Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El mapa no és el territori

'La ciutat i la ciutat' no apunta a un conflicte concret, sinó que ens recorda que qualsevol aglomeració urbana aviva trobades i topades i que tota urbanitat és un xoc en potència

La Barcelona que es desdoblà en dues ciutats irreconciliables durant el procés recorda Miéville.
La Barcelona que es desdoblà en dues ciutats irreconciliables durant el procés recorda Miéville.

En certs moments àlgids (o al·lucinants) del procés, per exemple quan Barcelona bullia amb una manifestació independentista multitudinària i, l’endemà, certa organització convocava els unionistes a fer una demostració de força i banderes (les seves), en moments així, deia, més d’un lector va recordar un llibre de 2009 de China Miéville (Norwich, Anglaterra, 1972), La ciutat i la ciutat, i algun altre va fer broma que aquesta era la novel·la en què irremeiablement ens trobàvem immersos.

En tal tessitura política, Barcelona semblava desdoblar-se en dues ciutats irreconciliables, dues com a mínim, entestades a repartir-se la població: d’acord amb els seus antecedents, els biaixos cognitius i les esperances de futur, els habitants hi caminaven per l’una o l’altra... És el que ocorre, si fa no fa, a La ciutat i la ciutat, novel·la estràbica en què Miéville (col·leccionista de premis de ciència-ficció, com ara el Arthur C. Clarke, el Locus i l’Hugo, entre d’altres) demostra la seva imaginació disruptiva i el bon ús que fa de l’Estrany, amb e majúscula, en les seves obres de ficció. (Per si hi ha dubtes: estràbic és un adjectiu positiu i el llibre és un prodigi).

LA CIUTAT I LA CIUTAT

China Miéville
Traducció de Ferran Ràfols
Mai Més
384 pàgines
23,95 / 9,49 euros

Al clixé periodístic li hem sentit repetir que “el veritable protagonista de la novel·la X és la ciutat de Z”. Aplicat a La ciutat i la ciutat, el lloc comú l’encerta, sempre que matisem que la protagonista, la ciutat, pateix un trastorn dissociatiu de la identitat. Com s’entén aquest absurd? Què es proposa Miéville? Imaginem una ciutat dividida: no com la Viena trencada en sectors a El tercer home (1949) de Carol Reed i Graham Greene, sinó una ciutat que conté dos països superposats, dos estats nació que comparteixen carrers, places i més d’un edifici, per bé que les seves poblacions s’ignoren mútuament. Així passa amb les ciutats d’Ul Qoma i Beszel: malgrat que coincideixen en el mateix espai geogràfic (!), són percebudes pels seus habitants com dues ciutats diferents (!!). Igual que Borges aventurant la paradoxa d’una arquitectura infinita (La biblioteca de Babel), o una societat regida per l’atzar (La lotería en Babilonia), Miéville ens fa el favor de permetre’ns pensar un impossible, una quimera urbanística i social. Si Borges solia derivar lògicament el que havia començat com un caprici irracional, Miéville va desenrotllant les condicions d’aquests territoris convergents, on tothom ha estat educat per viure sense topar amb els veïns que es troben “a un país de distància”, per desveure els vianants de l’altra ciutat i desoir les seves converses. Als ciutadans se’ls exigeix, doncs, una certa predisposició mental a fi d’assegurar l’ordre civil i mantenir la bretxa entre les dues poblacions: el país de cadascú és un estat mental; la frontera, una convenció.

Acatant les lleis del gènere policíac, la novel·la de Miéville s’inicia amb un cadàver encara per identificar i un inspector, ciutadà de Beszel, que n’haurà d’investigar el crim. Com que el misteri que de debò atrapa el lector és el del funcionament d’aquesta anomalia urbana, l’encert de Miéville ha estat xifrar l’enigma de la ciutat en el de l’homicidi. Les dues trames prosperen en paral·lel, i dels avenços del detectiu en resulten avenços en la descripció històrica i política de les ciutats siameses, que, al capdavall, són personatges essencials.

Un clixé, odiós, de la literatura fantàstica és la necessitat d’empescar-se un lèxic propi per consolidar el món que s’hi inventa. S’han comès abusos batejant tota mena de trastos hipertecnològics, races màgiques i argots marcians. No és el cas de Miéville, que ha encunyat veritables meravelles, com el concepte de topolgänger o el d’insiliats (en oposició a exiliats, s’entén), i molts altres termes que deuen haver alegrat la feina del traductor de l’edició catalana, Ferran Ràfols.

No és difícil trobar analogies entre l’estira-i-arronsa de les ciutats de Beszel i Ul Qoma i espais conflictius, ben reals, d’arreu del món. Tanmateix, Miéville ha tingut el bon gust de no precisar on paren les seves ciutats de ficció. S’esmenta Turquia i Hongria, i tot fa pensar que la narració transcorre en algun punt dels Balcans; amb tot, la vaguetat impera. Aquesta suspensió geogràfica li fa bé a La ciutat i la ciutat, perquè no apunta a un conflicte concret, sinó que ens recorda que qualsevol aglomeració urbana aviva trobades i topades i que tota urbanitat (gent tractant d’altra gent) és un xoc en potència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >