Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La mirada d’un negre

La realitat és diferent del dret, els corrents culturals de fons són difícils de canviar, ha estat molt el camí que s'ha fet, però encara falten alguns trams

La mirada d’un negre

La nit del 25 d’agost del 1959 la policia de Nova York va detenir Miles Davis. No va ser per una baralla, ni per un assumpte de drogues, ni per haver comès cap il·legalitat: el van detenir per ser negre.

Així ens ho explicava Luis Ventoso fa uns dies a l’Abc. Després d’acabar la seva actuació al Birdland Club de Broadway i acomiadar-se de la seva nòvia a la porta del taxi, es va posar a deambular per la vorera del davant del local per respirar l’aire de la nit. Un policia corpulent, sense cap raó, li va ordenar que circulés i marxés. S'hi va negar al·legant que treballava al club i que hi tornaria a entrar. “Si no fots el camp, t’arrestaré”. Miles, humiliat i ofès, se’l mira amb una dignitat feroç i no li fa cas. “Estàs arrestat”, li va ordenar el policia.

La fugaç detenció del gran trompetista es va produir el 1959. Els Estats Units ja eren una gran potència mundial

Després d’embrancar-se en una lleu baralla, altres agents el redueixen per la força: cops durs i secs amb les porres, camisa plena de sang, emmanillat camí de la comissaria, després l’acusació de resistència a l’autoritat i agressió a les forces de l’ordre. Un cas aparentment banal, quotidià, violència no emparada en la llei, sinó en l’arbitrarietat d’un rampell. Només que el detingut era Miles Davis, que ja era molt famós i estava en fase de plenitud artística. Per això ens en vam assabentar, per això no es va poder silenciar.

Hi ha una fotografia de l’autor de So what arrestat a la comissaria. Ens podem fixar en el seu aire desvalgut, en la seva actitud desconcertada, en la seva camisa blanca amb grans taques de sang, en la seva jaqueta rebregada. Però sobretot cal fixar-se en els seus ulls, en els seus penentrants ulls de negre, ulls suplicants en busca d’ajuda, ulls expressius de qui se sap solitari i feble tot i ser Miles Davis.

No oblidaré mai una altra escena, també a Broadway, ja molt a prop de Harlem, prop de la Columbia. Al mig del carrer vaig veure un grup no gaire nombrós de persones, poc sorpreses. Al centre, un negre a terra assetjat per molts policies, tres dels quals amb potents i sofisticades armes de canó llarg apuntant-lo a un pam del cap. M’hi vaig acostar fins a ser a un parell de metres i les nostres mirades van coincidir: era petit i esprimatxat, no recordo el seu perfil, només els ulls, els ulls aterrits, la por que transmetien, el món interior que no ocultaven, el fracàs que amagaven. Com he dit, no hi havia sorpresa entre els qui s’apropaven a veure què passava, treien el cap i seguien el seu camí, per ells l’escena era quotidiana. En canvi, jo no l’oblidaré mai. Aquells ulls.

Entenc Miles quan al cap d’uns anys va dir: “L’incident em va canviar per sempre. Em va fer molt més amarg i cínic, justament quan començava a sentir-me bé respecte a la possibilitat que les coses haguessin canviat en aquest país (...). El racisme no és una cosa aïllada. Forma part del sistema dels Estats Units”.

Certs ingenus, més aviat ximples, van pensar que tot es podia solucionar si en lloc de dir negres als negres, se’ls anomenava homes de color

Pensem que la fugaç detenció del gran trompetista es va produir el 1959, aviat farà 61 anys. Els Estats Units ja eren una gran potència mundial, els guanyadors de les guerres que havien assolat Europa, havien convertit Hollywood en la meca del cine, el seu Tribunal Suprem havia rectificat la seva pròpia doctrina segons la qual es respectava la igualtat entre negres i blancs encara que haguessin de mantenir-se separats. No, separats no eren iguals.

El moviment pacifista que va encapçalar Martin Luther King estava començant a donar els seus fruits: progressivament s’estava aconseguint la igualtat a les escoles i universitats, als hospitals, al transport públic, als hotels, bars i restaurants: per ser iguals calia compartir els mateixos espais, la integració era un element essencial de la igualtat.

Després van venir les reformes socials de Kennedy i Johnson, la voluntat d'incorporar els negres a la vida social. Louis Armstrong, Duke Ellington i Ella Fitzgerald van tenir per fi el dret a pernoctar després de les seves actuacions a qualsevol hotel i no en pensions tronades. 

En teoria això és així i ho segueix sent, però, de sobte, ens adonem que la realitat és diferent del dret, els corrents culturals de fons són difícils de canviar, ha estat molt el camí que s'ha fet, però encara falten alguns trams. Certs ingenus, més aviat ximples, van pensar que tot es podia solucionar si en lloc de dir negres als negres, se'ls anomenava homes de color. La neciesa postmoderna, en això i en altres coses, és immensa, inacabable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >