Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Barcelona desapoderada

Encara avui som relativament més rics que la resta d'Espanya, però força menys que abans. Per això disminueix el nostre atractiu i augmenta la nostra desvinculació

Imatge del projecte de l'Hermitage per a Barcelona creat per Toyo Ito.
Imatge del projecte de l'Hermitage per a Barcelona creat per Toyo Ito.

El 2020 fa 100 anys, just un segle, de l’apogeu econòmic de Barcelona i la seva província sobre la resta d’Espanya: el 1920, el producte interior brut per habitant a la província era 2,81 vegades el d’Espanya. Llavors la diferència es va anar reduint i avui deu ser del voltant de l’1,20 (ho explica Albert Carreras, historiador de l’economia, de la línia de Jaume Vicens, en el seu discurs d’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans). Encara avui som relativament més rics que la resta, però força menys que abans. Per això disminueix el nostre atractiu per a la resta d’Espanya i augmenta la nostra desvinculació: res important en la història recent de Catalunya s’entén si no es parteix del seu inexorable declinar econòmic relatiu. Ho atribuïm a la centralització més que secular de Madrid – “corazón de España” que “late con pulsos de fiebre”, va escriure Rafael Alberti. Sí, però no és només això: nosaltres també deprimim la capital de Catalunya, força polítics catalans la detesten, com, per exemple, aquells que no han acabat mai d’acceptar Pau Donés, de Jarabe de Palo, com un més dels nostres. Barcelona desapoderada, descapitalitzada. Per nosaltres mateixos.

Vaig començar aquest article un diumenge quan una amiga meva, barcelonina resident a Madrid, em va dir per telèfon que, després de penjar, baixaria al carrer a comprar un quilo de cireres. Ai!, jo no puc fer-ho perquè, a Barcelona, les botigues estan tancades els diumenges. Després la meva amiga va afegir que agafaria un taxi Uber. Tampoc puc, els nostres representants els van fer fora de Barcelona, ells van decidir aquest disbarat. On aniràs?, li vaig preguntar finalment. Al Museu del Prado, em va respondre. La vaig envejar per aquest privilegi únic que paguen els meus impostos i els de vostès. La selecció de 250 quadres que el Museu ha escollit per a la reobertura durant el desconfinament és una meravella única al món. I no tenim un Prado a Barcelona, però força gestors públics catalans rebutgen la proposta d’instal·lar a Barcelona una franquícia del Museu de l’Hermitage, tot i que ompliria buits de pintura europea clàssica i de la primera avantguarda que enfosqueixen Barcelona. Si Francesc Cambó aixequés el cap, demanaria que la seva col·lecció, exposada avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), s’enriquís amb la que volen portar els russos.

La tossuderia, l'entotsolament, l’estretor de mires de bastants dels d’aquí són un dolor crònic: fa uns dies va morir Christo Vladimirov Javacheff, que, amb Jeanne-Claude, va formar la parella d’artistes ambientals més fascinants dels darrers 50 anys: transfiguraven els edificis que embolcallaven, com el Pont Neuf, a París (1985) o el Reichstag a Berlín (1995). El 1977 van proposar embolicar l’estàtua de Colom, a Barcelona, però no hi va haver manera que els donessin els permisos. Per fi, Pasqual Maragall, després d’aconseguir l’alcaldia el 1982, va voler retrotreure la negativa, però llavors els artistes ja havien perdut l’interès (tot i que els va passar el mateix amb la Puerta de Alcalá; en el fons, tots ens assemblem molt en aquest país, canvien els idiomes).

En aquestes pàgines he defensat una alcaldia metropolitana per a Barcelona i els seus municipis circumdants, com a Londres. No interessa. I quan he recalcat la cardinalitat del transport públic a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, no he pogut obviar que la tírria d’alguns polítics de la meva ciutat contra el transport privat, contra l’automòbil, em recorda la grisor de tots els monopolis: volen dir-me on puc anar, quan ho puc fer i quan no. Anhelen pasturar-nos a tots.

Però ni tot estava bé, ni tot està malament: l’auge econòmic no va evitar el conflicte civil, va faltar política social. Avui quan la ciutat alça la vista propugna solucions socials encomiables. A l’abril, el Consell Municipal d’Immigració, una entitat consultiva de l’Ajuntament de Barcelona, presidida pel regidor Marc Serra i que agrupa una cinquantena d’entitats, va demanar la regularització dels immigrants en situació irregular. Una cosa que Teresa Bellanova, ministra italiana d’Agricultura, una política exemplar que hauríem de convidar a visitar aquesta ciutat, va aconseguir ella tota sola per al seu país. Així ho han fet igualment els portuguesos. I també l’hi va suggerir un jove senador republicà, el barceloní Bernat Picornell, a un ministre espanyol, que va tenir una resposta diminuta: el nostre país no és com Itàlia i Portugal, les nostres circumstàncies són diferents. Llàstima, ja que aquesta ciutat envellida necessita sang nova. Per tornar a ser com la Barcelona econòmica de fa 100 anys caldrà construir la ciutat social per a d’aquí a 100 anys més.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >