Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Somiar córrer sense públic

Queda un mes i mig per a la primera cursa de MotoGP a Jerez, un gran premi sense públic i pràcticament sense periodistes, el somni de molts pilots

Diferents corredors participen en una cursa virtual de Moto GP.
Diferents corredors participen en una cursa virtual de Moto GP.

Des que ens vàrem tancar a casa a primers de març, des que s’acabaren les sortides, les festes i els concerts, des que la competició es va aturar i es posà fi als partits i les curses, ens hem fet (i ens seguim fent) moltes preguntes. Quan tornarem a sortir lliurement al carrer, quan veurem els nostres amics, quan tornaran els nens als col·les i nosaltres a les oficines? Quan tornarem a veure jugar el Barça? On correrà Marc Márquez per primer cop el 2020? I així, fins a afartar-se’n.

Hem passat mesos tractant d’esbrinar què sensació tindríem quan tornéssim al carrer sense guants ni mascareta, com ens cauria aquella primera cervesa en una terrassa, com ho faríem per no abraçar-nos amb els nostres o fer-nos petons quan ens veiéssim. I també li hem fet moltes voltes a com seria allò de viure un partit sense públic al camp o una cursa sense aficionats a la graderia.

De camí a la nova normalitat, que no és normal però si bastant novedosa, anem trobant algunes respostes. I mentrestant, hem seguit especulant sobre com serà, per exemple, el Sevilla-Betis amb què arrancarà la Lliga. O la primera cursa del mundial de MotoGP, a Jerez. Un gran premi a porta tancada, sense públic i pràcticament sense periodistes. El somni de molts dels pilots del mundial, si m’ho permeten.

No s’ofenguin. Els explicaré per què ho dic.

Fa poques setmanes hauríem d’haver estat a Jerez pel popular gran premi d’Espanya, que se celebra sempre al mes de maig i inaugura la temporada a Europa. Es va posposar. I ara tots els implicats confien a tornar-hi al mes de juliol. Però serà tot molt diferent de com ho hem viscut abans.

Si tanque els ulls, puc recordar perfectament aquell pàdoc, aquella calor sufocant, aquella gentada amb la birra a la mà. Una sensació semblant a la que es pot viure a Montmeló o Mugello: màniga curta, ulleres de sol i el so dels motors de fons. Atropelles els demés i els demés t’atropellen a tu. Tot un festival moter. No és fa tan divertit quan tens pressa, quan se t’acumula la feina, quan no pots accedir al box d’Honda o no arribes a xerrar amb ningú de Yamaha, de tants aficionats que es queden allà, hores i hores, esperant per veure, tocar i fer-se una foto amb Márquez o Rossi.

Puc entendre que no sigui divertit tampoc per als pilots, o que, com a alguns se’ls ha passat pel cap exigir, que es limiti molt més l’accés al pàdoc. Ha de ser molt estressant tenir sempre gent esperant-te a la porta de casa quan en deu minuts t’estaràs jugant la vida a 300 km/h. Deu ser molt incòmode estar sopant un filet a l’hospitality del teu equip i que t’interrompin amb els crits de «Vale, Vale!» —així demanen per Rossi els seus seguidors— cada cop que s’obre la porta, corredissa i automàtica. I això passa cada nit de gran premi a Itàlia, on l’afició per Rossi esdevé religió.

«Si pogués correria en circuits completament buits», va dir un cop Casey Stoner, un dels pilots més talentosos que s’han vist al Mundial. L’australià ha estat un dels pocs que ho ha dit en veu alta, però no és l’únic que pensa que les curses serien molt millors i més tranquil·les, i ells més feliços, sense tanta gent al voltant. Un gran premi no és un partit de futbol, que dura dues hores. Un gran premi dura quatre dies, i molts dels competidors dormen al mateix circuit, motiu suficient per acabar-ne tip, de tant moter.

Per això córrer sense públic ha estat el somni de molts pilots en algun moment de les seves carreres. O almenys, córrer sense públic al pàdoc. Val a dir que, un cop es posen el casc, els pilots es fixen ben poc en les tribunes on hi ha els seguidors. Però el cas és que aquells que passegen amunt i avall amb l’esperança que el seu pilot preferit pari una estona a xerrar amb ells o accedeixi a fer-se un selfie donen tant d’ambient a les curses com els milers de seguidors que passen calor a les grades i es mullen els dies de pluja.

La vida ha canviat amb aquesta crisi sanitària. I potser la crisi també ens ha canviat a nosaltres. Després de tants dies sols i allunyats dels demés, ves a saber, potser Rossi té unes ganes boges de tornar-se a abraçar amb els seus fans, fins i tot amb aquells que no el deixen sopar a gust les nits de gran premi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >