Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La demolició segueix

Hi ha poques solucions al continu martelleig de l'oposició al Govern. Però què tal si es planteja una qüestió de confiança? És una opció poc utilitzada i que garanteix un debat de fons sobre la situació política

La poratveu del Grup Popular, Cayetana Álvarez de Toledo, abans de la seva intervenció al Congrés.
La poratveu del Grup Popular, Cayetana Álvarez de Toledo, abans de la seva intervenció al Congrés. EFE

Fa poques setmanes em vaig atrevir a publicar un article, de to pessimista, en què vaig aventurar que el que està en joc en el marc tan depriment i estressant de la pandèmia és una dinàmica molt preocupant. Està en curs un procés de demolició de l’Estat, i ho està pel seu flanc més feble, l’estat autonòmic. Més enllà de l’esperpent quotidià en el Congrés dels Diputats i, quan es presenta, en el Senat, el martelleig diari el podem contemplar al terreny de la qüestió autonòmica. Com que les comunitats autònomes són bastions de poder, institucional, econòmic i polític, estem davant d’una guerra de posicions i alhora de moviments.

La part fàcil de posar en evidència és veure com el Sr. Torra, amb un marge de quatre dies, va passar a “reclamar enèrgicament” 9.000 milions d’euros de deute a l’Estat a exigir 13.000 milions d’euros. Tal inflació de deute en menys d’una setmana seria un cas d’estudi per als genis del Fons Monetari Internacional o el Banc Central Europeu, encara que alhora exigeixi amb la mateixa energia de pantalla gestionar directament des de la Generalitat qualssevol diners que arribin de fons europeus a qualsevol de les seves fórmules. Però també hem vist com les comunitats autònomes són terreny d’enfrontament entre les que són del PP, les que són del PSOE, i dins de cadascuna d’aquestes famílies polítiques, mentre el PNB continua donant exemple de realisme pragmàtic a l’hora d’intentar contribuir a la governança col·lectiva.

La cerimònia setmanal de la trobada entre el president del Govern, legal i legítim, i els nombrosos presidents autonòmics, també legals i legítims, així com les conferències de premsa en plasma, hauran de ser estudiades al seu dia com una ritual estrany tan inútil com prodigiosament avorrit. Per sort, sabem que els “segons esglaons” de les institucions (secretaris generals, directors generals i d’allà cap a baix) , continuen negociant la lletra petita de la gestió dels problemes, almenys per limitar els danys. Com creieu que la Generalitat i les seves relacions amb el Govern central van funcionar com un rellotge sota l’article 155? Com va dir un alt càrrec, aquí no va dimitir ni un subdirector general. Però els mitjans, a la seva manera víctimes col·laterals del despropòsit, amb què es quedaran? Amb el FRAP, la marquesa i altres personatges d’aquesta comèdia de quarta fila.

A tot això la situació és alhora de bloqueig i de deteriorament accelerat de la vida política. Les tan amenaçades llibertats democràtiques, que porten les dretes més extremes a manifestar-se al crit de “Llibertat, llibertat”, de moment continuen permetent que es manifestin als seus cotxes, mentre es podia escoltar (ho escriu Muñoz Molina, de qui em fio al 100%) des del “Cara al Sol” al “qué viva España”. Mentre aquí, d’acudit en acudit, la Sra. Budó recorda de nou el mediador internacional o comarcal per al procés. De veritat, un enyora cada vegada més el talent d’un Jose Luis Cuerda capaç de regalar-nos un “amanece, que no es poco: la secuela”.

Solucions, poques, de moment. Però, i plantejar una qüestió de confiança? En general ha estat una disposició constitucional poc utilitzada, una vegada per Adolfo Suárez i una altra per Felipe González, i té diversos avantatges sobre la moció de censura. La més important és que es guanya per majoria simple, més ‘sís’ que ‘nos’, i si es perd es reprèn el procés d’investidura amb el mateix parlament. Però garanteix un debat de fons sobre la situació política general, i sobretot, trasllada a tots els grups de la cambra un dilema nou, sobtat i que l’oposició no pot resoldre enviant la Sra. Alvarez de Toledo a muntar un altra baralla. Per descomptat Vox i el seu soci més pròxim (en comportament parlamentari), el PDcat, votarien que no, però repasseu un per un tots els líders polítics i grups parlamentaris, i de moment el desconcert seria majúscul. De moment, no sabem si la pressió canviaria de bàndol, però es veuria distribuïda de manera molt més equitativa. El dilema per a tots ells és de pes: fer caure Pedro Sánchez? Per obrir una nova ronda d’investidura? Recordeu que en cap cas no es podrien convocar eleccions fins que hi hagi un nou president de Govern, l’únic habilitat per convocar-les. I mentre Vox segueix intentant agitar a algunes associacions de les forces de seguretat de l’Estat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >