE

Essomba, nascut a Barcelona i de pare camerunès, és un dels comptats afrocatalans que ha assumit responsabilitats institucionals de pes a Catalunya. L’afrocatalà més destacat políticament avui és, paradoxalment, Ignacio Garriga, diputat de Vox i líder a Barcelona del partit ultradretà. El fet que una persona negra assumeixi posicions nacionalistes espanyoles i antiimmigració és, segons Essomba, “una operació per blanquejar la negritud”.

“Garriga no normalitza ni visualitza els negres”, corrobora l’escriptora i activista Remei Sipi. Nascuda el 1952 a Guinea Equatorial quan era colònia espanyola, Sipi assegura que mai no hi ha hagut una normalitat per als afrodescendents a Espanya i a Catalunya: “Quan vaig arribar érem quatre i ens tractaven amb paternalisme, però no ens veien com un problema. I ara que som més, ens veuen com un problema. Fa gairebé cinquanta anys que visc aquí i encara no em considereu dels vostres. Encara soc una negra de fora”.

Sense models a seguir

La cantant Yolanda Sey i l'actor Guillem Albà al programa 'El llenguado'.
La cantant Yolanda Sey i l'actor Guillem Albà al programa 'El llenguado'.

Sipi afirma que els afrodescendents no tenen models a seguir a Catalunya. “Els joves negres de Barcelona o de Madrid tenen com a referents les estrelles dels Estats Units”, opina Sipi. Els afrodescendents de l’Amèrica Llatina també tenen referents culturals compartits amb la cultura en espanyol, un avantatge respecte dels catalans procedents d’Àfrica. Precisament l’afrodescendent possiblement més coneguda a Catalunya és la cantant d’origen cubà Lucrecia. Aquesta manca de models, comenta Sipi, la demostraria el seu propi cas: malgrat ser convidada regularment per impartir conferències i ser entrevistada en mitjans de comunicació, i malgrat que fa quaranta anys que viu a Gràcia i que el 2005 va ser la pregonera de les festes del barri, encara avui pateix vexacions racistes. “L’altre dia, per la zona, uns adolescents en una plaça se’m van apropar i em van dir: ‘Negrita, ¿cómo te llamas?’. Em vaig enfadar i es van excusar dient-me que havien apostat a veure qui s’atrevia a preguntar-m’ho. No és un tòpic allò que quan algú va pel carrer i et veu, agafa més fort el moneder. A mi m’ha passat, com també m’ha passat que en una botiga mostrin sorpresa perquè parlo català”.

Allò que, segons Sey i Sipi, marca un paral·lelisme amb els Estats Units són els abusos policials i la manca d’oportunitats per a la població negra en comparació amb la blanca. Però no tothom ha patit experiències negatives, diu Essomba: “Jo tinc la sensació d’haver viscut en una bombolla, probablement perquè he crescut i m’he mogut en entorns no hostils”. Al llibre Els invisibles (Edicions 62), publicat al març, una obra coral dels periodistes Andreu Farràs, Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas, s’hi recullen alguns testimonis positius. Són paraules del nigerià Ikechukvu Odeja, resident a Espanya des del 2006: “Soc feliç d’haver caigut a Catalunya. Tinc la sort d’estar en una terra acollidora. Aquí, fins i tot en els pitjors moments, he viscut tranquil. Aquí, si no fas res, pots viure anys sense tenir problemes amb la policia”. “A Barcelona no m’he sentit mai immigrant”, celebra Odeja, “sempre m’he relacionat amb més gent d’aquí que amb compatriotes”.

“No puc dir que aquí hagi estat víctima de la xenofòbia, tret d’algun episodi molt residual i anecdòtic”, explica el cubà Livan Herrera a Els invisibles. Herrera, casat des del 2007 amb una catalana, assenyala que el que ha detectat és, més que racisme, “un rebuig cap a la immigració”. “No es fan distincions. Tots som iguals, immigrants”. Essomba subratlla que els afrodescendents no són més víctimes de racisme que els asiàtics, i encara menys que els grups més afectats, el poble gitano i els magribins. Les raons són diverses, apunta Essomba: una és que els models culturals que es reben dels Estats Units, del cinema, l’esport i la música, han facilitat que entre la població també es vinculi els negres amb èxit; també s’hi suma la popularitat, ja des dels anys vuitanta, d’esportistes negres, des del jugador de l’Espanyol Tomás N’Kono o l’estrella del Barça de bàsquet Chicho Sibilio. Per Essomba, una altra raó de pes és que “no hi ha referents històrics de segles que alimentin tants estereotips, com és el cas dels gitanos o els magribins. En aquest sentit, els afrodescendents són una població molt verge. Hi ha una gran distància, física i mental, amb l’Àfrica negra. Estem construint una nova negritud”.

Infrarepresentació

Un pot de ColaCao.
Un pot de ColaCao.

“Tanta infrarepresentació pateixen els afrodescendents com els xinesos”, destaca Essomba. Són dinàmiques socials, diu, que fan que, per exemple, no hi hagi mestres negres: “Fa 22 anys que faig classes a la UAB, amb uns 300 o 400 alumnes a l’any; doncs en tot aquests anys només he tingut un alumne negre”. “Hi ha una manca de representació social de la comunitat afrodescendent. És una manca de representació general. No hi ha representació política que parli per nosaltres, i quan es parla de nosaltres, és com si fóssim un objecte d’estudi”, lamenta Kathy Sey. La constatació entronca amb la manca d’opcions que denunciava ella mateixa per assumir, per exemple, el paper d’advocada protagonista en alguna ficció televisiva, com podria ser el de la popular sèrie nord-americana The good fight (a Espanya, a Movistar+). “En la nostra societat està tot molt blanquejat”, conclou Sey.

Una de les explicacions d’aquesta absència de referents, segons Essomba, és que “encara és massa aviat”: les primeres generacions d’immigrants subsaharians arriben a finals de la dècada dels noranta. També troba positiu el fet que a TV3 hi tinguin “una certa presència” personatges com la Yolanda Sey —germana de Kathy Sey—, copresentadora del programa de llengua El llenguado, l’actriu Neus Ballé del Club Super3 o la periodista Beatrice Duodu, del programa d’informació Planta Baixa.

Un manter va morir a Salou en un escorcoll dels Mossos el 2015.
Un manter va morir a Salou en un escorcoll dels Mossos el 2015.

L’escriptora Agnès Agboton, nascuda a Benín i ciutadana catalana des del 1978, comparteix el parer d’Essomba: la comunitat afrocatalana no ha tingut visibilitat sobretot perquè és molt recent, a diferència de França o de la Gran Bretanya. “Catalunya ha rebut una migració africana que volia treballar, menjar. És només ara que els joves comencen a canviar de prioritats, a crear i a reivindicar-se, i en són exemple la periodista Duodu o les germanes Sey”.

Catalunya té com a patrona una verge, la de Montserrat, que la tradició diu que és negra. Això no vol dir que ni el país ni el catalanisme hagin estat sempre proclius a la diversitat cultural, segons escriu l’historiador Jaume Claret al quinzenal El Món de Demà: “La digestió dels nouvinguts no ha estat mai senzilla per a la societat catalana en general i per al catalanisme en particular”. Tot i això, Claret afegeix que a Catalunya “aquestes pors i incerteses conviuen amb una conflictivitat i una explotació electoral baixes en relació amb els països del nostre entorn i amb iniciatives lloables com Volem acollir”, campanya endegada durant la crisi dels refugiats del 2017 per conscienciar la ciutadania a favor de rebre els migrants que es juguen la vida per travessar el Mediterrani.

Protesta a Salou després de la mort d'un manter el 2015.
Protesta a Salou després de la mort d'un manter el 2015.

L’empremta colonial

El llegat del colonialisme en el racisme sistèmic de la societat catalana i espanyola és destacat pels entrevistats, però Essomba puntualitza que, comparat amb el Regne Unit, França i Bèlgica, la història espanyola a l’Àfrica subsahariana és menor. “No hi hem tingut relacions colonials, més enllà de Guinea Equatorial”. Però el professor de Pedagogia de la UAB no dubta a identificar “un ascendent del franquisme, de la negritud de Mogambo, del negrito del Cola-Cao”.

El Departament d’Exteriors de la Generalitat, al seu programa 2020-2023 per enfortir les relacions amb Àfrica, especifica que un dels seus objectius és “incidir en accions que canviïn la imatge negativa d’Àfrica davant l’empremta persistent que la repressió colonial va deixar en les poblacions natives africanes”. “Una imatge”, precisa el document, “que ha fet crònics els estereotips i prejudicis racials que avui afecten la convivència a Catalunya i el sentiment de pertinença de la població afrocatalana”.

L’activista i gestora cultural Tania Adam, de Moçambic i establerta a Barcelona des del 2004, afirma a Crític que “el present racista està atestat d’un passat negrer”. Els esclavistes catalans van ser determinants en la introducció d’esclaus a Cuba, arribant a ser més del 74% d’aquest tràfic a l’illa a principis del XIX, segons l’historiador Josep Maria Fradera. “La paraula català significava, popularment a Cuba, comerciant avar, sovint amb connotació de negrer”, diu l’historiador Michael Zeuske al llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica. “Avui seguim vivint les conseqüències d’aquest desposseïment d’humanitat en la imaginació popular d’Occident, s’han normalitzat els cossos negres com a inferiors, ganduls, infantils i incapaços de valer-se sense el blanc”, rebla Adam.

Beatrice Duodu, periodista del programa 'Planta baixa' de TV3.
Beatrice Duodu, periodista del programa 'Planta baixa' de TV3.

Per Alberto López Bargados, professor d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, el racisme estructural és evident perquè “el sistema dona per fetes les desigualtats”. López Bargados remarca que hi ha una “infrarepresentació política i no política” perquè es tracta d’una població “subalterna”. Aquest antropòleg, comissari d’exposicions sobre el passat colonial espanyol a Àfrica al Museu de les Cultures del Món de Barcelona, troba que un dèficit d’Espanya —i de Catalunya— és l’absència d’un debat obert sobre l’herència colonial. “Una conseqüència de la revisió postcolonial és constatar com aquest passat condiciona la imatge dels pobles subalterns i la seva manca de drets com a ciutadans”.

Magribins: més estigmes

Per presència històrica i pel pes de la població, López Bargados creu que els magribins, i en concret els marroquins, són el més similar a la discriminació que sofreixen els afroamericans als EE UU. L’Idescat informa que el 3% —235.100 persones— de la població catalana prové del nord d’Àfrica, mentre que la resta de ciutadans de la resta del continent africà són el 0,8% —69.000— dels habitants de Catalunya.

“La relació històrica i colonial amb els magribins encara és més estigmatitzadora. La nostra bèstia ha estat el moro; la relació amb el Marroc és de fa segles. I ara s’hi suma el component de la religió”, diu López Bargados. Essomba també opina que als magribins els pesen els segles d’estira-i-arronses, com als afroamericans. “A diferència dels afrodescendents d’aquí, els dels Estats Units són una comunitat fundacional del país, però ho són des d’un inici amb drets i llibertats diferents, sent esclaus”.

Essomba creu que la propera generació d’afrocatalans, avui nens, viuran amb normalitat. “Però no ens podem adormir, perquè la mort de Floyd es produeix després que als Estats Units tinguessin un president negre, Barack Obama”, diu. “El racisme és estructural de la societat, no només amb els negres. El que cal és afavorir la diversitat”. López Bargados concedeix que una nova generació “tindrà més competències per impedir que altres parlin per ells”, però admet que és pessimista, perquè, malgrat el pas de moltes generacions, ni a Amèrica ni a França s’ha superat la discriminació estructural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >