Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Jo el Suprem

A Espanya les llengües i les seves cultures no importen. Però no deixa de sorprendre la manca de reacció davant d’un capítol més de vergonya cultural en l’inici de la “reconstrucció” del que ha destruït aquesta pandèmia-mirall

Façana principal de la seu del Tribunal Suprem, a Madrid.
Façana principal de la seu del Tribunal Suprem, a Madrid.

Caram amb el Suprem. Amb el Tribunal Suprem. Els seus criteris lingüístics, que em temo que no són aliens als seus criteris jurídics en altres assumptes que aquesta setmana porta l’alt tribunal justicier als titulars amb accent català. Jo el Suprem (per seguir amb la pandèmia de l’ego) podem escriure i escric, en homenatge a la clarivident novel·la del paraguaià Augusto Roa Bastos sobre el monoteisme del poder. Una novel·la del 1974, any que es diria que circumda amb halo eteri la sentència suprema d’aquest diumenge –sí, en diumenge– sobre l’ús de la llengua catalana entre les institucions del seu domini lingüístic: prohibit! No es poden comunicar entre si els governs valencià, català i balear en la seva llengua comuna. Caram amb el Suprem.

Potser us ha passat desapercebuda la notícia, no es pot dir que la sentència hagi despertat consciències a milers ni en el domini lingüístic català ni en cap altre d’aquesta Espanya, que de moment no en tenim cap altra. O si l’heu advertit heu desistit d’analitzar-la a fons després de naufragar en el seu galimaties. “El Suprem prohibeix l’ús administratiu del valencià davant de Catalunya i Balears”, titulava aquest diari diumenge a primera hora de la tarda, amb el subtítol “El tribunal confirma l’anul·lació parcial del decret de la Generalitat que permetia comunicar-se mitjançant la llengua autòctona amb altres autonomies del mateix àmbit lingüístic”. Subratllo el davant del titular. Deu ser un error d’impremta, va dir algú a casa. No és que titular i subtítol estiguin malament, cal agrair la notícia tan d’hora, altres mitjans a Catalunya van trigar més, molt més, l’endemà fins i tot no la van donar en portada mitjans impresos únicament en català. Per què? Anem per parts.

El titular no s’equivoca sinó que és un símptoma del que passa des de fa massa temps: cal anar de puntetes i amb pinces per dir que aquestes tres comunitats comparteixen idioma, la llengua catalana. El valencià és el català del País Valencià, el balear (els balears, si volem) és el català de les Balears. Com el franjolí (els franjolins, si volem també) és el català de l’Aragó de parla catalana (però com que no és cap de les llengües reconegudes com a oficials pel seu estatut no compta en aquesta història). Cal agrair a aquest diari, doncs, donar la notícia, per més galimaties que sigui. Perquè aquesta qüestió és de bojos. La crònica de Ferran Bono, que coneix a fons aquests assumptes en la seva ja llarga història, la pròpia i la de les desventures del català del País Valencià, es pot llegir també com un homenatge més als germans Marx.

Una altra qüestió és com reacciona al respecte Catalunya, la comunitat en aparença més consolidada en aquest sentit del domini lingüístic català. Doncs que es tracta d’un assumpte valencià, i ja t’ho faràs. Rebobino: Jo el Suprem ha ratificat la sentència contra el decret valencià que donava ús preferent a la cooficial llengua catalana –anomenada valenciana en el decret– en les comunicacions de la Generalitat d’allí amb la Generalitat d’allà i la de més enllà-Govern balear, i entre els seus respectius parlaments. Jo el Suprem li ha dit que ni parlar-ne a l’autogovern valencià. I els territoris germans de llengua hi han respost molt però que molt tèbiament. Per descomptat que els cercles independentistes han reaccionat i alerten: alguns des de baix i alguns des de dalt, pocs en realitat. Però ningú més.

I a la resta d’allò que continuem anomenant Espanya, que no n’hi ha cap de diferent, interessa encara menys. Importa ben poc que Jo el Suprem pugui ratificar que l’analfabetisme ha de ser instigat i promogut. És cosa ben sabuda, a Espanya les llengües i les seves cultures no importen. Ni dins ni fora de les seves fronteres, que els ho diguin als parlants i escriptors americans. Però no deixa de ser pitjor que sorprenent que ningú no reaccioni a un capítol més de vergonya cultural en els inicis de la “reconstrucció” del que ha destruït aquesta pandèmia-mirall que no para de reflectir com som, com estem, quines institucions tenim.

Això sí que és el triomf de Jo el Suprem.

En el minivídeo de confinament de Martin Scorsese per al programa de la historiadora Mary Beard a la BBC, disponible a la xarxa, el cineasta conclou amb les paraules que ressonen als ulls, la ment i el cor d’un jove Burt Lancaster empresonat: “Llegiu, llegiu, llegiu”. En quina llengua, Jo el Suprem? També en això té Jo el Suprem l’última paraula?

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >