Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA OPINIÓ i

Olorar

Les cròniques ja no desprenen olor de camp de futbol, sinó de laboratori; els periodistes són analistes i especialistes

El Camp Nou, abans d'un partit, el passat mes de març.
El Camp Nou, abans d'un partit, el passat mes de març. Reuters

Enyoro el Camp Nou. Necessito sentir el futbol i, per tant, no en tinc prou amb mirar els partits per televisió, i encara menys quan juga el Barça –dissabte reapareix a Mallorca i dimarts rep el Leganés. No he associat mai el joc a un espectacle únicament visual, sinó a un ritual que exigeix igualment de l’oïda, el gust, el tacte, l’olfacte i dels ulls propis, que no són precisament els del realitzador, per més devot que sigui de professionals excel·lents com Óscar Lago, Xavier Garasa o Víctor Santamaría. Jo volia ser cronista per poder anar al camp, no per escriure des de casa o la redacció, i també perquè un dia figuressin al costat de la firma dues paraules: enviat especial, ni que fos a Saragossa o a València.

Els que viatgen són cada vegada menys i les cròniques ja no desprenen l’olor de camp de futbol sinó de laboratori, perquè els periodistes ens hem convertit en analistes i especialistes, escrutadors d’imatges, dades i declaracions, més pendents de la pantalla que no pas de la gespa, igual que els jugadors pensen més a com celebrar els gols que no pas a marcar-los. Atrapats per les presses i cegats per la televisió, se’ns demana, a més, que visualitzem el demà, com si fóssim homes del temps, sense parar atenció en l’avui i seguir l’exemple d’aquells mestres que ens agafaven de la mà a l’estadi per com ens explicaven el partit.

La veritat ja no es troba a la lletra de les cròniques, sinó a les imatges i les xarxes socials, de manera que asseure’s en un pupitre de premsa d’un estadi pot semblar fins i tot una pèrdua de temps si es tracta de veure i no de viure un partit amb independència del rival i del torneig, de l’horari i del dia. A vegades passa fins i tot que no t’assabentes de què ha passat perquè tens la vista a l’ordinador, un aficionat t’ha tapat la jugada o t’has distret, t’han col·locat en mal lloc o no et funciona el wifi ni el mòbil i no pots seguir la transmissió de Torquemada, Pou o Flaquer.

Les ràdios i les televisions ajuden molt, sobretot quan es té un mal dia, s’escapen els detalls i no es veu bé el partit, una circumstància que no només depèn de l’escenari i dels mitjans, sinó també de la concentració i capacitat de llegir el joc, una qüestió aparentment més fàcil al Camp Nou. Al capdavall és l’estadi de tota la vida i, per tant, la feina és més previsible perquè s’ha interioritzat la litúrgia dels partits del Barça. N’hi ha prou amb escoltar per saber què passa i si es mira és per constatar que la intuïció era encertada, l’evidència que s’ha après a interpretar el silenci del Camp Nou. No ha estat mai un camp mut que només parla contra el Madrid.

No hi ha cap estadi igual i el del Barça és sensible i no fred, com denuncien els visitants acostumats a escenaris candents, sobretot els que converteixen el factor camp en decisiu fins i tot en els partits d’entretemps. Tot i que no sé si és per afecte o condescendència, trobo a faltar el Camp Nou per culpa de la pandèmia i estic disposat a jurar que s’hi entra i se’n surt fàcilment per qualsevol carrer; que els entrepans són tan bons i barats com la cervesa sense alcohol; que les cadires giratòries de la tribuna de premsa resulten més funcionals i silencioses que les de la tribuna i que els brams de l’speaker sonen com música celestial.

No avorriré el Camp Nou pel menjar o la beguda, o per l’estrèpit i la incomoditat, penalitats suportables si és per veure Messi. Avui, en la seva absència, formen part d’un imaginari feliç que no té res a veure amb el record de l’última visita, quan el Barça va guanyar la Reial amb un gol de penal del 10. Aquell dia se me’n va anar la mà per afirmar que als blaugrana els va caldre el VAR per sostenir-se a la Lliga. La presència al camp no garanteix que una crònica sigui millor que la que s’escriu a través de la televisió; només expressa el sentir de qui és al lloc dels fets i s’enfronta al dubte de formar-ne part o voler distanciar-se’n tant que falta a la veritat –de mal en pitjor.

Sense menystenir els que es queden a casa, a l’estadi cal anar-hi sempre que es pugui, per intentar desxifrar millor el partit després d’impregnar-se de l’ambient i poder respondre quan et pregunten: “Què et diu el nas?”, expressió molt pròpia en l’argot culer abans que el Barça surti a escalfar. Tinc una obsessió per l’olor des que de jove ensumava la roba que m’acabava de posar quan sortia de casa després de netejar l’estable, la cort i escampar els fems. Tenia pànic de fer pudor –pudor de vaca, de porc, de merda– per més que m’hagués rentat en un cubell amb molta aigua i sabó, rascat amb pedra tosca i rematat amb una pastilla d’un detergent anomenat Flota.

No vaig imitar mai els amics del poble que es fumigaven amb una colònia que tenia una aroma que tombava més que la pesta, sinó que sempre vaig voler seguir el rastre dels estiuejants que seduïen les noies per com es vestien, es tallaven els cabells i oloraven, sempre impol·luts, acabats d’arribar de Barcelona. Vaig aprendre que la cura d’un mateix era un assumpte vital, no només per respecte a la higiene i òbviament a la salut, sinó en atenció a la resta i, per tant, als que t’oloren per nassos al carrer, al bus o al metro, on els problemes de sudoració i transpiració maregen fins i tot els bruts.

Res em preocupa més de la covid-19 que la possibilitat de quedar-me sense olfacte, fins i tot sé que el meu punt feble són l’asma i els pulmons d’un exfumador empedreït, així que vull tornar a l’estadi per retrobar-me amb les olors, els sons i les vistes, senyal de salut i de desig: el d’escriure amb l’adrenalina que només se sent a peu de camp. Acceptaré, mentrestant, veure els partits per televisió sense que m’importi si l’emoció està enllaunada o generada pel so ambient d’un partit a porta tancada, sense públic. A falta d’espontaneïtat, penso en la sort que té l’aficionat furibund incapaç de seguir el partit a casa, el bar o l’estadi: lluny dels ulls, lluny del cor.

Necessito veure i olorar, sempre desinfectat, contaminat si de cas pel vincle amb el Camp Nou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >