Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La pandèmia del jo

Un abús cultivat pels mitjans i els llibres: oblit i rebuig de les formes educades d’expressar sentiments, opinions, preguntes, declaracions privades i públiques

Un dels lemes més repetits aquests dies de confinament.
Un dels lemes més repetits aquests dies de confinament.

És una pandèmia molt anterior a la covid-19, però no sabria posar-hi data. Quan va començar tot plegat? La podem descriure així: l’ús abusiu del pronom personal en llengües que no necessiten fer-lo servir constantment perquè la mateixa desinència verbal de la frase ja l’inclou. Parlo de les llengües ibèriques, l’èuscar inclòs. No serveix dir llengües romàniques, ja que el francès, per esmentar-ne una que conec, sí que exigeix el pronom personal en tot moment de la parla i de l’escriptura. Però, aquí? En català? En castellà? En gallec?

És una qüestió al meu parer gens menor. Tots aquests “jo crec”, “jo penso”, “jo he dit”, i les seves variants estan embrutant de mala manera l’expressió i, pel que fa a qui escriu aquestes línies, allunyant a marxes forçades de la lectura de la premsa escrita i de l’escolta de ràdios i teles. Em centraré aquí en l’expressió escrita, que m’importa de manera especial com a lectora irredempta de premsa i com a lectora molt més selectiva de llibres. No sé com hauríem de qualificar aquesta llengua que corroeix l’escriptura i la lectura, però la veritat és que sovint em ve al cap Victor Klemperer i l’imprescindible auscultació i el diagnòstic de l’idioma alemany que va titular LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo (edició espanyola de Minúscula, traducció d’Adan Kovacsics, 2001).

Una exageració? Doncs sí, però, mireu, pocs exemples conec –que em dispensin els autors la ignorància si n’hi ha— d’inventaris de la corrosió d’una llengua en les seves estructures fonamentals de moral gramàtica. Hi ha, això sí, una bona pila d’escrits en els darrers anys sobre els efectes en l’idioma de les decisions dels parlants de violentar la gramàtica de manera conscient i fins i tot militant. Tot allò alternatiu, ja sigui feminista o okupa (amb aquesta k que s’ha imposat) o simplement diferenciador de radicalitats, ha conjurat una bona colla de filòlegs i lingüistes a favor i en contra molt en particular de la flexibilització gramatical de gènere, el dimoni del desdoblament i les seves fatalitats. Resulta curiós, per no dir més, que tantes energies filològiques expertíssimes no es preocupin en canvi de l’abús del jo. Aquest escrit és una modesta proposició a abordar seriosament l’afer.

És un excés recollit i cultivat pels mateixos mitjans de comunicació i per editorials. Sobretot en les entrevistes i els seus titulars, com si s’hagués decretat el jo per principi. Un abús que no sé si s’ha d’adjudicar als parlants o si és que parlem així perquè els mitjans ho fan i atempten contra els nostres ulls i orelles amb aquesta pandèmia. Respecte a les xarxes socials, què puc dir: és el regne del narcisisme megalòman. Per si calgués, aclareixo que no parlo d’escriure en primera persona ni molt menys ho ataco, ho practico ara mateix. Parlo del jo gramatical invasiu.

En el meu cas, que potser no és tan particular, aquest abús causa un rebuig instantani –això dura massa– a qualsevol escrit que l’exerciti. Si em permeto exposar-ho és perquè disposo d’espai públic en aquest diari i puc així oferir en paral·lel a la meva reclamació una disjuntiva joiosa. Aquesta pandèmia té una cara interessant. Encara que comporti més temps de lectura, produeix un efecte bonic: proveu a llegir qualsevol escrit o entrevista dominats pel pronom jo eliminant-lo, com si no hi fos, i comprovareu fins a quin punt la llengua ennobleix. A vegades una no està per aquestes històries, és cert, però val la pena.

Llavors hi ha els llibres. Un jo a la meva manera de veure innecessari fins i tot m’impedeix de llegir una novel·la recent ben acollida, traduïda, multipremiada, d’una autora interessant. Sense el jo, el títol seria fantàstic. Però si des d’allà mateix em clava el seu jo narcís a la retina, doncs...

Amb la covid-19, la cosa s’ha intensificat fins al paroxisme. El “jo em quedo a casa” ens l’hem hagut d’empassar a carretades i em temo que continuarà sent així en les variants de les fases del desconfinament i el que ens quedi per recórrer en aquesta crisi-mirall del que som.

Es pot pensar que aquest jo redundant i contínuament utilitzat és efecte del domini anglòfon de l’esfera pública i de la privada. Pot ser, és clar. Però l’explicació no convenç ni aclareix. Massa fàcil. Deixa de banda la seva ombra, l’efecte en la parla i en l’escriptura de l’oblit i el rebuig de les formes educades de parlar d’un mateix i d’expressar sentiments, opinions, preguntes, declaracions privades i públiques. Una pandèmia interminable?

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >