Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El racisme de cada dia

El desgraciat cas de Floyd ha tingut el mèrit de posar el focus en el racisme sistèmic de les forces policials, però això no ha de fer perdre de vista el racisme ‘inter privatos’ que es dona tant als Estats Units com a Catalunya

Manifestació antiracista, aquest diumenge a Barcelona.
Manifestació antiracista, aquest diumenge a Barcelona.

El 4 de juny, en el context de l'enrenou mundial per la mort de George Floyd en mans d'un agent de policia de Minneapolis, el Parlament de Catalunya es va afanyar a aprovar una Declaració de solidaritat amb les protestes contra el racisme i la discriminació. En aquesta declaració, el Parlament condemna l'assassinat de Floyd i de totes les víctimes del racisme, "als Estats Units i a tot el món", i reafirma el seu compromís amb una societat lliure de desigualtats i de discriminacions, mentre també reivindica el dret de la ciutadania a la protesta i advoca per una solució dialogada als problemes estructurals del racisme i la discriminació. Tot molt correcte: l'únic element que falta a la declaració és un reconeixement explícit que els "problemes estructurals del racisme i la discriminació" també afecten la societat catalana.

El confinament per la pandèmia de la covid-19 ha tingut l'efecte de silenciar notícies rellevants que no tenien relació directa amb el coronavirus. Un exemple és la publicació de l'informe de SOS Racisme el 2019 sobre l'estat del racisme a Catalunya. Durant el 2019, aquesta ONG va atendre 519 persones i va identificar situacions constitutives de racisme en 188 casos, 128 dels quals van derivar en denúncies. Contra el que pugui semblar, no és als cossos policials on es concentra la majoria de les situacions de racisme. Per segon any consecutiu, l'àmbit que amb més casos són "les relacions entre particulars". I per segon any consecutiu la majoria d'aquestes situacions es donen "entre veïns i veïnes".

El desgraciat cas de Floyd ha tingut el mèrit de posar el focus en el racisme sistèmic de les forces policials, però hi ha el risc que la insistència en la violència policial ens faci perdre de vista el racisme inter privatos, que es dona tant als Estats Units com a Catalunya.

Una altra fita silenciada durant l'estat d'alarma és l'entrevista a Alaaddine Azzouzi publicada en un mitjà digital català. Alaaddine Azzouzi és un jove de 20 anys nascut a Mataró que estudia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fins aquí tot bé: el problema d'Alaaddine Azzouzi és que ser fill d'immigrants marroquins l'ha fet viure el racisme. A l'entrevista, l'Alaaddine explica els seus "punts d'inflexió” i cap d’ells té a veure amb els cossos policials. Amb 10 anys, un dia estava jugant al carrer amb un noi i de sobte va venir el pare dient al seu fill que tornés a casa immediatament, "que t'he dit que no juguis amb moros". Als 17 va anar amb els amics a una discoteca: els van deixar entrar a tots menys a ell. I el novembre de l'any passat, quan es dirigia a arbitrar un partit de futbol en una localitat del Maresme, un grup de persones (podrien ser perfectament pares de futbolistes) el va increpar amb amenaces com "maleït MENA, vine aquí", "us rebentarem a tots" i "si t’agafem pel poble et matem, moro de merda". A la pregunta de quins àmbits de la societat catalana observa un racisme més arrelat, Alaaddine Azzouzi respon sense pal·liatius: "Absolutament en tots els àmbits. En tots".

Les sensacions d'Alaaddine Azzouzi respecte al que ell anomena "racisme quotidià" no són essencialment diferents de les que altres descendents d'immigrants magribins han explicat abans. Fa només dos anys, per posar-ne un sol exemple, preguntaven a Míriam Hatibi, autora del llibre Mira'm als ulls. No és tan difícil entendre'ns, si hi ha racisme en la societat catalana. Resposta: "Hi ha prejudicis negatius i discriminació. Evidentment, existeix un racisme violent, però ara no parlo d'aquest, sinó del racisme subtil que de vegades és fruit de la ignorància però que s'acaba traduint en discriminacions."

Vet aquí la Catalunya real que el Parlament de Catalunya va amagar en la seva declaració del 4 de juny. En la gestió de la pandèmia, el president Quim Torra ha intentat mostrar un perfil d'estadista. El 4 de juny, Torra va perdre una ocasió d'or en el seu noble afany. Hauria pogut demanar la paraula i, emulant el primer ministre holandès Mark Rutte, ho hauria pogut dir: "El racisme és un problema a Catalunya". El seu silenci és tan decebedor com conseqüent: a les 138 pàgines del Pla de Govern de la XII Legislatura la paraula "racisme" apareix un total de zero vegades.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >