Quan l’escola és el refugi dels alumnes

Nens que estan sols a casa. Adolescents sense un espai per estar sols. Cases on només hi ha internet als mòbils. On han deixat d'entrar diners. On abans de les 12 del matí no hi ha ningú despert o ningú no té adreça electrònica. Pares que no entenen el castellà i no poden parlar amb els professors o ajudar els seus fills amb els deures. Adolescents que no obren la càmera en una classe ‘online’ perquè no es vegi casa seva. Situacions de violència. Són detalls que expliquen docents d'escoles i instituts de barris empobrits de Barcelona: Ciutat Meridiana, Trinitat Nova o la Zona Franca.

Per a molts alumnes d'aquests barris l'escola és un refugi, un espai on se senten acollits i segurs. Centres educatius on amb prou feines hi ha absentisme. On, de vegades, si un nen té febre a mig matí i l’envien a casa, torna després de dinar perquè es troba millor a l'escola. Aquesta setmana farà tres mesos que aquests nens no van a classe per la crisi del coronavirus. Al setembre seran sis.

Els equips docents coneixen més que ningú aquestes situacions i s'han esforçat molt per mantenir contacte els aquests alumnes i les seves famílies i motivar-los. Estan preocupats. Per la seva situació i per la seva salut emocional. Mentrestant, en les dues setmanes que falten perquè acabi el curs, procuraran que tornin als centres, encara que sigui una estona per veure's les cares sense pantalles i tancar un curs que ha estat un repte per a tothom.

“Hem de preservar el sentit de l'escola, de comunitat d'aprenentatge i acollida. Aquestes dues setmanes continuarem amb trobades virtuals setmanals i farem tutories presencials, volem veure tothom, no saltar al setembre com si no hagués passat res, posar-nos al dia i veure què necessiten durant l'estiu”. Atrafegada entre els preparatius per la reobertura, parlava divendres Noemí Rocabert, directora de l'escola Mestre Morera, a Ciutat Merdiana: “Estem pensant estratègies per motivar-los, perquè vagin a la biblioteca, al bosc, crear situacions per fomentar l'autonomia personal. No és fàcil, no sempre hi ha acompanyament, límits o dinàmiques familiars de diàleg”.

“Compte”, aclaria la directora, “no es tracta de culpabilitzar els adults de res, però hi ha relacions familiars que s'entenen com cobrir les necessitats bàsiques, probablement perquè amb prou feines els adults poden cobrir les seves o perquè tampoc no van viure aquest acompanyament”. La tutora de 5è, Eva Hernández, ho resumeix així: “A l'escola tothom té les mateixes oportunitats. A casa, no. Hi ha famílies que han pogut ajudar els seus fills, però d'altres no”.

La falta d'ordinadors o tablets ha estat un altre problema generalitzat en aquestes escoles. Van arribar des de la Generalitat o l'Ajuntament a través del Pla de Barris, però no sempre les famílies tenen competències tecnològiques. Rocabert explica que “la meitat dels alumnes es connecten amb el mòbil de la mare i no es pot comparar treballar amb un portàtil que amb el mòbil”. Hi ha hagut nens que guardaven torn per utilitzar un dispositiu i, quan els tocava, s'havien acabat les dades. “Això provoca fam tecnològica, deixes d'existir, de participar”. Amb tot, celebra que la meitat dels alumnes participa regularment en les activitats lectives, una quarta part ho fa esporàdicament, i una petita part de famílies estan “desaparegudes”.

A l'escola Ferrer i Guàrdia de Ciutat Meridiana treballa Anna Miralles. A la seva classe hi ha alumnes d'11 nacionalitats. “Hem intentat mantenir contacte amb el 100%, he fet lectura individual dues vegades a la setmana i m'ha servit per saber com estan. Es moren de ganes de tornar a l'escola. Alguns tenen molt poc acompanyament familiar, els adults treballen fora, d'altres es fiquen al llit de matinada i s'aixequen tard o no tenen un espai amb una taula”. Amb casos complexos ha fet servir la imaginació: mira dibuixos amb l’alumne, cadascú a casa seva, per comentar-los després, o parlen del que veuen per la finestra. El director d'aquesta escola, Toni Ferrer, explica que al principi van rebre lots per a escoles de màxima complexitat, amb material escolar i jocs de taula. “A l'escola troben seguretat, normes, a casa la situació és dura i no sempre poden cuidar-se d’ells”, lamenta.

Des de l'Institut Escola Trinitat Nova, Joan Artigal explica han posat tot l’esforç “en mantenir un bon vincle amb els alumnes i les famílies” i celebra que el centre hagi actuat com a radar. “Pateixes perquè visualitzes la situació de les famílies. El nen no t'ho diu, però saps el que és objectivable: els seus pares han perdut la feina o no tenen diners per comprar menjar”, explica. “Ens hem autoimposat parlar cada setmana amb ells i oferir propostes, però sobretot saber com es troben, així els tutors han pogut detectar qualsevol problema i activar l'equip comunitari. Funcionar com a radar ens ha posat en dubte pensant si tocava fer-ho o no, però ha funcionat, hem acompanyat. Potser haurien arribat als mateixos recursos però amb molt més estrès”.

En aquest centre, qui s'encarrega del treball comunitari és Otger Cano, que s'ha dedicat a enllaçar “una xarxa entre tots els serveis del barri, des de l'associació de veïns fins al CAP, els tràmits, punts de repartiment de menjar”. “Mantenir contacte amb els alumnes ens ha permès detectar situacions d’adolescents que no tenen un espai per parlar amb intimitat. Es parla molt dels nens, però els adolescents són una franja oblidada”, avisa. “Com que alguns joves no s'obren per via telemàtica, hem hagut de crear espais de comunicació”, afegeix.

D'aquestes edats s'ocupa Quim Tubert, el cap d'estudis de l'institut Montjuïc, a la Zona Franca. “Et diuen que tenen ganes de sortir, que estan farts d'estar tancats, són edats complicades”, diu, i es mostra preocupat “per l'impacte emocional que tindrà la crisi, més que no pas per qüestions de contingut o aprenentatge, que es podrà recuperar. No sabrem l'impacte d’aquesta mesura fins que comenci el curs, però hi ha un vincle emocional fort que et manifesten quan et veuen. Tots els nens han patit amb la pandèmia, també en entorns estables i de confort, però en situacions familiars complicades, molt més.”