Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Manuel Cuyàs, l’articulista dels petits detalls

El periodista de Mataró va escriure les memòries de l’expresident Jordi Pujol

Manuel Cuyàs en la presentació de les seves memòries.
Manuel Cuyàs en la presentació de les seves memòries.

Tot just quan era preadolescent i per això amb força dificultats a la Mataró dels anys seixanta, va aconseguir que la vella bibliotecària el deixés accedir a Crim i càstig, de Dostoievski. Va quedar colpit: “No sabia que els pensaments dels homes es poguessin explicar fins a l'últim plec”. Aquest anar fins a aquell últim racó psicològic i, més sovint, filosòfic de la vida quotidiana a partir de les petites coses, dels detalls, va conformar l'esperit de bona part del columnisme que va exercir l'escriptor i periodista Manuel Cuyàs, mort aquest dilluns als 68 anys després de lluitar sense gaire sort i de manera accelerada contra la leucèmia.

Cuyàs va aprendre a mirar i a prendre nota mental dels revolts del transcórrer existencial des de la Rambla de Mataró, on va néixer el 1952 i a la qual dedicaria bona part de la seva producció bibliogràfica: El manyà encès (1985) o Mataró verd i blau (2007). Aquest va ser sempre el seu món, que ja era el dels seus progenitors, amb una mare de caràcter que va tirar endavant una casa que se sustentava tènuement amb les il·lustracions que feia el seu marit per a llibres de nenes, majoritàriament per encàrrec d'editorials angleses. El seu pare, de casa burgesa anada a menys, seria el primer assalariat de la família. Sempre va ser, no obstant això, el progenitor amb corbata i barret, “la dignitat i l'honor es mantenien ferms”, evocaria el periodista en les seves memòries, El nét del pirata (2014). Ell en va adoptar tant l'esperit com la indumentària, que reforçarien encara més la seva personalitat, també britànica, amb un notable humor que cobria un fons dialogant però de fermes conviccions.

El caràcter es va forjar, a més de la família i les lectures, pel cinema, on anava cada cap de setmana, fins a formar part de la junta d'un cineclub que li va permetre aproximar-se als cercles de resistència política al franquisme, tot i que mai va militar, esperant potser un oferiment a fer-ho que no va arribar mai. Autoaplicant-se la seva ironia, recordava d'aquella època que es preguntava: “Tindrè l'esperit gregari atrofiat?”. Però aquí es va descobrir a si mateix com un personatge poc propens a treballar en equip, a les reunions i les consignes, i la seva preferència a anar per lliure. “Havia començat a ser el que volia ser, l'home del tramvia, sol a la cabina amb el cartellet ben visible que prohibeix parlar-li o distreure'l”. L'abstret home del tramvia.

Si el cinefòrum no el va portar a la política, sí que ho va fer al periodisme, perquè va començar escrivint crítiques de cinema per al setmanari El Maresme el 1977. En van ser, no obstant això, tot just un parell, perquè el llicenciat en Belles Arts, que exerciria de mestre de català i treballaria per al patronat de cultura de l'Ajuntament de la seva estimada ciutat, preferia traspassar el columnisme vital de la Rambla mataronina a les columnes dels diaris, comentar les coses vistes a la manera de Josep Pla. Ho va fer des del primer dia amb un estil de català clar i net, puntuat amb expressions de parla popular, una prosa sempre divertida i irònica, un punt mordaç i costumista, vernís que es frenava uns centímetres abans de la nostàlgia, entre la manera de fer del murri escriptor empordanès i la de Josep Maria de Sagarra, referents que no li eren llunyans per la seva vasta cultura.

La revista Mataró Escrit (1986-94), en la qual va formar part de l'equip fundacional, i Punt Diari, des del 1987, van acollir el seu articulisme, que va acabar compaginant amb tasques més organitzatives a partir de l'aparició, el 1994, de l'edició d'El Punt del Maresme, del qual va ser nomenat director editorial i, sis anys més tard, en accedir a la direcció de l'edició de Catalunya d'El Punt.

Aquest últim càrrec el va portar, el 2003, a trepitjar per primera vegada el Parlament de Catalunya, on va conèixer Jordi Pujol, ja esgotant la seva última legislatura després de 23 anys al poder. Allà li va deixar anar al polític, amb la seva tan llançada com múrria ingenuïtat, que havia d'escriure les seves memòries o que, si fos el cas, ell era allà per recollir-les. Després de llegir al cap de poc temps el retrat que li va fer el periodista a partir de Vint i Jordi Pujol: confessions de persones que l'han conegut, li va fer cas i li va dictar les memòries. Però el polític es va oblidar de citar la famosa deixa de l'avi Florenci. “Les memòries són seves i hi va posar el que va voler”, va justificar a l'expresident, a qui seguia freqüentant: “Jo l'estimo”.

Més bon columnista que no pas tertulià (TV3, RAC1, Catalunya Ràdio, TVE) per la idiosincràsia de la seva manera de veure el món, el passat 15 de maig, en la seva clàssica columna Vuits i nous (amb la seva no menys tradicional salutació traient-se el barret) s'acomiadava “per un temps llarg” dels seus lectors per un imminent trasplantament de medul·la. L'article, com gairebé tots els seus, alguns reunits a Enamorats de l'Audrey Hepburn (2015), el devia escriure des del mateix estudi que havia estat del seu pare, on es va gestar el primer número d'El Maresme el 1969. “L'inici de tot”. El final de tot. Un d'aquests detalls circulars de la vida que tant li agradaven.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >