Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX OPINIÓ i

Cromo del Camp Nou, un menjar

Hi havia un mosaic de llesques de pa com soles de sabata de pallasso, vermelles de tomàtiga; això és pa amb tomàtec i pernil

Pa amb tomàquet, sal i pernil.
Pa amb tomàquet, sal i pernil.

Un mosaic de llesques de pa com soles de sabata de pallasso, vermelles de tomàtiga -això és pa amb tomàtec i pernil-, és el cromo imprès a una memòria de la primera relació directa amb un gran estadi de futbol, el Camp Nou del Barça per ésser concrets.

Entre la multitud peregrina els sentits engospen un detall curiós, secundari, quasi infantil, aquell pa gros molt gustós, moll i humil, pa pagès o moreno, en dirien més endavant. Era un berenar de curiositat, vici i subsistència, queviures gegants per l’espectacle.

La descoberta és dels temps en què Johan Cruyff aparegué com un àngel blaugrana per primer cop, als inicis dels anys 70. La tradició futbolera lliga amb l’educació sentimental i el tret popular de l’afició, que exigia retenir alineacions, gols, noms i instants poètics.

L’argument alimentari d’entreteniment de l’esdeveniment és com una baula espontània de congruència cultural-gastronòmica de la gran cita festiva. Era la pausa, el descans, una festa.

En el territori gegant del camp i les boires de les vivències, la comunitat mobilitzada, en un tràfec ingent de seguidors inquiets, passava com un formiguer desbaratat; cadascú segur d’on era el seu lloc a les grades del coliseu del gran circ i la celebració de l’èxit.

S’anava cap a les boques de la graderia passant per davant l’estesa d’entrepans sense tapar, tot un envit per descobrir aquell gran ventre de formigó tens, fum de puro, uniforme colònia de diumenge i un flaire d’amoníac desfet als urinaris.

No tot eren taules parades amb murs i piràmides de amb pa amb tomàtec, també s’oferien oloroses les botifarres nacionals catalanes, torrades, sense seques, però si pàtria i greixosa, saborosa. Hi havia devoció rural per la botifarra i opció més urbana i senyora pel pernil. Aleshores també hi havia frankfurts prims, amb regust de mostassa i quètxup. Les hamburgueses arribaren més tard.

Un nadiu de poble illenc, que penetra a la gran metròpoli i l’espectacle pel temple dels mites, trenca aquella relació directa amb el seu futbol nadiu de miniatura però duríssim, passa de les bosses de pipes i les xufes del Torrentó del Felanitx, el cocovet torrat d’aquells homes grassos que cridaven fent equilibris a la grada de l’estadi del Mallorca. També servien alcohol, fort i suau, que aleshores era permès.

A sa Pobla anaven servits de casa al futbol, amb munició a les butxaques plenes de cacauets de collita propis. Els nins de col·legi se’n duien el berenar embolicat, o un grapat de galetes d’oli i una pastilla de xocolata. El pa i sobrassada o botifarró eren comuns als escenaris del somnis locals. També és vera que els cocarrois i les panades foren aliment de reforç contra l’avorriment.

L’alta cuina, els canapès i els banquets a les llotges privades, ara són un negoci adherit al món dels grans equips i els grans estadis. No s’han aniquilat els detalls menors de la gastronomia sense taula i cobert però la graderia no mana. Ja és un altre univers, divers.

En aquell Camp Nou hi havia el cos de les plomes notables, dels popes i dels servidors dels presidents i, també, de grans narradors de ràdio, Miguel Àngel Valdivieso –líder confès de Joaquim Maria Puyal–, veus que dibuixaven els absents l’escenografia de la glòria i els guerrers en combat. Molt més amunt dels entrepans hi havia les cabines de ràdio, tant lluny dels déus, aquells jugadors que eren tremolors sobre la gespa. Futbol vintage que recrea Joan Forteza a IB3 ràdio, amb el perfum de la història, la nostàlgia dels mites, l’aliment emocional de l’afició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >