_
_
_
_
_

El temps de Jordi Socías: de vendre rellotges a llegenda de la fotografia

El retratista recull el millor de la seva obra en una galeria de Madrid

Una imatge captada per Jordi Socías a Chicago el 2012.
Una imatge captada per Jordi Socías a Chicago el 2012.
Jesús Ruiz Mantilla

En una època en què amb prou feines existien neveres ni televisions, a Jordi Socías li encantava baixar al carrer. Qualsevol excusa li servia: anar a comprar el pa, la llet, apropar-se a la fàbrica de gel per contrarestar la xafogor implacable de l'estiu sobre les llambordes del barri de la Sagrada Família, a Barcelona. Allà és on es va criar des que va néixer, el 1945, l'any que va acabar la Segona Guerra Mundial. Després, com a fotògraf ja de llegenda, va continuar utilitzant aquest espai delimitat per les voreres per emmarcar-ho tot. “El carrer com a posada en escena”, assegura. És una cosa que podem comprovar en l'exposició que li dedica, fins al 31 de juliol, la galeria Fernández-Braso, a Madrid.

Carrers de ciutat, perquè Socías és un urbanita malaltís, capaç d'agafar virus d'angoixa si li respira massa l'aire fresc del camp. Un addicte al tumult perseverant, de mirada poètica i actitud d'observador serè cap a les cantonades on posa l'ull per atrapar el que d'altres no veuen. Així és com ha construït amb la seva càmera un estil que a ell li agrada anomenar tal com es titula l'exposició: Naturalisme cosmopolita.

“El blanc i negre em serveix per interpretar la realitat o, millor dit, el que veig, esborrant-ne el rastre del temps, a la meva manera”, explica Socías

El que emana d'imatges com una esquena de dona tatuada amb les signatures de Kafka, Voltaire, Rimbaud, Man Ray, Freud, Marcel Proust… O dels seus retrats de Dalí, Eduardo Arroyo, Jaume Plensa i Luis Gordillo. Dels bars a l'Havana i Sicilia, on entre les aglomeracions troba sempre un gest de caràcter; d'instants en què és capaç de transfigurar una espurna d'alguna cosa ignota en una processó d'espermatozoides; dels cavallets o els temporals on el vent sacseja palmeres com ocellots verticals; o de les aturades en fàbriques on bull, lluita, se sacrifica i espera aquesta classe obrera a la qual Socías diu que pertany fins avui: “Fins i tot desclassat, com em trobo ara”.

Gordillo i Arroyo, 2010.
Gordillo i Arroyo, 2010.

Imatges en color i blanc i negre, tons que li serveixen per marcar la seva pròpia llei: “El primer és més narratiu mentre que el blanc i negre em serveix per interpretar la realitat o, més ben dit, el que veig, esborrant-ne el rastre del temps, a la meva manera". Aquest naturalisme cosmopolita amb el qual tant s'identifica Socías s'aprecia en el revers d'una paret dins i fora d'on exposa com l'únic fotògraf que tenen els galeristes d'aquest espai al carrer Villanueva entre els seus creadors. De cara als vianants apareix el Reichstag alemany que l'artista búlgar Christo va embolicar amb una tela que en comptes d'abrigar-lo el congelava. De tornada, dins de l'espai, un mural del Raval barceloní com a part del seu ecosistema, saluda els visitants amb la força d'una pantalla de cinema.

Del surrealisme al neorealisme, els corrents es barregen en l'estil de Socías amb la desimboltura que ell utilitza la càmera: una eina de la qual diu que tot just n'entén la complexitat tècnica. No s'ha vist mai un fotògraf més desproveït d'artifici, de parafernàlia. Mai ningú que en aquest món i envoltat de tals barreres de narcisisme entre artistes, creadors i patums, s'hagi tret més importància.

Borges, Graham Greene, Umberto Eco, John le Carré, Berlanga, Almodóvar, Coppola, Woody Allen, Bertolucci, Polanski… Tots van passar davant de la seva càmera

Una actitud fonamental després per despullar en un retrat tot el que ell ha despullat: des de Borges a Graham Greene, Umberto Eco i John le Carré; de Berlanga i Almodóvar a Coppola, Woody Allen, Bertolucci o Polanski… Tots van passar per davant de la seva càmera. “Sempre intento treure el millor de cadascú, encara que el que hi hagi sigui tèrbol”, afirma.

Va començar a practicar en el que seria un ofici del que ara és mestre amb un curs per correu. Ho va fer mentre es guanyava la vida venent rellotges com a viatjant: una feina que alternava amb la seva militància clandestina al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) mentre feia 2.000 quilòmetres al mes per no deixar d'alimentar la seva mirada.

1995. Berlín, Alemanya. L'edifici del Reichstag cobert per Christo.
1995. Berlín, Alemanya. L'edifici del Reichstag cobert per Christo.

Abans que morís Franco es va traslladar a Madrid amb el jurament íntim de no perdre el seu accent català i un maletí on sempre hi ficava rodets i un entrepà per matar el cuc a mig matí. A la capital va fundar l'agència Cover i pràcticament no es va perdre cap nit de la Movida.

Es va infiltrar en fanzíns i revistes alternatives com El Europeo o Madrid me mata amb companys com Óscar Mariné o Javier Rioyo i es va consagrar després com a editor gràfic a Cambio 16 i El País Semanal durant gairebé 20 anys. De totes aquestes èpoques daten les fotografies exposades ara a Fernández-Braso, un còctel d'història personal amb imatges en les quals poden sentir-se reflectits els espectadors.

Antoni Pitxot, el 1979.
Antoni Pitxot, el 1979.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jesús Ruiz Mantilla
Entró en EL PAÍS en 1992. Ha pasado por la Edición Internacional, El Espectador, Cultura y El País Semanal. Publica periódicamente entrevistas, reportajes, perfiles y análisis en las dos últimas secciones y en otras como Babelia, Televisión, Gente y Madrid. En su carrera literaria ha publicado ocho novelas, aparte de ensayos, teatro y poesía.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_