Selecciona Edició
Connecta’t

Viure al carrer per guanyar 6,50 euros l’hora

Més de 200 temporers dormen a la intempèrie a Lleida des de l'esclat de la pandèmia a l'espera que els agricultors els contractin

Desenes de temporers esperen davant de les portes del pavelló de la Fira de Lleida.
Desenes de temporers esperen davant de les portes del pavelló de la Fira de Lleida.

El Bhai té 44 anys i és senegalès. Ha conduït amb uns amics unes quantes hores fins a arribar a Lleida procedent de Cullera (València). Allà es dedicava a la recollida de la taronja. Han aparcat al costat del pavelló número 3 de Fira de Lleida, on l'Ajuntament va engegar, dilluns passat, un dispositiu per acollir temporers durant la campanya de la fruita. “Un compatriota ens va dir que aquí hi ha feina. Sé que serà dur, però el coronavirus ha acabat tancant qualsevol possibilitat de treballar a Cullera”, reconeix el Bhai. Amb ell han viatjat quatre paisans més. El Hassan té 36 anys i és la primera vegada que posa els peus a Lleida. Fins fa uns mesos treballava repartint menjar amb Glovo a València. La pandèmia el va deixar gairebé sense ingressos, però sap que és portador d'una cosa que el posiciona millor que a la resta de companys migrats: té els papers en regla. El Hassan és presumit i s'observa de reüll al reflex de la porta del pavelló. En una d'aquestes llambregades cap al vidre és conscient de la gran esplanada fosca i plena de matalassets que hi ha a l'interior. Sospira i informa la resta de companys: “Si no trobem un pis de lloguer o un hostal, aquesta mateixa nit tornem a Cullera. No és humà dormir aquí”.

Complir el propòsit que s'acaben d'autoimposar aquests senegalesos no serà fàcil, ja que la majoria d'hostalers i propietaris de pisos buits han girat l'esquena als 200 temporers que fa setmanes que malviuen apinyats —en plena pandèmia— a pocs metres del carrer Major de Lleida.

La imatge de persones dormint als carrers de Lleida a l'espera que arribi un agricultor que, sense baixar de la furgoneta, seleccioni els “negres” més capaços de recollir fruita és habitual a la ciutat. Així i tot, la pandèmia ha fet que la injustícia sigui aquest any molt més inhumana i insolidària. La regidora de Drets Civils, Sandra Castro, admet que hi ha més temporers que altres anys: “A mitjans d'abril els agricultors de la zona van començar a rebre trucades de temporers que venien cada any d'altres països. Avisaven que aquest any no vindrien per por de la covid-19 i les limitacions de mobilitat que hi havia als països”. Aquest anunci va servir d'efecte crida per als temporers que ja eren a Espanya quan es van tancar les fronteres. Va córrer la veu que a Lleida hi hauria feina just ara que la pandèmia s'havia carregat els seus llocs de treball. A principis de maig ja hi havia desenes de temporers originaris de l'Àfrica subsahariana malvivint sobre un cartró, a l'espera que algú sobre una furgoneta els seleccionés per treballar a canvi de 6,50 euros l'hora en el millor dels casos.

“L'Ajuntament i Salut l'única cosa que van fer va ser muntar un espectacle, cridant a càmeres i mitjans, per publicitar que feien tests de coronavirus als temporers. En això va consistir fins fa tres dies l'ajuda a les persones que dormen als carrers de la ciutat. Dels 200 temporers que hi ha només es van fer les proves a 40. Aquesta ciutat fa dècades que no està preparada per acollir temporers en condicions”, lamenta Lluís Rexach, membre de la plataforma Fruita amb Justícia Social, que reivindica els drets dels temporers. A mesura que van anar passant els dies la situació era cada vegada més insostenible fins que el 21 de maig un dels temporers, Serigne Mamadou, es va posar a plorar —en una entrevista a Instagram amb l'actor Paco León— mentre explicava les condicions en què malviu. L'entrevista es va fer viral i el futbolista de l'AS Mònaco Keita Baldé, nascut a Catalunya i amb arrels senegaleses, va veure les condicions que estaven patint i es va posar en contacte amb hotels —que feia setmanes que eren buits després que es decretés l'estat d'alarma— perquè, “pagant per endavant”, acollissin els temporers. La resposta va ser taxativa: no. Els hostalers van preferir mantenir les habitacions tancades. Keita ha canviat d'estratègia i assegura ara que ha llogat al barri de la Mariola de Lleida una instal·lació amb capacitat per a 90 temporers. La veritat és que a Lleida ningú sap on és aquest edifici, que encara no ha albergat cap persona. Nogay Ndiaye, la persona de contacte del futbolista, manté que a l'edifici li falta molt encara i que només tindrà capacitat per a 60 persones.

El Moustapha i el Mourtada, del Senegal, conversen davant de la Casa de la Fusta. ampliar foto
El Moustapha i el Mourtada, del Senegal, conversen davant de la Casa de la Fusta.

La regidora de Drets Civils defensa el paper de l'Ajuntament, que ha habilitat, des de dilluns passat, un pavelló a més d'haver intervingut perquè tres hotels deixin de banda les conductes racistes i permetin albergar temporers. “El futbolista no ha contactat amb l'Ajuntament”, assegura Castro, que manté que les places que hi ha a Lleida són suficients perquè no hi hagi gent al carrer.

El Moustapha fa unes quantes setmanes que dorm entre cartrons al carrer de Cavallers amb desenes de subsaharians. Tot just hi ha uns centímetres entre uns i altres, estirats a l'espera que apareguin furgonetes per contractar-los. No es volen moure d'aquesta zona perquè saben que aquí és on vindran els pagesos a contractar-los. “Jo venia bosses a la Barceloneta. Mira, encara m'ho sé: Gucci, Lacoste… barat”, explica aquest senegalès que feia anys que vivia del top manta a la capital catalana. “Ara no hi ha turistes i vinc a Lleida a guanyar-me la vida”. De moment, no l'han contractat ni un sol dia. Un altre company prové de Gàmbia i fins a la crisi sanitària es guanyava la vida com a pescador a la Corunya. “Jo i molts altres no vam voler fer-nos la prova amb l'Ajuntament perquè és un insult. Nosaltres som pobres i volem treballar. Els negres no som els que contagiem malalties”, afirma.

L'Alhassan té 40 anys i creu que és dels grans que són en aquest campament improvisat. Fa 13 anys que viu a Espanya i concretament sis que és a Vic (Osona). “Treballava en un escorxador que exportava carn a França. Van tancar les fronteres i ens van fer fora a tots. Aquí hem vingut tots a treballar, cap a fer el ximple”, defensa.

A 30 metres del centre històric de Lleida, a Seròs, 50 temporers han estat aïllats als allotjaments de l'empresa on treballen després d'haver estat en contacte amb un únic company que ha donat positiu per coronavirus.

Mentrestant, al centre de Lleida la resta de temporers tenen l'esperança que aviat arribarà una furgoneta i els contractarà unes hores. Cap s'ha cregut la notícia que un futbolista del Mònaco vulgui ajudar-los. “En totes aquestes setmanes ningú ho ha fet”, lamenta l'Alhassan. La majoria fuig de les fotos. L'explicació sempre és la mateixa: “Al meu país no poden saber que visc així”.

“Vaig marxar quan va arrivar el Salvini”

El Moustapha va treballar durant molts anys al municipi italià de Rosarno. Allà recollia tomàquets per 2,5 euros l'hora. Li van cremar el campament on vivia amb altres senegalesos. “Quan va arribar Salvini al Govern vaig marxar, no podíem viure pitjor”, explica aquest home, que ha aconseguit un termos amb el qual ven cafè a 50 cèntims als seus compatriotes. Un líquid fosc i molt dolç que adoren els temporers mentre passen les hores esperant furgonetes. Acostumat als sous d'Itàlia el Moustapha està desitjant que arribi el seu moment per cobrar 6,50 euros la jornada que esperen que li paguin a Lleida. Amb ell, el Mamaduba s'enorgulleix d'una de les seves poques pertinences: “Mira, aquesta samarreta d'handbol me la va donar un cap que tinc a Torroella de Montgrí. Quan acabi aquí me n'aniré allà, a fer la temporada de la poma”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >