El compromís

Ja sé que és una paraula en franca retirada però mentre segueixi al diccionari per definir l'obligació contreta, la paraula donada, la fe obstinada, jo continuaré pensant que aquesta és la paraula exacta que ha acompanyat Rosa Maria Sardà al llarg de la seva vida i que l'acompanyarà en l'empremta del record de milers de persones a qui alguna vegada va fer feliç no només exercint la seva professió d'una manera magistral sinó simplement existint. La Sardà exercia un compromís militant d'amor amb la seva família, amb els seus amics, amb els seus companys de feina, amb les seves idees, en definitiva amb la vida, i sempre amb la intel·ligència necessària, que és molta, per prendre's la vida amb la seriositat amb la qual la vida ens sorprèn i ens posa a prova i amb la ironia, personal i intransferible, per no prendre's massa seriosament ni la vida ni ella mateixa, arrencant una riallada sincera a qualsevol que l'estigués escoltant per encongir-te el cor al cap d'un minut amb un tomb d'emocions del qual només era capaç el seu admirat Chaplin.

Dona i actriu de raça i de talent buscava arribar al públic de la manera més directa. L'aire portava la seva energia, la seva llum, directament al cor de l'espectador, a cadascun d'ells i al col·lectiu. Amb l'aparent facilitat que buscava constantment i que només aconsegueixen els millors. Perquè darrere d'aquesta vitalitat generosa, com passa sovint, hi vivia també una extrema fragilitat. Una fragilitat combatuda amb treball. El seu amor per les paraules era envejable. Necessitava assajar una vegada i una altra. Conèixer fins al fons del pou el que hi havia darrere de cada paraula, de cada frase, fins a saber per què el poeta havia posat en negre sobre blanc aquest terme i no un altre i poder fer d'aquestes paraules una bandera d'emoció i de coneixement a l'escenari. Sempre, cada dia que he estat amb ella en el trànsit, aquest moment de passar de la vida real a l'escena, li he agafat les mans i les tenia fredes, tremoloses, conscient de la responsabilitat per a ella sagrada de pujar dalt d'un escenari, amb el vertigen de trobar-se davant del precipici que representa el moment de la veritat, el moment de compartir una emoció amb algú desconegut i estimat i fer-lo feliç i no decebre'l mai.

És culpa meva haver-te fet interpretar dues dones malaltes de càncer: la primera, la María, el 1978; la segona, el 2004, l'extraordinària professora de Literatura, a Wit. Ho vas voler saber tot sobre la malaltia “així quan em toqui ja sabré com fer-ho”, em vas dir les dues vegades acompanyant-ho sempre d'un riure que tu anomenaves no sardònic, sinó sardànic. El mateix riure que et vaig sentir per telèfon abans-d'ahir quan volies aconseguir que jo també rigués per treure-li ferro a tot i fer-li a la vida un aplaudiment i una botifarra, tots dos alhora. T'estranyaré molt a la vida i a l'escenari. Com molta gent. Sense l'exemple del teu compromís serà més difícil viure. Encara que en honor teu hi posarem un somriure.