Selecciona Edició
Connecta’t
HISTÒRIES DE LA PANDÈMIA

“La teva pacient ha mort”: l’experiència d’un metge novell en la pandèmia

Pertanyo a l'última promoció de Medicina, estava entre els que van fer l'examen MIR i que a l'abril haurien d'haver escollit la plaça on desenvolupar una especialitat. Jo ara m'hauria d'estar formant en la meva passió, la psiquiatria. Però el món va agafar un rumb diferent.

Soc d'Andalusia, d'un poblet de Jaén, i és on estava passant els meus dies de vacances post-MIR. Vaig planejar amb temps un viatge a Madrid per visitar hospitals i decidir on em voldria especialitzar. Però va ser trepitjar la ciutat i van començar a cancel·lar-se les jornades de portes obertes. De sobte, els casos de covid es disparaven. Com que necessitava visitar també els hospitals a Barcelona, vaig agafar un Blablacar que sortia aquell mateix dia i me'n vaig anar a la ciutat comtal. Aviat em vaig adonar que era molt arriscat, ja que era just als hospitals on es concentraven els contagiats. Llavors l'estat d'alarma va arribar i vaig quedar tancat, sentint-me inútil per haver-me embarcat en un viatge que havia resultat un desastre absolut.

Álvaro Rodríguez.
Álvaro Rodríguez.

Dia rere dia, els casos es multiplicaven, però va ser el brot a Igualada el que em va fer reaccionar. Encara que mai havia exercit com a metge i no em veia capacitat, es necessitava personal sanitari, així que vaig enviar correus als hospitals de Barcelona. L'endemà estava a primera hora a la sala covid del Sant Pau.

Recordo que en arribar a l'hospital em van ensenyar a fer servir el sistema informàtic i vaig veure que hi havia 369 infectats allà ingressats. Em va semblar un absolut disbarat la quantitat de plantes de l'edifici que estaven dedicades a una sola malaltia. I els altres pacients, els habituals? Han desaparegut? Més tard sabríem que no, evitaven venir per por d'infectar-se i les seves malalties es feien més greus.

Així vaig començar. Torns de 12 hores, un dia de 8.00 a 20.00 i l'endemà de 20.00 a 8.00. Amb professionals sanitaris de totes les edats i especialitats, junts bolcats en una mateixa missió.

No oblidaré mai la meva primera pacient, una dona de 85 anys. Mentre era atesa a Urgències em van passar el seu historial perquè m'anés preparant. Em vaig concentrar en la seva lectura, fent anotacions, no volia que se'm passés res. Llavors va aparèixer una infermera i va preguntar pel metge encarregat d'aquell cas. Per primera vegada era jo. Em vaig girar i em va dir: “La teva pacient ha mort”. Ni tan sols l'havia arribat a veure. Encara no era la meva responsabilitat, era a Urgències, però per a mi era la meva primera pacient. I ja havia acabat. Abans que pogués reaccionar, vaig sentir “nou ingrés” i “per a l'Álvaro”. Vaig començar a estudiar el nou cas sense poder recuperar-me del que havia passat amb l'anterior. En aquell moment no sabia que aquesta mateixa sensació l'experimentaria una vegada i una altra en les setmanes que vindrien.

Trucar a familiars i dir que no poden visitar els seus éssers estimats sabent que molt possiblement no sobreviurien. Aquesta va ser la primera mala notícia que he donat com a metge. La segona va ser comunicar a dos fills que la seva mare moriria en menys de 24 hores i que per l'elevat risc de contagi no podíem permetre que tots dos la visitessin, havien de triar qui dels dos s'acomiadaria d'ella. El silenci que em cridava a cau d'orella des de l'altra banda del telèfon tampoc l'oblidaré.

No vull que em diguin heroi. Vull que em vegin simplement com una persona més que va intentar contribuir, donant el millor de si. Crec que és el millor que es pot dir d'algú, que va donar el millor de si, com tantes altres persones que han contribuït aquests mesos a crear un món més proper, més social i més humà. Tenim un gran potencial per fer una societat millor.

No puc acabar aquesta carta sense demanar que pensem en la nostra gent gran. Els qui han passat tantes adversitats a la vida i ara els ha tocat patir això. Són la nostra història viva, un preciosíssim bé que cal protegir. No són ens de baixa productivitat econòmica, són éssers humans d'altíssima productivitat social i cultural. Escoltem-los, tenen molt per dir-nos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >