Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Norma

La faixa més cotitzada és la línia Marilyn. T’afina la cintura, et controla el ventre i atura els vaivens hipnòtics d’un cul en moviment

Un anunci de faixes de la dècada dels 20.
Un anunci de faixes de la dècada dels 20.

Ja us he parlat de la meva amiga en altres ocasions, però no us he explicat que treballa de dependenta en una botiga de roba interior des de fa una colla d’anys. Un establiment de categoria on hi van a comprar senyores de categoria, de les que si no es gasten un feix de bitllets en llenceria ja no se senten senyores de ningú. Doncs bé, la cotilleria amb més sortida, un clàssic d’ara i sempre, són les peces modeladores (sí, això també és cultura!): les faixes de tota la vida. La més cotitzada és la línia Marilyn. T’afina la cintura, et controla el ventre i atura els vaivens hipnòtics d’un cul en moviment. D’un cul desfermat. D’un membre covador que s’està assegut la major part del temps, tot esperant que la vida li passi per darrere. Per on li hauria de passar? És un cul, un membre que, com el clatell o l’esquena, la vida no els mira a la cara si no són al seu lloc.

“Compri una faixa Marilyn i sigui com la Marilyn”, és a dir aquella dona, la dona, la femella exuberant per excel·lència, la que diuen que feia una talla 44, com vostè, però que tothom desitjava com ara es desitja una talla 36 o 34, com ara es desitja que vostè desaparegui, vaja. Sigui exuberant i no ho sigui. Sigui l’adjectiu i la contradicció. Deixi’s la salut per semblar saludable. Sigui rossa però no gaire, sigui llesta però no tant. Tingui prou mollera per saber que, si no es posa aquesta faixa, vostè serà una simple talla gran, d’aquestes masses insanes que passegen pel món les corbes i les gires i les tombes i les rectes anticanòniques, la seva natura insultant.

La meva amiga em diu que les venen com xurros. Que ho fan d’una manera discreta, parlant fluixet i mirant a banda i banda en fer la transacció, com també passa amb les peces de blonda vermella que compren alguns marits per a les seves amants. Portar una Marilyn es converteix en una trampa coqueta, en una trapelleria banal, com ara posar-se un postís, arrissar-se les pestanyes o enganxar-se unes ungles de plàstic als dits. Passen els anys però això no canvia, i l’estètica dels cossos es converteix en un delit desllorigat. Treballar allà, em diu, és com fer un viatge en el temps i veure que el trajecte és una estafa. Que vivim als anys cinquanta! El temps, per a segons quines coses, no es mou ni un pam, com la carn presa dins una cotilla.

I ens posem profundes, la meva amiga i jo. Que avui una faixa porti el nom d’ella és la constatació d’una escissió gairebé taxonòmica: al món hi ha dos tipus de persones, les que porten faixa i les que no. Les que neixen per voler ser estimades —pooh pooh bee doo— i les que s’estimen més aixecar el cul de la cadira, plantar-lo a la cara de la vida i fer-li un bon calbot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >