Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

El fascinant repte de Barça TV+

La televisió del club, pionera al país, ha de difondre el relat a partir dels esportistes i no dels mandats presidencials

La plataforma digital Barça TV+.
La plataforma digital Barça TV+.

Ara mateix no sembla que hi hagi res millor per a una companyia que disposar d’una plataforma digital per divulgar la seva causa i fer calés; aquest seria el cas també del FC Barcelona i de Barça TV+, un projecte que acaba d’arrencar, que fa molt bona cara i que d’alguna manera culminaria la feina feta des de fa temps al canal de televisió que va prendre volada a les mateixes entranyes del Camp Nou, un cop superada la tanca de la porta 7.

La televisió del Barça ha funcionat fins ara sobretot perquè ha disposat de molt bons professionals i ha comptat amb l’ajuda de gent vinculada al club, també des del vessant periodístic, sense cap més ambició ni preu que col·laborar amb el club blaugrana, un exercici sovint voluntarista i altruista reflectit en els noticiaris i també en programes especials com ara Recorda, Mister, dirigit per David Carabén.

Amb diferència, Barça TV, precursora segurament entre les televisions de club, ha estat tan nostrada com generosa, sobretot a la Lliga. Jo diria que molts d’aquells que se senten barcelonistes hi han fet cap, hi han participat o simplement n’han vist algun documental o partit, en especial els dedicats al futbol base i als títols —a la cartellera hi ha les cinc últimes temporades i els 65 millors partits de la història del Barça.

Ara es tracta de divulgar programes propis i exclusius —ja hi ha enregistrades mil hores i tres mil vídeos— en tres idiomes —català, castellà i anglès—, com si Barça TV+ fos Netflix, per tal d’arribar a la comunitat culer, després de saber que compta amb 350 milions de seguidors a les xarxes, una xifra tan extraordinària com el nombre de socis, al voltant dels 150.000.

No es tracta només de donar valor als equips professionals, tots competitius i sovint campions —futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei patins, futbol sala—, sinó també a les seccions abans denominades amateurs i que sovint han estat cabdals per atreure aficionats d’arreu del món —parlem de l’hoquei gel o el beisbol— i les que compten amb esportistes olímpics —preferentment l’atletisme.

El caràcter poliesportiu del Barça és indiscutible en el context global i, si de cas, cal discutir sobre el seu paper d’aglutinador —per no dir acaparador— al país, fins al punt que fins fa poc sovint s’ha considerat el substitut de la selecció de Catalunya, paper que es podria atribuir també a d’altres clubs —parlem del Granollers en handbol o del Joventut al bàsquet, per no esmentar altres esports com l’hoquei patins.

El Barça s’ha fet valer i s’ha sabut vendre des del seu canal, també per mitjà d’una sèrie de documentals molt interessants a partir de FC Barcelona Confidencial, una obra de referència feta per Daniel Hernández i Justin Webster. El club, l’equip i els jugadors blaugrana han generat moltes mirades audiovisuals, alguna fins i tot inconvenient, com La Decisión, aquella en què Antoine Griezmann anunciava que es quedava a l’Atlètic.

La més comentada darrerament deu ser Matchady. Ara ja es fa fins i tot una segona edició de la sèrie d’Oriol Querol. També se sap que Albert Espinosa en farà una sobre la Masia. I no paren de sortir entrevistes al directiu blaugrana Dídac Lee sobre l’expansió de l’àrea digital, que preveu passar de 100 a 300 milions de facturació abans d’arribar a 2025. La tasca del Barça és pionera a Espanya i és molt seguida a Europa i Amèrica.

El Barcelona s’ha guanyat una posició d’avantatge, amb una bon treball que ara demana un pas endavant per arrodonir-la: s’ha de deixar estar de sectarismes i trobar el to per vendre l’obra barcelonista. La clau és que el fil conductor siguin els esportistes, i també els entrenadors, i no l’ombra dels directius, com ha passat sovint fins ara; al club no li convé explicar la seva història en funció dels mandats presidencials.

I això no vol dir parlar més o menys de Gamper, Montal, Núñez, Gaspart, Laporta, Rosell o Bartomeu, o del mandatari que sigui, --encara que sigui sense citar-los, però fent manifest les coses bones del seu mandat i callant les dels altres—sinó de donar més importància a Samitier, Kubala, Maradona, Cruyff i Messi. Avui, per exemple, no es poden fer programes que neguin fins i tot la presència de Guardiola o de Laporta. Ni s’hauria de parlar del Dream Team sense fer referència a Núñez i Parera. Tampoc menystenir Robson o Tata Martino.

Al barcelonisme li convé una catarsi per buscar la manera d’explicar-se al món inequívocament, com també hauria de fer entendre que la seva manera de veure el futbol no és narcisista, ni expressa tampoc cap mena de superioritat moral, sinó que és una forma de ser, diferent que la del Madrid, que ja va fer servir els seus èxits i la connivència amb TVE per difondre el seu missatge guanyador a Europa.

Ara la prioritat de Barça TV+ hauria de ser aprofitar l’avantatge aconseguit per rematar el partit amb una programació i un missatge que parlés del club i de l’equip amb generositat i grandesa, i per tant allunyat de les guerres internes que per una part l’han fet malbé i per l’altra l’han regenerat, tal com s’ha vist a les diverses eleccions a la presidència —queda justament un any per decidir el substitut de Bartomeu.

Escollir el president és una qüestió essencial, i per a molts innegociable al Barça. Els socis se’n senten els amos i cada sis anys trien qui ha de dirigir l’entitat; ara bé, la divulgació del barcelonisme, i dels seus herois, hauria d’estar molt per sobre de qui mani i enfocar els que protagonitzen els èxits, que són els esportistes. En aquest aspecte, han tingut els millors i ara mateix disposen del número u des de fa temps: Leo Messi.

Qui serà capaç de fer una sèrie de Messi després de la de Jordan? La fita seria fer-ho aviat i no quan el vent bufi a favor, com ha passat amb el mite de l’NBA. Tal vegada perquè l’esport en directe és insuperable, els documentals més vistos es fan quan els herois s’han retirat i no quan estan en actiu, com passa amb el 10 del Barça, o bé morts, que seria el cas de Cruyff. El club blaugrana té una i mil històries per guanyar el relat audiovisual amb Barça TV+. L’escrit el té guanyat de fa temps amb Manolo Vázquez Montalbán.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >