Dues velocitats a la Rambla

Núria Raja, de 66 anys, està entusiasmada mentre esmorza un entrepanet amb un cafè al Núria, l'emblemàtic restaurant de la Rambla, situat just al davant de Canaletes. Una munió de càmeres s'ha plantat a primera hora davant del local per retratar l'obertura i l'arribada simbòlica de la segona fase del desconfinament per la covid-19. Inaugurat el 1926, el Núria només ha tancat en els seus gairebé 100 anys d'història durant la Guerra Civil, per un incendi el 1985 i durant aquesta pandèmia. La Montse i el Marcel, tercera generació de propietaris, aspiren que els barcelonins tornin a aquest passeig tan cèlebre com injuriat per molts que l'associen a la invasió de turisme.

“Jo el trobava a faltar. Fa 40 anys que vinc i m'he emocionat. A primera hora no hi ha tants turistes”, diu la Núria, propietària d'una papereria al Gòtic i que sembla gairebé que es justifiqui per la seva elecció. A la taula del costat, Manel Nadal, de 53 anys, farmacèutic, no amaga la seva preocupació: li ha caigut la facturació al seu local entre un 60 i un 70% i tem que no podrà remuntar fins al segon semestre de l'any que ve, quan calcula que torni el turisme internacional. Fermí Villar, president d'Amics de la Rambla, que agrupa 300 associats, amb una gorra amb aquest lema estampat a la visera, defensa l'excel·lència del passeig i sosté que sempre dona avisos de les tensions socials. Per això, advoca per un turisme de més qualitat i espera que els barcelonins deixin d'esquivar-lo i se'l facin seu una altra vegada.

Enfocada bàsicament cap al turisme, la Rambla intenta retrobar-se a si mateixa mentre viatja a dues velocitats. La pandèmia ha regalat imatges gairebé insòlites: els barcelonins, molts amb roba d'esport, han tornat a passejar-hi, a fer fúting o anar en massa amb bicicleta en direcció al mar en les franges horàries de primera hora o en les del vespre. Sembla gairebé una Rambla preolímpica però la presència dels barcelonins contrasta amb la congelació de la seva vida comercial. Malgrat el Núria, la majoria dels cafès, restaurants, cadenes de restauració i botigues de souvenirs estan aquest dilluns tancats. Només ha obert un terç de les floristeries i la mateixa Boqueria continua mig adormida.

Andreu Ros, cambrer del Cafè de l'Òpera, que fa dues setmanes que és obert, s'ha resignat a reduir la terrassa de 10 taules a quatre. A l'interior hi ha un parell de clients. “Han obert pocs locals perquè el preu dels lloguers és molt alt. Nosaltres hem pogut fer-ho perquè el local és nostre”, afirma mentre la barra està tapada amb un plàstic per poder pintar. El Jorge, de 53 anys, un quiosquer, 50 metres més avall, assenteix i mostra dos locals de tapes que ja no obriran. Després de reconèixer que pot comptar amb els dits de la mà els clients que ha atès avui, explica que les terrasses no obren els dilluns però que sense turistes sempre estan buides. Són cadenes de restauració que ofereixen paelles, cervesa i sangria a preus desorbitats. Fa temps que no s'hi asseu cap barceloní. “És que paguen molt de lloguer i ara han abaixat els preus però ni així”, revela.

Jaume Doncos, de 59 anys, de la Casa Beethoven, oberta des del 1880 i dedicada a la venda de partitures i d'articles relacionats amb la música, convé que a la Rambla li costarà resistir perquè no té vida de barri. I mostra des de l'entrada del comerç la infinitat de locals amb la persiana abaixada. Una cosa recorda, a més, que aquest malson no s'ha acabat: el Poliorama s'ha quedat congelat amb el cartell de març amb La importància de ser Frank. O el Liceu amb Lohengrin. L'entrada, encara ara, és de nit la casa d'un grup de persones sense llar. Mentrestant, això sí, la gent passeja amunt i avall amb la mascareta posada aquest dilluns que sembla un diumenge. “Si que hi ha més gent, sí”, insisteix una urbana. “Abans la gent la creuava i ara recorre la Rambla de dalt a baix. I això ja és un pas. Del que es tracta”, assenyala Villar, “és que la gent s'hi aturi”.