_
_
_
_
_

“Vam col·lapsar. No podíem rebre més pacients”

Visita a l'Hospital d'Igualada, on un dels primers brots de coronavirus va afectar el 40% de la plantilla i va confinar 70.000 veïns de quatre municipis catalans

Jessica Mouzo
Una infermera atén un pacient a l'Hospital d'Igualada.
Una infermera atén un pacient a l'Hospital d'Igualada.GIANLUCA BATTISTA

Tot va passar molt ràpid, gairebé sense marge de reacció: un dissabte va entrar per urgències de l'Hospital d'Igualada (Anoia) un pacient amb una pneumònia bilateral i, quatre dies després, 80 sanitaris del centre havien caigut malalts per la covid-19. La setmana següent ja hi havia 150 professionals infectats i, al cap de 15 dies, 400 persones –el 40% de la plantilla– estaven confinades a casa. L'hospital col·lapsava per falta de mans mentre un degoteig incessant de pacients amb símptomes de la covid-19 trucava a les portes d'urgències. No eren casos aïllats. La transmissió comunitària del virus era un fet. A Igualada, a Catalunya i a tot Espanya.

El focus infecciós entorn del centre sanitari va precipitar el primer confinament de 70.000 habitants d'Igualada i tres municipis limítrofs més per contenir l'expansió del virus. Era la nit del 12 de març, quatre dies després que es confirmés el primer positiu, quan la Generalitat va ordenar el tancament perimetral d'aquesta ciutat i també de Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena.

L'aparició de noves infeccions era imparable a la Conca d'Òdena i l'hospital era l'epicentre del brot i de la pandèmia a Catalunya. “Vam arribar al col·lapse total perquè no podíem atendre més pacients”, recorda ara el gerent de l'hospital, Ferran García. El pla de contingència dissenyat setmanes abans per fases, segons la gravetat de la situació, es va completar en només tres dies. Si dilluns es va confirmar el primer cas, dimecres l'hospital ja havia aturat tota activitat aliena a la pandèmia i les urgències que arribaven eren gairebé exclusivament de covid-19. A la porta del servei de salut laboral hi havia cada dia entre 30 i 40 treballadors amb símptomes. De 13 professionals del servei de medicina interna, només un va es va salvar del contagi. “Vam haver d'acudir a les autoritats i demanar ajuda a la xarxa sanitària. Amb el Servei Català de la Salut i del Sistema d'Emergències Mèdiques vam poder organitzar que no entressin més pacients i que els que arribaven anessin a altres hospitals”, relata García.

El centre sanitari va llançar un agònic senyal de socors per incorporar nous professionals mentre els seus, malalts o aïllats preventivament, passaven la quarantena. “Vam rebre gairebé 300 sol·licituds que volien venir a ajudar, i en vam contractar 52”, assenyala el gerent. L'hospital va registrar prop d'un miler de casos positius: 250 professionals –a part d’altres confinats per contacte amb infectats– i uns 700 pacients.

El doctor Jordi Monedero, cap del servei d'urgències, recorda com si fos ahir aquells primers dies de caos. “Va ser una afluència massiva de pacients en estat greu, sense gaires opcions terapèutiques i amb molta necessitat de suport respiratori. El primer cas va arribar el dissabte 7 de març, una persona gran amb febre alta. Li vam fer una ecografia i vam veure signes compatibles de pneumònia bilateral”, relata. Aquest pacient va ingressar diumenge –dilluns es va confirmar– i, a la tarda, tres persones de la mateixa casa van arribar a urgències amb pneumònia. “Era igual si teníem PCR o no, en el context en què ens trobàvem, amb el que estava passant a Itàlia, no podia ser res més. A partir d'allà, tot va anar in crescendo”, continua Monedero.

El virus ja era a Igualada almenys 15 dies abans. L'origen del brot és confús. Segons va explicar llavors el Departament de Salut, podrien haver estat un dinar familiar amb algun cas positiu i un dinar de sanitaris amb persones asimptomàtiques. García, no obstant això, assenyala la complexitat de trobar l'origen de l'episodi infecciós en aquestes circumstàncies. Era a molts llocs alhora, potser. “Va ser una entrada massiva, multifocal i trobar-ne una única causa és gairebé impossible. La comunitat tenia la covid-19. La majoria de professionals viuen a l'Anoia (la comarca a què pertanyen Igualada i els municipis limítrofs). Va ser una entrada comunitària. Quan es va fer el dinar, el virus ja el teníem dins”, admet.

El temporal de covid-19 ha amainat, però les seqüeles de la tempesta perduren entre els sanitaris d'Igualada. Estan esgotats. “Quan va començar a haver-hi professionals malalts, tot el cribratge el vam fer també a urgències. Van ser moments durs, sobretot quan alguns ingressaven amb pneumònies greus. Quan va sortir de la UCI l'últim company ingressat de la nostra unitat, va ser un abans i un després: el servei va respirar. Eren companys que s'estaven jugant la vida”, explica Monedero.

L'hospital ha posat a disposició dels treballadors un servei de suport psicològic i prepara un projecte per continuar amb el seguiment emocional a llarg termini. “Ha estat horrible. Estem millor, però això no s'ha acabat. El personal està cansat i afectat emocionalment. Viure situacions com haver d'aguantar un telèfon mentre una persona s'acomiada del seu familiar, ha estat molt dur i estan afectats. Ara ens toca ajudar-los”, assenyala Tijana Postic, directora d'Infermeria. A la comarca de l'Anoia s'han registrat 1.600 casos positius, 5.500 sospitosos (sense prova diagnòstica que confirmi la malaltia) i més de 500 persones mortes per covid-19.

Tres mesos després dels primers casos, aquest centre sanitari comença a respirar. Queden sis pacients amb covid-19 ingressats en planta i un a la UCI. Les consultes externes s'han reprès i les sales d'operacions estan obertes. A urgències, entren i surten ambulàncies amb malalts i diversos pacients esperen el torn a la sala d'espera. “La gent comença a venir. Tenien molta por de contagiar-se”, admet García. En l'accés a les consultes, una desena de pacients esperen en una rigorosa fila índia, amb mascareta i guardant la preceptiva distància de seguretat. La vida continua, també a l'Hospital d'Igualada.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jessica Mouzo
Jessica Mouzo es redactora de sanidad en EL PAÍS. Es licenciada en Periodismo por la Universidade de Santiago de Compostela y Máster de Periodismo BCN-NY de la Universitat de Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_