Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Divisió independentista a la irlandesa?

Episodis judicials com el de la pancarta del president Quim Torra es presenten com a batalles contra l’Estat, però en la pràctica són episodis de consum intern del moviment

Pere Aragonès (izq.) y Quim Torra en el minuto de silencio por las víctimas del coronavirus en la plaza de Sant Jaume.
Pere Aragonès (izq.) y Quim Torra en el minuto de silencio por las víctimas del coronavirus en la plaza de Sant Jaume.

El desembre del 1921 es va signar el Tractat angloirlandès que posava fi a la guerra d’independència del Regne Unit amb Irlanda. Sense que els termes satisfessin el nacionalisme irlandès en la seva totalitat, el gener del 1922 el Parlament irlandès el va aprovar, per poc marge, i es va establir l’Estat Lliure d’Irlanda i la partició de l’illa. Mig any després una guerra civil va enfrontar els irlandesos favorables al Tractat (com a mal menor) i els contraris. Al cap de 10 mesos, la victòria dels primers va confirmar el que s’havia acordat amb Londres i va obrir una profunda divisió entre les dues principals famílies del nacionalisme irlandès, Fine Gael i Fianna Fáil.

A diferència dels nacionalistes irlandesos, que es van combatre després d’haver aconseguit alguna cosa, l’independentisme català viu des de la tardor immers en una espiral creixent de confrontació sense haver-se apropat al seu objectiu. La pugna, afortunadament per a tots, no segueix el dramatisme irlandès i es limita a les xarxes socials, els mitjans de comunicació i l’estira-i-arronsa parlamentari o governamental. Tot i que, amb el to que prenen alguns insults, tampoc és forassenyat que en algun moment desemboquin en algun episodi desagradable.

L’octubre del 2017 l’independentisme va optar per un camí grandiloqüent, però inefectiu. Va descartar una convocatòria electoral autonòmica que hauria generat malestar immediat, però hauria permès continuar pedalant, i va proclamar una República catalana sense capacitat per implementar-la. La decisió va suposar cavar un precipici i quedar-se al caire. En la decisió va pesar la competició entre formacions, però no es va calibrar que precisament tallar el propi camí incrementaria la pugna partidista.

A partir de llavors una part de l’independentisme presenta qualsevol exploració de noves vies –com asseure’s a la taula de diàleg amb el Govern d’Espanya– com una genuflexió. No hi ha res de nou, en tot això. També els crítics amb el Tractat, capitanejats per Éamon de Valera, van titllar de traïdor Michael Collins per haver-lo signat i el van acusar d’haver-se deixat captivar per l’aristocràcia londinenca durant la negociació.

Per a Collins el Tractat, tot i mantenir Irlanda com un domini britànic, permetia “la llibertat per aconseguir la llibertat”. Per als contraris suposava una renúncia a la idea de República d’Irlanda i un greuge als caiguts durant la rebel·lió de Pasqua del 1916 –la seva proclamació fallida, amb un impacte notable en el nacionalisme català del moment i posterior.

L'Estat Lliure d'Irlanda ja tenia tres anys i els antitractat es continuaven negant a participar al Parlament, cosa que frustrava els seus votants. El 1925 l’Irish Independent els va ridiculitzar preguntant si la seva única resposta als problemes d’habitatge i atur era “esperar fins que la República sigui reconeguda”. El 2018 els acadèmics Liam Weeks i Mícheál Ó Fathartaigh van editar The Treaty. Debating and Establishing the Irish State, un volum molt útil per guanyar perspectiva i constatar que les acusacions creuades avui al si de l’independentisme català han estat lloc comú a altres països.

En els últims mesos episodis judicials com el de la pancarta del president Quim Torra o les pretensions que el president del Parlament, Roger Torrent, desobeís el Constitucional es presenten com a batalles contra l’Estat, però en la pràctica són episodis de consum intern del moviment. Els resultats de les eleccions generals de novembre, un mes després de la sentència del Suprem als líders del procés, van evidenciar que l’apel·lació a la “injustícia” dels tribunals espanyols per guanyar adeptes no té més recorregut. Si la garrotada que van suposar les penes no va ampliar la base, no ho faran tampoc causes amb menys càrrega dramàtica com la inhabilitació del president de la Generalitat. Aquestes tindran, i busquen, un impacte en la correlació de forces entre ERC i JxCat, perquè qualsevol assumpte és útil per afegir més llenya al foc, però aconseguiran poca cosa més.

A Irlanda, la confrontació entre Fine Gael i Fianna Fáil ha durat un segle. La divergència profunda entre les dues formacions s'ha mantingut fins i tot a través de diverses generacions de famílies, fidels a una o altra opció. Els seguidors de Collins i De Valera partien de la unió inicial, atès que bevien majoritàriament del Sinn Féin. Els representants de l’independentisme català ja parteixen d’orígens dispars i cada dia aprofundeixen més les seves diferències. Potser de manera irreconciliable a la irlandesa?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >