Selecciona Edició
Connecta’t

Un dibuixant al camp de concentració

Josep Bartoli va perdre la Guerra Civil. Va fugir a França, però allà, com els va passar a milers de repubicans, l'esperava l'horror. Va canviar el fusell pel llapis i ho va explicar tot. El resultat: 'La retirada'

Un dels dibuixos de Josep Bartoli al llibre 'La retirada', sobre els republicans espanyols als camps de concentració del sud de França.
Un dels dibuixos de Josep Bartoli al llibre 'La retirada', sobre els republicans espanyols als camps de concentració del sud de França.

Als camps de concentració de la Catalunya francesa —Bram, Argelès-sur-Mer, Barcarès, Saint-Cyprien, Agde, Rivesaltes…—, en el ferotge 1939, es va complir a la perfecció el triple lema de la République: llibertat, igualtat, fraternitat. La teòrica llibertat, per als refugiats republicans espanyols que així ho desitgessin, de tornar al seu país (on els esperaria, això sí, un difícil context de persecució i menyspreu, i qui sap què més). La igualtat de condicions entre tots els presoners en aquelles platges envoltades de tanques de filferro: fam, misèria, malaltia i mort. I la fraternitat obligada entre els qui compartien aquest horitzó. Així que a la França del 1939, que el 25 de febrer ja havia reconegut el Govern de Franco i el 2 de març havia nomenat Pétain ambaixador a Espanya, tot era d'una coherència absoluta i no hi havia res a objectar.

Però un jove dibuixant català que s'havia passat la Guerra Civil batallant al bàndol republicà des de les files comunistes va prendre una decisió. Abandonat el fusell per causa de força major, agafaria el llapis i reprendria la lluita. De disparar trets a la batalla de l'Ebre, Josep Bartoli (Barcelona, 1910) passava a plasmar en un quadern el que tenia davant dels ulls: la manera en què la República francesa del president Lebrun i el primer ministre Daladier, absolutament desbordada pels esdeveniments, havia acollit els més de 400.000 espanyols, entre els quals ell mateix: tancant-los a molts entre reixes. Bona part d'aquests dibuixos integren La retirada. Éxodo y exilio de los republicanos españoles (editorial El Mono Libre), el llibre en el qual el seu nebot, el fotògraf Georges Bartoli, i la periodista Laurence Garcia relaten aquell viacrucis dels exiliats republicans a la França de les llibertats, una França que ja estava més prop de la col·laboració amb els nazis que no pas del Front Popular. Aquesta edició en castellà, amb 85 il·lustracions i 30 fotografies del mateix Georges Bartoli reconstruint el periple del seu oncle, arriba a les llibreries amb un retard d'11 anys respecte a l'edició francesa (La retirada, editorial Actes Sud, 2009).

Després de la caiguda de Barcelona a les mans de les tropes franquistes, Josep Bartoli, un catalanista d'esquerres, simpaties llibertàries i vocació anticlerical que mai va arribar a militar en res, va creuar a peu la frontera el 14 de febrer del 1939. Va ser enviat directament al camp de concentració de Barcarès, prop de Perpinyà. Allà, com tants altres, tenint en compte les condicions sanitàries, va agafar el tifus. El van enviar a un altre camp, el de Bram, on començaria a plasmar l'horror: els nens morts, les mares desesperades, els combatents derrotats i malalts, la misèria i la crueltat dels gendarmes francesos i els tiradors senegalesos que vigilaven el recinte (els gendarmes són retratats amb cara i cua de porc o com a gossos de presa).

Bartoli va acabar fugint i aquí va començar una autèntica vida de pel·lícula. Primer a París, on va treballar com a escenarista a clubs com el Moulin Rouge i el Folies Bergère. Després, successivament, a Chartres, Bourdeus i Vichy, on va ser capturat pels nazis, que ja havien ocupat França. A punt de ser traslladat a Dachau cap a una mort segura, va aconseguir tornar a fugir amb la col·laboració d'una xarxa d'ajuda a refugiats jueus i arribar a Marsella, on va embarcar al vaixell Lyautey cap a Tunísia. Des d'allà va viatjar a Orà i després a Casablanca, des d'on va salpar en un altre vaixell cap a Mèxic, reunint-se amb els prop de 20.000 exiliats espanyols que s'hi havien instal·lat sota la protecció del president Lázaro Cárdenas.

La cua per menjar al camp de concentració de Bram.
La cua per menjar al camp de concentració de Bram.

Al DF, Bartoli va establir relació amb els cercles artístics i es va fer amic de Diego Rivera i Frida Kahlo, amb qui va arribar a mantenir una intensa relació sentimental (les cartes d'amor entre tots dos van ser subhastades el 2015 per la galeria Doyle de Nova York). Va ser a Mèxic on, el 1944, va publicar la seva primera recopilació de dibuixos sota el títol Campos de concentración 1939-19… Dos anys més tard, el dibuixant es va instal·lar a Nova York, on es va relacionar amb artistes com Rothko, Pollock o De Kooning. La veritat és que va arribar a ser una cosa semblant a una estrella en la seva faceta d'escenarista i de col·laborador de publicacions com la revista Holiday o el suplement Reporter de The Saturday Evening Post. Fins al 1977 no va tornar a trepitjar Espanya, amb motiu d'un viatge a Barcelona. Josep Bartoli va morir a Nova York el 1995.

Allò d'“una vida de pel·lícula” no és en sentit figurat. L'il·lustrador francès Aurélien Froment, Aurel, una de les estrelles de la tira còmica i la sàtira política en publicacions com Le Monde, Politis o Le Canard Enchaîné, té ja acabat Josep, el seu llargmetratge d'animació sobre l'apassionant viatge vital de Bartoli. La pel·lícula és una coproducció francoespanyola (Les Films d’Ici Méditerranée / Imagic TV) i compta amb les veus de Sergi López i Sílvia Pérez Cruz (que també n'ha compost la banda sonora). La seva estrena comercial està prevista per a finals de setembre, però Aurel i el productor Jordi Oliva van rebre el dia 3 una gran notícia: els responsables del Festival de Canes els van informar que l'acabaven de seleccionar per a la seva edició d'aquest any, que es farà molt probablement mitjançant la fórmula de films amb el segell “Canes 2020”, però projectats en altres certàmens (ja que el mateix Festival de Canes ha estat suspès per la covid-19). “En certa manera és una biografia de Josep Bartoli, però en realitat és una ficció explicada a partir d'aquesta vida, i en el fons és un homenatge als dibuixants i al dibuix en general. És la meva manera de relacionar-me amb ell, algú que no vaig conèixer i que podria ser el meu avi, però de qui crec que puc entendre el que li passava pel cap”, explica Aurel.

Gendarmes amb cua de porc, per Josep Bartoli.
Gendarmes amb cua de porc, per Josep Bartoli.

Una altra de les presències en aquesta pel·lícula és la de Berenice Bromberg, la vídua de Josep Bartoli. Es van conèixer el 1958, durant una festa d'aniversari. Naixia una història d'amor que duraria gairebé 40 anys. Des de casa seva, a Nova York, Berenice Bromberg evoca així el dibuixant: “Quan vaig veure per primera vegada els dibuixos del llibre Campos de concentración em vaig sentir commoguda. Era evident en aquelles pàgines el grau de patiment que el Josep havia viscut durant la guerra i l'exili, tot i que mai va parlar ni es va comportar com a víctima. En lloc d'això, va canalitzar la seva energia en la creació d'un document perdurable sobre els horrors i actes inhumans comesos pel feixisme”. Bromberg avalua així aquells dibuixos dels camps de concentració: “Retraten els vicis, les afliccions, l'arrogància, la corrupció, la pompositat i el patiment de l'ésser humà. Són imatges boniques, perquè intenten explicar la veritat, per més dolorosa que sigui contemplar-la”.

L'ombra de Georges Bartoli, nebot de Josep Bartoli i coautor de 'La retirada', a Belchite.
L'ombra de Georges Bartoli, nebot de Josep Bartoli i coautor de 'La retirada', a Belchite.

Un altre comentari sobre els dibuixos que esquitxen les pàgines de La retirada: “En ells no hi ha lloc per a la tendresa, senzillament perquè no n'hi havia en aquella època, encara que sí que hi ha espai per a l'humor, un humor molt àcid, fins i tot en les coses més terribles, perquè el meu oncle es reia de tot i de tothom…, fins i tot d'ell mateix”. Són paraules de Georges Bartoli, el nebot del dibuixant i coautor del llibre. Amb experiència en mil batalles periodístiques en llocs com Bòsnia, el Iemen, Amèrica Llatina, Palestina o el Kurdistan, aquest fotoreporter nascut a França (Béziers, 1957) és fill d'exiliats al si d'una família amb components comunistes, socialistes i anarquistes. Té especial interès a defensar el compromís moral i artístic de l'oncle Josep, però també la seva absoluta independència: “Va combatre tota la Guerra Civil a les files del Partit Comunista, però era un electró lliure, un llibertari, un catalanista gens antiespanyolista i alhora un universalista a qui no li agradaven ni les nacions ni les fronteres. I sobretot, un home d'esquerres. Però sempre lliure”.

Autoretrat de Josep Bartoli.
Autoretrat de Josep Bartoli.

Georges Bartoli explica les raons per les quals ha volgut evocar en un llibre la figura del seu oncle: “El que he volgut reflectir ha estat, a partir de la personalitat novel·lesca del meu oncle, parlar de nosaltres, dels fills i nets de l'exili”. Mai va voler adquirir la doble nacionalitat. No ho va fer per raons polítiques i sobretot, diu, morals: “Jo abans que francès, espanyol o català soc republicà, i per a mi la idea de ser subjecte d'una monarquia heretada del franquisme és insuportable. I també perquè Espanya ha esborrat de la seva història tota una generació, que era la dels meus pares, no ha saldat els comptes amb els seus avantpassats”.

Tot l'antifranquisme i l'anticlericalisme de Josep Bartoli, reunits en una il·lustració.
Tot l'antifranquisme i l'anticlericalisme de Josep Bartoli, reunits en una il·lustració.

Els seus textos al llibre traspuen un sentiment ambivalent cap al seu país de naixement: “D'una banda, França va protegir els meus pares i m'ha protegit a mi. Però, d'altra banda, a França hi ha hagut una llarga conspiració de silenci sobre aquest tema dels refugiats espanyols, que no es va trencar fins als anys noranta. Com es va comportar França amb els republicans espanyols refugiats que van creuar la frontera és una taca terrible per a la història del meu país. Va ser una amnèsia col·lectiva i conscient, un revisionisme per omissió”. Ell ho anomena “la gran tragèdia de França amb Espanya” i consisteix en tres traïcions: “La primera, els acords de no intervenció en la Guerra Civil; la segona, com es va acollir els refugiats ficant-los en camps de concentració, com va passar amb el meu oncle; i tercera, França es va oblidar dels espanyols que van formar els primers maquis de la Resistència contra els nazis”.

A Espanya eren rojos de merda, i a França, espanyols de merda. “Si no haguessin estat rojos, la cosa hauria estat més fàcil… Però no. Molts francesos pensaven que els republicans espanyols es menjaven els nens crus. Ara bé, també va haver-hi molts francesos que van anar als camps de concentració on hi havia els refugiats espanyols per portar mantes i menjar, fins i tot s'inventaven històries per poder treure'n alguns… Sí, també va existir aquesta França”. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >