Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA TV CRÍTICA i

‘Correspondències’, conversa contemporània

Cada capítol acaba amb un manifest sobre la dona que imita, simplificant-lo, el curtmetratge de 1975 d’Agnès Varda, 'Notre corps, notre sexe', un exercici de cinema-pamflet en què la cineasta es preguntava què és ser dona

Sense retòriques de modernor, 'Correspondències' funciona com a espai actual.
Sense retòriques de modernor, 'Correspondències' funciona com a espai actual.

Al canal 33 s’han estrenat dos programes petitons, de mitja hora, aparentment senzills, però que fan revifar l’oferta perquè ni copien un format d’èxit, ni volen ser culturals en el sentit més enlluernador i ostentós del concepte. Es tracta de Correspondències, un programa reservat a dones, i Bàlsam. D’aquest darrer ja en vam parlar a Elpais.cat.

Al primer, les dues protagonistes s’intercanvien reflexions mitjançant missatges orals a partir d’un esborrany epistolar. Està dirigit per Laura Tremoleda, i no fa la sensació que les convidades se sentin engavanyades. Fan el programa en funció d’allò que volen explicar.

CORRESPONDÈNCIES

Canal 33
Dijous
22.40 hores

El primer capítol va convidar la periodista Txell Bonet, que va triar com a corresponsal la seva amiga i autora teatral Victoria Spzunberg. Durant tres mesos —el programa és de cocció lenta— van intercanviar missatges, d’una intimitat atenuada perquè se saben escoltades, en un diàleg molt personal. En el temari, assumptes com la infància o la identitat. Bonet explica que va començar una col·lecció de segells japonesos per sentir-se com més lluny millor i trobar un primer refugi en aquella bellesa ignorada. Després van venir l’escriptura i la convicció progressiva que la vida, diu, no és un error sinó una opció. Spzunberg explica el seu sentiment de no pertinença, de nòmada (“no deixaré mai de ser estrangera, amb un sentiment d’exclusió”), i reivindica l’escriptura com a espai de resistència, de llibertat personal, sense convertir-la en una teràpia o en un confessionari.

Les imatges, en bona part, les aporten les mateixes protagonistes en tota mena de formats, fet que obliga a un rosari d’enquadraments. Una exposició del seu pensament, sense sermonejos, i dels seus sentiments, prudentment manifestats mitjançant l’escriptura o el dictat. Hi ha un anacronisme juganer, suposo que amb un ànim atàvic: els convidats fan servir una gravadora de cinta del període analògic.

El segon capítol va estar protagonitzat per dues fotògrafes, Laia Abril, que l’any passat presentava a Barcelona el seu esplèndid treball On abortion, i la seva col·lega belga Bieke Deeporter. Segueix el mateix esquema. Les obligacions del protocol que posa el programa són mínimes, i a més es poden resoldre discrecionalment. Hi ha codis i convencions, però agraeixes la sensació de llibertat que et dona la manera que tenen de complir-los.

Les dues, naturalment, parlen de fotografia i exposen la poètica del seu treball (“fotografio allò que els altres no volen mirar”, diu Abril). No amaguen dubtes i confusions. Fotografiar els altres és una manera de parlar d’una mateixa, admet una d’elles, i les dues s’interroguen si serien capaces de ser l’objecte de les seves fotografies.

Cada capítol acaba amb un manifest sobre la dona que imita, simplificant-lo, el curtmetratge de 1975 d’Agnès Varda, Notre corps, notre sexe, un exercici de cinema-pamflet en què la cineasta es preguntava què és ser dona. Als dos primers episodis aquesta recreació va resultar sobrera. Un entrebanc sense importància d’una proposta que es fa seguir. Feia temps que, amb aquest programa i Bàlsam, no tenies la sensació de contemplar un exercici contemporani sense que, per ser-ho, hagi calgut anar a la mena de retòriques de la modernor que tant es practiquen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >