Selecciona Edició
Connecta’t

Hans Gamper, una vida de novel·la

Enric Calpena narra la vida del fundador del Barça en l'agitada Catalunya d'inicis del segle XX en ‘El primer capità’

Hans Gamper, entre jugadors del Barça, als anys 20.
Hans Gamper, entre jugadors del Barça, als anys 20. EL PAÍS

La història existeix, a més de per grans noms i gestes, per petits episodis o decisions. L'actual gran FC Barcelona (1.047 milions d'euros de pressupost, Messi, Més que un club…) potser no existiria si el 1908, en crisi als nou anys de la seva creació, el suís Hans Gamper no hagués decidit lligar el destí de l'entitat als nous aires del catalanisme sociopolític del moment. “És un canvi determinant per a la supervivència de l'entitat”, assegura el periodista i historiador Enric Calpena, que amb El primer capità (Edicions 62) s'ha atrevit no només a novel·lar per primera vegada la vida del fundador del club blaugrana sinó també a demostrar que “la història del Barça pot explicar d'una altra manera també la història de Catalunya”.

“Gamper no crea el club amb voluntat de transcendència, sinó per poder jugar amb els seus amics a allò tan estrany que llavors era el futbol”, assegura Calpena sobre les intencions d'un joveníssim suís, bon esportista, hiperactiu, que va recalar a Barcelona camí de Guinea però que va acabar enamorat de la ciutat, acollit per uns parents al barri de Sant Gervasi i amb uns inicis de comptable a la Companyia General de Tramvies.

El vessant cívic de l'entitat va créixer amb el temps, si bé Calpena recorda que “hi ha un fil que uneix, des del primer dia fins avui, les composicions de les directives i el poder del país: comerciants, industrials, financers...". Tampoc no el desvincula de l'eclosió de l'esport com a fenomen de masses, una de les potes sociològiques de l'inici del segle XX i que en clau blaugrana es tradueix en l'assistència de tres centenars d'aficionats quan el Barça anuncia per primera vegada amb cartells un partit de l'equip, en el qual Gamper jugarà fins a 1903. Després vindrà que el club “serà el primer que redactarà les seves actes en català” o que homenatjarà institucions sociopolítiques, compromisos que explicaran que, durant la dictadura de Primo de Rivera, la bandera del Barça funcioni com a succedani de la senyera. I més encara després del famós episodi dels xiulets a la Marxa Reial espanyola i els aplaudiments a l'himne anglès en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català al juny de 1925, fet que comportarà que les autoritats militars tanquin durant tres mesos el camp de les Corts.

Calpena cus tota aquesta bullícia sociopolítica de l'època (entrenat ja pel seu assaig Barcelona. Una biografia, de 2016) de Gamper, meticulosa en els detalls, resultat d'“un any llarg” de treball submergit en una desena de llibres i en arxius de premsa: Los Deportes (on el 22 d'octubre de 1899 Gamper va publicar l'anunci buscant amb qui jugar al futbol, embrió, cinc setmanes, després de la fundació del club), El Mundo Deportivo… D'aquest busseig en les capçaleres de l'època i actes del club, Calpena ha tret detalls, diàlegs i fragments. “Tots els personatges rellevants, excepte un, són reals”, afirma.

L'escriptor retrata el relativament desconegut Gamper (no hi ha gaire bibliografia sobre ell) com “un líder, però no carismàtic; un home honest, un punt conservador i bastant religiós: era protestant”. Aquesta filiació va ser un dels motius que el franquisme va esgrimir perquè es vetés el seu nom per batejar el Camp Nou el 1955.

Un altre argument en contra d’ell, a més de la seva condició d'estranger, va ser que era catalanista. “Ho era, clarament, si bé va tenir un paper secundari en el moviment que encapçalava la Lliga Regionalista, però va educar i va parlar en català als seus fills”, exposa Calpena. També el qualifica de “visionari”, tant per la creació dels camps del carrer Indústria i de les Corts com pel viratge sociopolític que va fer al Barça.

L'episodi de la clausura del camp el 1925 va fer que Gamper hagués de marxar d'Espanya. Quan va tornar, gairebé quatre anys després, res no va ser igual. Les autoritats li van permetre tornar si renunciava a vincular-se de nou al club que havia presidit en cinc ocasions, dolor al qual es va afegir, segons Calpena, “el maltractament de la directiva del moment”, que li va retirar l'exempció de la quota per ser-ne soci fundador: “El club és caïnita des que va néixer: les lluites de poder internes sempre el van amargar”.

Se’l va informar de la decisió del club en una carta que va arribar, pel que sembla, poques setmanes abans que el 30 de juliol de 1930 Gamper se suïcidés amb un tret al cap a casa seva, al carrer Girona número 4 de Barcelona. Però no va ser aquesta, segons Calpena, l'única causa: “Va perdre molts diners amb el crac de 1929: ell i el seu soci van comprar accions a la baixa esperant que pugessin després de la crisi, però la jugada va sortir fatal i va passar de ser milionari a carregar-se de deutes i viure precàriament”.

Aquesta situació no la va encertar el Gamper visionari que sí que va saber vincular el club als aires dels temps, potser salvant-lo de l'oblit. Va polititzar Gamper el Barça amb això? “En realitat, sí, tot i que veu que la supervivència del club requereix un reconeixement del que d'alguna manera ja són. De fet, consolida un catalanisme existent; el club estava ja polititzat”. Però, defensa entès, afegeix: “El llibre no s’ha de llegir buscant els tres peus al gat: és una novel·la entretinguda i lleugera”. En principi, doncs, com el futbol innocent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ