Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Últim tango amb la Sardà

Un record de l'actriu a partir del ‘Rosa i María’ del Teatre Lliure del 1979

Rosa Maria Sardà en una imatge d'arxiu.
Rosa Maria Sardà en una imatge d'arxiu.

Amb la Sardà ens teníem un gran afecte des que el 1979 vam ballar el tango en escena innombrables nits. Llavors jo m'havia acabat de graduar a l'Institut del Teatre i Lluís Pasqual m'havia fitxat com a ajudant de direcció per a unes Tres germanes de Txékhov al Lliure i després repescat per a Rosa i Maria. Vaig passar moltes hores veient com Pasqual i la Sardà muntaven aquest veritable one woman show (amb la participació d'un pianista), que consistia en una primera part festiva i cabaretera amb cançons, recital de poemes i moltes bromes autoreferencials, i una segona brutalment dramàtica, el monòleg sense concessions d'una dona malalta –precisament– de càncer. El text, del polonès Ireneusz Iredynsky, va arribar de la mà de Fabià Puigserver, que va signar l'escenografia de l'espectacle. Va ser, em sembla, un moment decisiu en la carrera de l'actriu, que va avançar en el camí cap a l'excel·lència interpretativa, i després la direcció, en la trobada amb Pasqual i amb el Teatre Lliure.

En aquella època era habitual fer tots de tot en el teatre i quan al Lluís i la Rosa se'ls va acudir que seria divertit que en un moment de la primera part algú ballés un tango amb ella van aprofitar que jo era per allà, amb els micros, els llums, l'attrezzo, les boes de plomes, i el que fos. L'escena consistia que la Sardà escoltava uns acords de tango i llavors es ficava entre les caixes i treia a ballar un tècnic que començava vacil·lant però després ballava intensament fins que ella, farta, l'expulsava amb una empenta fora de l'escenari. La coreografia del tango (que jo no tenia ni idea de com es ballava) ens la va fer, amb molta paciència en el meu cas, Sílvia Munt, en aquell temps ballarina abans de fer-se actriu. El cas és que jo em passava les funcions regulant els llums, posant les coses al seu lloc i esperant aquells minuts de tango. I gaudint de la immensa capacitat de la Sardà per captivar el públic amb els dos registres de l'espectacle. Els veies morir-se de riure, somiar amb una cançó de Brel o amb Jeny dels pirates de Brecht-Weill, i després empassar saliva i plorar amb la Maria, malalta. Després vam fer bolos de l'espectacle, al qual Mainat va decidir retallar la segona part, que li semblava massa tràgica.

No sabria dir quantes vegades vaig ballar el tango amb la Rosa. Moltes. Des de llavors sempre que ens vèiem –algunes vegades per feina, d'altres per casualitat– fèiem broma amb allò, una simple anècdota en la carrera d'ella i un precís record inoblidable per a mi. L'última vegada que ens vam trobar va ser per casualitat al mig del pas de vianants de Pau Claris amb Casp. Embrancats conversant gairebé ens atropellen. Vam córrer com nens entremaliats a la casella de salvats, la vorera. Ella, apassionada lectora, anava a la Laie a buscar llibres, com acostumava a fer, després de comprar unes revistes. Vam parlar de les seves últimes lectures. De Philip Kerr, que li encantava. Em va agrair que li hagués regalat l'Alejandro Magno de Robin Lane Fox, d'Acantilado, que li havia agradat molt, i em va recomanar Màquines com jo, d'Ian McEwan (Anagrama). Vam parlar del seu estat de salut, dolent. De les seves transfusions i tractaments. De la solitud. Se li humitejaven els ulls i reia alhora, una cosa que només li he vist fer a ella. I ens vam acomiadar com solíem fer, amb una temptativa de passos de tango. “No sé si estic gaire per balls”, va fer broma mentre ens abraçàvem. El seu cos fràgil, gran, i no obstant això tan ple d'intensitat i de vida enganxat un moment contra el meu. La seva mirada burleta, tendra i trista. Els anys esvaint-se i la vida, irremeiable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >