Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

En el futur no hi hauria d’haver residències

La gent gran ens dirà que no vol anar a una residència, sinó envellir a casa. I per això haurem de canviar el paradigma i pensar en cures de llarga durada a persones dependents

Voluntaris en una residència.
Voluntaris en una residència.

Ens equivocarem molt si per construir les residències de gent gran del futur, aquest nou model de qui tothom parla, la residència de la nova normalitat, només preguntem als especialistes. Aquests especialistes només ens donaran respostes tècniques i, en molts casos, interessades. Fins i tot ens equivocarem més si preguntem només als polítics, perquè desviaran la pregunta als especialistes que responguin als seus interessos ideològics. I encara ens equivocarem més si la nostra pregunta va dirigida només a les patronals del sector, que, lògicament, intentaran defensar els seus legítims interessos.

No s'ha d'oblidar que el model que tenim i que ara s'ha posat en dubte precisament ha estat construït per aquests tres grups d'interès: tècnics, polítics i patronals. Si aquest és el camí, ja sabem les respostes: col·laboració publicoprivada, orientació al client, col·laboració amb l'administració...

I si ho preguntem als que les utilitzen i les necessiten realment, que són les persones grans i els seus cuidadors? La gent gran ens dirà que no vol anar a una residència, sinó envellir a casa. I per això haurem de canviar el paradigma i passar de pensar en residències a pensar en cures de llarga durada a persones dependents, cosa que inclou una visió global i longitudinal de tots els serveis: des de l'atenció domiciliària fins a les residències de gent gran, passant pels centres de dia i els pisos amb serveis. Els cuidadors ens diran que volen més transparència i control. És el que volem tots.

Com és possible que una societat tan desigual i individualista com la nord-americana disposi d'una pàgina de transparència, anomenada Nursing Home Compare, on tots els ciutadans poden observar i comparar les ràtios de personal o les inspeccions de totes les residències de gent gran i nosaltres no? Com és possible que els òrgans de govern de les nostres residències amb finançament públic majoritari només estiguin compostos per persones designades exclusivament per la propietat, moltes vegades fons d'inversió amb un clar ànim de lucre? Com podem explicar que no hi hagi en la majoria de casos una implicació directa del món local en la provisió i en el control? Podem continuar suportant que la decisió d'ubicar una residència en un municipi o en un altre depengui de les facilitats que ofereix un ajuntament o de les oportunitats d'inversió d'una determinada localització, en lloc d'estar coordinat amb els serveis sanitaris amb una òptica territorial?

La residència del futur necessitarà més transparència, més participació de les famílies, implicació directa del món local i planificar territorialment serveis sanitaris i socials. Nosaltres, igual que la gent gran i els cuidadors, també volem més control i transparència en els serveis d'atenció a la dependència i, sobretot, envellir a casa. I ho hem de fer amb la ferma convicció de no fer més residències, sinó més serveis al domicili. De manera decidida i per sobre de la pressió que exerciran els interessos del món immobiliari i d'oportunitats d'inversió.

Això va d'atendre persones i cal preguntar-los i actuar en conseqüència.

José Augusto García Navarro és director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya i president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >