Selecciona Edició
Connecta’t

Pandèmia, primer àlbum

Des de l’inici de l’alarma, en una UCI saturada i un carrer desert, fins al començament de la desescalada, els fotoperiodistes d’EL PAÍS relaten, amb les seves imatges i vivències personals, la vida i la mort en temps de coronavirus

Mili Amzrica Antelo, amb les seves filles Ayla i Ayma, que van néixer el 29 de març quan estava ingressada a l’UCI amb la covid-19.
Mili Amzrica Antelo, amb les seves filles Ayla i Ayma, que van néixer el 29 de març quan estava ingressada a l’UCI amb la covid-19.

Ningú no ho va veure venir, insisteixen els experts. El coronavirus es va instal·lar a Catalunya sense resistències. Amb discreció, es va esmunyir en residències i hospitals, va entrar al palau més solemne i als barris més humils; va viatjar en autobús, en metro i en avió; va passejar sense ser vist pel carrer més estret i per l’avinguda més ampla. Només un degoteig constant de fatigues i de tos a les portes de les urgències va revelar que la covid-19 —aquella estranya malaltia que era “com una grip” però va resultar que no— havia arribat.

La vida es va tancar entre quatre parets, mentre la malaltia condemnava a la solitud els infectats i la mort sotjava a peu de llit en hospitals de guerra i residències deixades de la mà de Déu. Els infectats es comptaven per centenars al dia —hi ha més de 68.000 casos confirmats a Catalunya, 242.000 a Espanya— i es buscaven llits i respiradors sota les pedres. Les places de vigilància intensiva es van triplicar, però encara no n’hi havia prou. Els hospitals vivien al caire del col·lapse.

El món va estar així durant dies, setmanes i mesos. Així segueixen, de fet, a bona part del planeta. A Catalunya el temporal comença a afluixar: ha deixat enrere la fase 1 de la desescalada i encara el segon graó del desconfinament sense grans sobresalts. D’aquells dies en queden les absències —van morir més de 12.000 persones—, el cansament d’un sistema de salut esgotat i 30.000 fotografies captades pels reporters d’EL PAÍS que il·lustren el flagell d’una pandèmia sense precedents al segle XXI. Amb ells, els fotoperiodistes que eren al carrer quan el planeta es confinava, Quadern traça la primera radiografia visual del que va ser, el que va suposar i el que ja ha deixat per ara la covid-19 a Catalunya.

1. Barcelona emmudeix

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

“Vaig estar 20 minuts per fer aquesta foto del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). En aquests 20 minuts només van travessar aquest carrer cinc persones”, recorda el fotògraf Gianluca Battista. Barcelona va emmudir quan es va decretar l’estat d’alarma, el mecanisme del govern per limitar la mobilitat ciutadana, confinar la població a casa i intentar contenir l’expansió del virus. Als carrers no hi va quedar ni una ànima.

Tant es van reduir la mobilitat i el trànsit a la capital catalana que fins la contaminació, una de les grans pedres a la sabata per a Barcelona, va caure un 80%. “Exceptuant els riders [repartidors de menjar a domicili], tenia la sensació de ser l’únic que anava per la ciutat en bici”, explica el reporter gràfic. Battista va pedalejar per desenes de carrers per gravar el so de la Barcelona buida, un cúmul de silencis només interromputs per l’aplaudiment de les vuit, homenatge de la ciutadania als sanitaris que lluitaven a les trinxeres contra la covid-19.

Només es podia sortir de casa per anar a la feina, adquirir productes de primera necessitat, tenir cura de persones dependents o per alguna circumstància de força major ben documentada. Els cossos policials vigilaven cada moviment. “A prop d’on vaig fer la foto hi havia un control dels Mossos. Aquell mateix matí em van parar tres vegades”, relata Battista.

2. Els herois de la trinxera

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

Un tràfec de sanitaris va i ve a correcuita dins la unitat de cures intensives (UCI) de la Vall d’Hebron, la més gran de Catalunya. La covid-19 no fa cap treva i les UCI són els serveis més tensionats —s’han triplicat els 600 llits inicials—. Un xiulet intermitent surt d’un box on el ventilador mecànic respira per un noi jove, molt jove. La solitud del pacient imposa. Però també els ulls cansats dels sanitaris que l’envolten.

“Tinc una imatge gravada, d’un sanitari vestit de dalt a baix amb l’equip de protecció individual (EPI), amb el qual només se li veuen els ulls, tocant la mà d’un pacient. Aquest gest d’humanitat em va impactar”, recorda el fotògraf Massimiliano Minocri de l’UCI de la Vall d’Hebron. L’alta transmissibilitat de la covid-19 va obligar a aïllar els pacients, a prohibir visites i a limitar el contacte físic. Els sanitaris es van afanyar a cobrir les absències dels familiars amb companyia i un somriure a través de la mascareta.

Pandèmia, primer àlbum

A l’UCI van arribar els casos més greus, però el gros dels infectats es van veure a l’atenció primària, el mur de contenció de la crisi. Els metges i les infermeres de família van combinar l’atenció als casos lleus de covid-19 amb l’assistència a la resta de pacients crònics. “L’atenció primària va tenir un paper important que va estar molt amagat. Feien molt d’acompanyament emocional. Vam anar a casa d’uns avis, i encara que el pacient era el senyor, a qui calia controlar-li el sintron, les infermeres van passar més temps amb la dona, que tenia molta por”, rememora el fotògraf Albert Garcia.

Els sanitaris surten de la crisi amb el cartell d’herois a l’esquena, encara que la majoria ho rebutgen. Només fan la seva feina, insisteixen. Agraeixen els aplaudiments de les vuit, però prefereixen mascaretes, guants, EPI suficients i un sou més digne. La manca d’equips de protecció és al darrere de bona part dels 40.000 contagis de sanitaris que hi ha a Espanya.

3. Confinats en el mentrestant

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

La pandèmia també s’explica de portes endins. El confinament obligatori va deixar anar el millor i el pitjor de cada casa: temps de sobres per compatir i discutir, dots culinaris desconeguts —va augmentar un 128% la compra de farines als supermercats— i, sobretot, molt d’enginy. “Al principi tot era creativitat. Què fer per no avorrir-se. La meva filla i la seva veïna, que són companyes del mateix equip de vòlei, entrenaven juntes cadascuna des de casa”, explica el fotògraf Joan Sánchez a propòsit de l’escena que va retratar des de la seva finestra.

El teletreball es va instal·lar com a norma, també per als reporters, que van haver de fer entrevistes telefòniques i retratar posats virtuals. Entre la gent del carrer, el contacte es va limitar a les videotrucades i a la xerrada de balcó a balcó.

L’altra cara de la moneda, però, són les seqüeles més amargues del confinament. Per exemple, l’impacte emocional del tancament i la gestió de la pandèmia. “Fins i tot a nosaltres, que podíem sortir, ara ens arriba el cop del cansament d’aquests mesos. Normalment, fas reportatges durant el dia i xoques amb situacions dures, però arribes a casa o surts a prendre una canya, o a córrer per desconnectar. Durant el confinament, tornaves a casa i tot el que havies viscut, t’ho empassaves”, relata el fotògraf Massimiliano Minocri. Els experts vaticinen un augment de quadres d’ansietat i depressió.

4. La crueltat de la pandèmia: morir en soledat

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

La pandèmia va abocar a la solitud fins a les últimes conseqüències. Famílies que no es podien acomiadar del seu parent a l’UCI, gent gran en residències sense res ni ningú, persones soles a casa seva. No hi va haver vetlles ni funerals, només enterraments amb dues o tres persones. La mort en soledat ha estat la gran vilesa d’aquesta crisi, per a les persones amb covid-19 —més de 12.400 morts— i també sense covid. Com ara el Joe, el veí del fotògraf Carles Ribas. “No tenia la covid-19, però sí altres problemes, i no sabia què li passava. Amb la pandèmia es va aturar part de l’assistència mèdica. Li portàvem menjar a casa i un dia el vam trobar a terra”, explica. El dia que va morir, van trucar al Joe del seu ambulatori per saber com es trobava.

5. L’aplaudiment de les vuit

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

L’únic que podia fer la gent des de casa per agafar aire era aplaudir els sanitaris a les trinxeres. A les vuit del vespre. Cada dia. Des dels balcons. Aplaudir. I cantar. I cridar “Tot anirà bé”, el lema que va empaperar les finestres de les cases. “Era una qüestió de suport als sanitaris, però després es va convertir en una teràpia, com d’automotivació”, explica Carles Ribas, que va fotografiar els seus veïns, la Dana, el Jaume i el Luca, de balcó a balcó. La solidaritat s’instal·lava a la vegada que s’intentava doblegar la corba. Les empreses feien màscares i material de protecció, els veïns feien la compra a l’avi de l’edifici i persones anònimes atipaven els sanitaris amb dolços que deixaven als hospitals.

6. I què fem amb els nens?

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

Quan la Generalitat va decretar el tancament de les escoles per la pandèmia, els pares es van posar les mans al cap. I quan l’estat d’alarma va prohibir que els nens poguessin sortir, a les cases va córrer el pànic. No hi havia un pla per als nens. Ni per als pares.

Les autoritats van optar, amb més pena que glòria, per classes telemàtiques que van tornar a cristal·litzar les desigualtats socials. No totes les famílies tenien accés a internet ni dispositius electrònics a l’abast. “Els nens van ser ignorats del tot pel govern en els debats i en les mesures que s’anaven prenent”, explica el fotògraf Gianluca Battista, que va optar per escriure un diari del confinament per a ell, la seva parella i el seu fill Teo. “Per ajudar-nos a processar i entendre el que passava”.

Les famílies se les van haver d’empescar per entretenir els nens i explicar-los el que passava. “La tenda de campanya de la foto, feta amb els matalassos del sofà, va ser un consell de Francesco Tonucci, un psicopedagog italià entrevistat per aquest diari. Tonucci proposava que la casa fos un laboratori on descobrir coses i que els pares fossin col·laboradors dels mestres. Per exemple, com funciona una rentadora, estendre la roba, cuinar. I també que els nens tinguessin un espai propi en el qual refugiar-se. Tenim un pis ampli, però no hi ha una habitació per al Teo. En aquesta tenda va fer el seu confinament al principi”, explica.

7. Viure en temps de pandèmia

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

“En temps de guerra, tots els dies són dilluns”, solia dir en les seves compareixences públiques el cap de l’Estat Major de la Defensa, Miguel Ángel Villarroya, durant els primers dies de tancament. El confinament s’allargava i arrasava amb els dissabtes i els diumenges, la Setmana Santa i els festius que enxampava al seu pas. Tots els dies eren, efectivament, un dilluns qualsevol.

Però després de dies i dies de tancament, una pseudonormalitat mirava d’imposar-se. Rescatar els costums i les tradicions es va fer necessari i terapèutic. Com ara el vermut dels diumenges amb els amics —a l’altra banda de la pantalla— o la rosa i el llibre de Sant Jordi en un infaust 23 d’abril sense parades ni gent als carrers.

Aquell dia, tan emblemàtic a Catalunya, milers de roses per a pacients i sanitaris van inundar els hospitals i Los Manolos van pujar al terrat de l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona per homenatjar els professionals amb una versió de l’Amics per sempre. “Ens vam ficar en la pell dels pacients, que estaven ingressats tots sols, sense familiars, i que aquell dia van rebre una rosa que els va robar un somriure. És la importància de la tradició i de l’estimació que expressa la rosa”, explica Massimiliano Minocri, que es va colar al Clínic de Barcelona per retratar aquest estrany Sant Jordi.

La pandèmia ha reconvertit en virtuals tots els actes socials possibles, des de congressos fins a concerts, i ha posposat tota la resta per quan se surti de tot plegat. Sant Jordi, per exemple, es rescabalarà el 23 de juliol. El futbol arrenca avui i el Barça, dissabte.

8. Llum al final del túnel

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

La corba epidemiològica va trigar a doblegar-se, però ho va fer. Pel camí, 57.000 infectats i 10.000 morts. Aquestes eren les xifres quan el Govern va permetre, el 2 de maig, sortir a passejar i a fer esport de manera individual. Els carrers es van omplir de runners. “Acostumo a anar a passejar el gos a la carretera de les Aigües, i no l’havia vist així a la meva vida. Jo ja sabia que estaria ple, però vaig al·lucinar bastant”, recorda el fotògraf Albert Garcia.

Les ganes de sortir xocaven amb el temor dels experts a un rebrot i amb la por a contagiar-se. Però la gent —i l’economia— necessitava respirar i fer balanç dels danys. “Van ser uns dies durs, sobretot al principi de la pandèmia, i no desconnectaves per res. Tot era molt més intens i generava estrès. Cada dia era el mateix: fotografiar temes molt delicats, que intentaves tocar amb la mateixa cura, però també hi havia sensació de por, perquè no sabies on et podies contagiar. Havies de tenir molt controlats tots els moviments que feies”, relata Garcia.

La desescalada i l’avenç cap a l’anomenada “nova normalitat”, en què Catalunya està immersa ara mateix, ha donat alè als ciutadans i a l’activitat econòmica, que comença a rodar una altra vegada. Però també ha destapat tot el que la pandèmia havia amagat: des d’empreses que no tornaran a apujar la persiana —un 35% de bars i locals comercials, segons Barcelona Oberta— fins a llistes d’espera disparades per l’aturada de l’activitat en uns hospitals abocats amb la covid-19. També les mancances d’un sistema de salut minvat per les retallades i les debilitats del model de residències, que va condemnar molta gent gran.

9. Tot anirà bé

Pandèmia, primer àlbum ampliar foto

“Mai una nit no ha vençut la matinada”, diu un mural a les portes de l’UCI de l’Hospital d’Igualada. El centre sanitari, delmat pel coronavirus i focus d’un dels grans brots a Catalunya, va col·lapsar després d’acumular 250 treballadors sanitaris contagiats i el mateix nombre d’aïllats. Al plafó de l’UCI els sanitaris han escrit el que faran quan s’acabi la pandèmia. L’Asun i l’Ángel se n’aniran a Bali, Víctor Murga tocarà la guitarra per a tots i el servei sencer marxarà de “macrofarra fins que surti el sol”.

L’esperança és l’últim que es perd, i cada alta hospitalària era una alenada d’aire fresc enmig de l’infern. Més de 38.700 persones ja se n’han anat a casa. Com la Isabel, que va abandonar l’hospital Dos de Maig de Barcelona en pijama i batí bordeus, enmig de l’aplaudiment de les vuit. Emocionada ella i els sanitaris que l’acomiadaven. “Van ser uns dies molt intensos i emocionalment et tocava molt. Retrates la vida de tothom, no el que li passa a una persona. Això et feia no desconnectar. Era dur”, explica el fotògraf Albert Garcia.

Però la vida s’obre pas i continua, malgrat tot. Durant la pandèmia van néixer 5.000 nens. Com l’Ayma i l’Ayla, que van arribar al món amb la seva mare, la Mili, a l’UCI per la covid-19. Quan es va despertar i va sortir de cures intensives, la dona, que il·lustra la portada d’aquest Quadern, no recordava ni que havia estat embarassada.

Avui, a l’UCI només queden 113 de les 4.100 persones que van passar per aquestes unitats de crítics. A les finestres de milers de cases encara llueixen l’arc de Sant Martí i el “Tot anirà bé”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >