Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Rosa Maria Sardà als 78 anys

La intèrpret va rebre el Gaudí d'Honor el 2016 i va obtenir dos Goya com a actriu de repartiment

Rosa Maria Sardà el novembre del 2019.
Rosa Maria Sardà el novembre del 2019.

Rosa Maria Sardà, una de les actrius fonamentals de l'escena i la pantalla del país, ha mort avui dijous als 78 anys a Barcelona a causa del càncer que patia des de feia anys. Increïblement versàtil, reina de la comèdia i de la tragèdia, capaç de fer riure sense parar o plorar a llàgrima viva, populista i intel·lectual, la Sardà (com se la coneixia, amb l'article que defineix les grans) ha fet de tot, en català i castellà, teatre (com a actriu i directora), cinema, televisió, i recentment havia debutat en la literatura amb un commovedor llibre de memòries aplaudit per la crítica.

Era, a més, un personatge en ella mateixa, d'una personalitat captivadora que mai deixava indiferent. Entranyable i tendra en la distància curta, capaç d'una amistat irreductible i a prova de tot, des de lluny podia resultar àcida, sardònica i fins i tot antipàtica. Aquesta actitud pública de bromes, cinisme i clatellades, amb l'afegit de les ulleres fosques, revestia com una cuirassa una dona extraordinàriament sensible, insegura de vegades i d'una profunditat que contrastava amb alguns dels seus papers més populars.

Era una lectora compulsiva, dotada d'una cultura immensa i interessada en tot. Compromesa socialment, fidel a les seves idees, va fer sempre professió de ser d'esquerres i mai va deixar d'expressar les seves opinions i conviccions, ja fos per atonyinar un Govern o per defensar un amic.

Probablement no ha protagonitzat cap obra que la definís més en la seva dualitat, en els seus sentiments i en la seva ductilitat com a actriu com Rosa i Maria, l'espectacle que li va dirigir el 1979 Lluís Pasqual i que consistia en dues parts: en la primera la Sardà campava al seu aire cantant i recitant i ficant-se el públic a la butxaca, i la segona era el monòleg intimista d'una terrible intensitat d'una dona que patia càncer (Maria, d'Ireneusz Irzdynsky). Pasqual, que li va donar l'alternativa al Teatre Lliure, la va dirigir sovint en la seva carrera i era un dels seus grans amics, ha recordat aquest matí que havien parlat per telèfon abans-d'ahir i ella era conscient que li quedava poc, que es moria, tot i que no va parar de fer broma, com feia habitualment. Sardà feia temps que afrontava el càncer i se sotmetia a teràpies experimentals. Sempre deia que no duraria gaire, però això s'havia convertit en una cantarella habitual i ningú s'ho volia creure.

Luis García Berlanga la considerava directament com “la millor” actriu de tot el país. Va guanyar dos premis Goya com a millor actriu de repariment, per Sin vergüenza (2002) i ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? (1994), a més d'una altra nominació, el 1999, per La niña de tus ojos. Va rebre el 2010 la Medalla d'Or de l'Acadèmia. Tenia tres premis Max (un d'ells d'honor), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (que va retornar el 2017 arran de la polèmica independentista), el Gaudí d'Honor, premis nacionals, i el Terenci Moix, creat en record de l'escriptor, que va ser una altra de les seves grans amistats.

Rosa Maria Sardà (a l'esquerra) i Núria Espert, a l'obra 'La casa de Bernarda Alba'.
Rosa Maria Sardà (a l'esquerra) i Núria Espert, a l'obra 'La casa de Bernarda Alba'.

També va ser presentadora en tres ocasions —i amb aplaudiments pràcticament unànimes— de la cerimònia dels premis del cinema espanyol, els Goya. Encara que era més coneguda per la seva faceta còmica a la gran pantalla i a la televisió, la carrera de la intèrpret acumulava també una llarga trajectòria en el teatre, sobretot en rols dramàtics, entre malaltes terminals, mares coratge, periodistes compromeses o activistes en perill. Va debutar com a directora teatral el 1989 amb Ai carai!, del recentment desaparegut Josep Maria Benet i Jornet, un altre creador al qual l'unia una gran amistat.

A finals de l'abril passat, la intèrpret va concedir una entrevista televisiva amb Jordi Évole en la qual va afirmar: "Jo no estic en el millor moment de la meva vida perquè als 78 anys no s'està en el millor moment de la vida. I estic malalta, més o menys. Jo tinc un càncer, però no saben on i s'ho inventen”.

El desembre del 2019, Sardà va publicar la seva autobiografia, Un incident sense importància (Edicions 62), on recordava els seus éssers més estimats a través de textos íntims que havia anat escrivint al llarg de l'última dècada. En una entrevista amb EL PAÍS, aquell mateix mes, va manifestar: "Quan vaig escriure això no sabia que estaria condemnada a morir de càncer. Però el bitxo encara hi és, tinc nou tractament, però estic molt cansada. L'any que ve veuré què faig. Potser deixo la medicació i que duri el que sigui, al cap i a la fi tinc 78 anys. L'única cosa que em queda per fer és morir-me”. I va afegir: "Però com diu l'última frase del meu llibre, 'que complicat és morir-se al primer món, i que car”. Just un any abans, en una altra xerrada amb aquest diari, va afirmar: “No vull cap esquela enlloc, són una cosa molt lletja”.

El web especialitzat Imdb li atribueix fins a 96 aparicions a la pantalla, des de la sèrie televisiva Hora once, el 1969, fins al seu últim paper cinematogràfic, a Salir del ropero, d'Ángeles Reiné, l'any passat. Al mig, hi ha mig segle de talent, al principi centrat sobretot en la televisió i, a partir dels vuitanta, també en films com El efecto mariposa, Moros y cristianos, Todo sobre mi madre, Anita no pierde el tren, Torrente 2: Misión en Marbella, El embrujo de Shangái o Te doy mis ojos. Va treballar amb cineastes com Pedro Almodóvar, Fernando Trueba o Icíar Bollaín, i assenyalava entre els autors i directors teatrals que més l'havien influït Josep Maria Benet i Jornet, Mario Gas, Terenci Moix, Juan Germán Schroeder o Sergi Schaaff, a més de la seva “amiga” Núria Espert.

Sardà va néixer a Barcelona el 1941, el seu pare era un pagès que va emigrar a Barcelona i la seva mare era infermera. Ella és la gran dels cinc fills que va tenir la parella: el Santiago, escenògraf; el Federico, empresari; el Xavier, periodista i molt conegut a la ràdio i la televisió, i el Joan. La seva mare va emmalaltir quan els fills eren molt joves i ella va tenir cura dels seus germans. “Mai ens va deixar anar de la mà, ni tan sols ara”, ha dit en moltes ocasions Xavier Sardà. “Jo he estat només germana. El que vaig fer va ser el més gran acte d'egoisme, perquè la bondat és el paradigma de l'egoisme. Jo no m'hauria quedat tranquil·la deixant-los amb el meu pare. Però que ningú oblidi que jo també em vaig quedar sense mare", explicava en una entrevista el 2018.

Durant gairebé tres dècades va estar unida a Josep Maria Mainat (amb qui va tenir el seu únic fill, Pol Mainat), del trio còmic La Trinca —Sardà també havia participat en els seus espectacles— i més tard reeixit productor de televisió i un dels fundadors de la productora Gestmusic, responsable de No te rías que es peor, Crónicas marcianas, Operación Triunfo, entre d'altres. El 2002, es va saber que la parella s'havia separat, i que la ruptura s'havia produït feia uns anys.

Gran lectora, l'actriu també va ser activista en la clandestinitat, durant el franquisme. “Jo era republicana i pensava que els del Govern eren uns fills de puta i que aquell senyor era un criminal, un assassí i un dictador. Em vaig fer d'un grup que fèiem pintades, anàvem a les manifestacions i amb el PSC teníem reunions clandestines”, va assegurar a EL PAÍS el 2018. En els últims anys, va ser atacada sovint per les seves opinions polítiques fermes, a favor de la república, reivindicant el socialisme i en contra de l'independentisme català i especialment dels seus líders.

Intèrprets com Antonio Banderas, Javier Cámara o Santiago Segura han compartit a Twitter el seu homenatge a Sardà, que el president del Govern, Pedro Sánchez, ha qualificat com a “història en majúscules de la nostra cultura”, en un altre missatge a la mateixa xarxa social.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ