Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La rectificació d’Esquerra

Els republicans rebutgen quedar presoners del rupturisme al qual pretenen arrossegar-los Torra i Junts per Catalunya

Gabriel Rufián al Congrés, aquest dimarts.
Gabriel Rufián al Congrés, aquest dimarts.

Les sorolloses cassolades amb bandera espanyola al barri madrileny de Salamanca han tornat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l'òrbita de la majoria parlamentària que sosté el Govern de Pedro Sánchez, de la qual incautament es va allunyar el 21 de maig en la votació de la cinquena pròrroga de l’estat d’alarma per l’epidèmia del coronavirus.

Han estat dues setmanes de fúria, durant les quals els enemics del Govern d’esquerres s’han llançat a explotar la fragilitat mostrada per la informal coalició de la investidura de Sánchez. Les dretes han interpretat aquests dies a Espanya el que podria ser l’assaig general, amb gairebé tot, per tombar un Govern progressista als cinc mesos de la seva formació. Des de la rèplica espanyola al cop d’Estat judicial model Brasil, amb demandes davant del Tribunal Suprem presentades per Vox i els seus entorns ultradretans, fins a propostes de governs alternatius, ja siguin de concentració o tècnics (sense Pablo Iglesias, per descomptat), o un Executiu PSOE-PP presidit per Nadia Calviño.

La furiosa escomesa contra el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, a propòsit de la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos, ha situat en l’escena d’aquest assalt personatges que recorden una peça de Valle-Inclán: sobre el fons tràgic d’una epidèmia letal, la Guàrdia Civil, una jutgessa que hi està emparentada i el masclisme que acusa de criminals el Govern progressista i les manifestacions del 8 de març, el Dia de la Dona. Apocalíptic.

A la vista d’aquest panorama al partit d’Oriol Junqueras li ha faltat temps per corregir l’error. Esquerra havia deixat el Govern de Sánchez en mans del grup parlamentari d’Inés Arrimadas i del PNB, com si això pogués ser un de tants driblatges de tàctica política, sense adonar-se que els tigres ensumarien la sang del cérvol ferit. De fet, va ser com obrir la veda. I ha rectificat.

Així ha estat com a la jove generació que està a càrrec d’ERC li ha tocat aprendre un altre parell de lliçons de realisme, que suma a les que ja ha anat encaixant no sense dolor en els darrers tres anys. Disposar de la clau de la majoria parlamentària a Espanya ofereix grans oportunitats, certament, però comporta també ineludibles responsabilitats i una d’elles és que el garant de l’estabilitat parlamentària d’un Govern no se'n pot desentendre sense pagar el preu del descrèdit absolut. Aquesta és una lliçó que per a alguns pot semblar molt elemental, però per a la cultura política dels republicans no ho és tant. La seva és una cultura del sentimentalisme romàntic sorgida del “nosaltres sols!” pròpia dels nacionalismes de fa un segle, contagiada pel “totoresisme”, la cultura del tot o res, una antiga constant de la psicologia catalana que apareix de tant en tant com va passar, sense anar més lluny, l’octubre del 2017. És, a més, un partit amb velles ressonàncies llibertàries, assembleari, al qual li està costant molt adaptar-se a si mateix com a garant d’un govern d’Espanya mentre té els seus líders a la presó o refugiats a Ginebra.

L’altra lliçó l’ha verbalitzat el mateix coordinador del partit, Pere Aragonès, i va d’una cosa que hauria de ser molt cara per als republicans. Es tracta de la seva particular independència política com a partit. El que els altres defineixen com l’autonomia del projecte. Es resumeix en la frase, que es dona com a resposta a les pressions del president Quim Torra i de Junts per Catalunya sobre el paper dels republicans al Congrés dels Diputats en la pròrroga de l’estat d’alarma: “No acceptaré que em diguin què ha de votar ERC”.

No és un tema menor, ja que en última instancia es refereix al paper que el catalanisme i els seus partits volen jugar a Espanya. En la conjuntura actual, la dreta nacionalista ha decidit jugar a la contra, arrossegada per la inèrcia de l’octubre del 2017 i les seves conseqüències penals per al que va ser el Govern de Carles Puigdemont. Esquerra, en canvi, intenta no quedar presonera d’aquest desgraciat passat recent i ha apostat per tornar a l’intervencionisme donant suport al bloc progressista espanyol.

Quim Torra, Junts per Catalunya i el nou independentisme neoliberal volen lligar ERC a la seva deriva rupturista. La necessiten per donar una mínima credibilitat a la cerca d’un nou intent independentista. La contradicció entre totes dues posicions és un obstacle insalvable per a l’actual Govern de la Generalitat, que el mateix Torra va donar per esgotat el 29 de gener. L’emergència sanitària li ha donat uns mesos més de vida. Però això s’acabarà aviat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >