Selecciona Edició
Connecta’t

Bonic i entranyable passeig de Rafel Nadal pel Mediterrani més autèntic

‘Mar d’estiu’, que inclou trobades amb Leonard Cohen i Dalí, barreja quadern de viatges i memòria personal

Un port pesquer a l'illa grega de Creta.
Un port pesquer a l'illa grega de Creta.

En un llibre ple de grans moments i imatges seductores –la majoria plenes de l'aire de la costa i de la llum del mar– destaca l'escena en què l'autor i el seu acompanyant estan menjant un plat de paccheri amb albergínia, anxoves, tàperes i tomàquet en una pizzeria a Stromboli i el volcà de l'illa entra en erupció, i això fa que tots els clients de l'establiment s'aixequin alhora i comencin a aplaudir i cridar “bravo!, bravíssimo!”. Més intimista, però no menys notable, és l'episodi de la inesperada trobada amb un solitari Leonard Cohen a la barra d'un bar de Gant, a Bèlgica, i la conversa sobre el record de l'illa de Hidra, So long, Marianne i, a l'antic port d'Epidaure, un petit teatre poc conegut –rèplica del gran i tan famós–, convertit en galliner.

Són només dos exemples del que un es pot trobar a Mar d’estiu (Univers, en castellà a Catedral), un bonic, entranyable i sorprenent recorregut mediterrani al qual ens porta Rafel Nadal (Girona, 1954), periodista i escriptor guanyador del Pla el 2012 i el Llull el 2019. El llibre és l'obra d'un notable connoisseur del mar més antic i civilitzat de tots, d'algú que no només l'ha recorregut de punta a punta sinó que n'ha llegit molt i bé i que ha nascut pràcticament a les seves aigües lustrals. Barreja, descriu ell mateix, “de memòria personal i quadern de viatge”, però no guia, “ja que no pretén ser exhaustiu en absolut”, el llibre arrenca amb els estius d'infantesa i joventut i els banys i excursions a la cala de la Fosca, a Palamós, per des d'allà fer un alegre tomb per tot el Mediterrani.

L'escriptor i periodista Rafel Nadal de nen (dreta), amb alguns dels seus germans.
L'escriptor i periodista Rafel Nadal de nen (dreta), amb alguns dels seus germans.

Nadal, l'home que era aquell noi que es capbussava al Bàssit i recollia pinyons a les pinedes de la Costa Brava, visita les Eòlies, les Cíclades –a Naxos una dona, potser una deessa disfressada, li va deixar anar una frase digna d'Homer: “Els déus no volen que els molestin”–, Xipre (la platja de Petra tou Romiu, on va néixer Afrodita), Icària… fins a, després de fer molts tombs feliços, recalar al cap Súnion, on, amb els peus penjant sobre l'Egeu, llegeix els poemes de Carles Riba i té la revelació que tot aquell mar, aquell gran mar, refulgent i historiat, és “el mateix mar nostre”. En el recorregut, records d'escriptors, els germans Durrell, Paddy Leigh Fermor, Henry Miller, i tota la gran selecció grega –Kavafis, Kazantzakis, Katsimbalis, Elitis, Ritsos…– combinats amb la memòria personal del pirautxo (quant de temps sense sentir aquesta paraula!), l'olor de Nivea i Coppertone (les autoritats municipals de Palamós, explica Nadal en un dels seus simpàtics excursos, van fer tapar les tanques publicitàries en què una nena Jodie Foster ensenyava el cul per no ferir la sensibilitat del bisbe de Girona, un tal Narcís Jubany). També moments d'humor, com la trobada amb l'exdona i la filla d'un escriptor exministre (César Antonio Molina).

El narrador, Nadal, viatja amb la seva parella, l'Anna, que té el costum –similar al d'Anna Lizaran, que feia servir un perfum diferent per a cada personatge que interpretava– de posar-se un perfum diferent segons el destí que visita (i. e. Pamplelune de Guerlain per al Peloponès). “M'ha sortit un llibre molt anglès, pel seu format, la seva amplitud de mires i la seva barreja de gèneres”, assenyala Nadal. D'aquesta vocació d'una infantesa i joventut prístines, amb la pell embriagada de sal i els ulls plens de mar, l'autor matisa que això era l'estiu i que existia, per descomptat, el dur revers dels hiverns a la grisa Girona franquista i eclesiàstica (“preconciliar”), els mesos d'internat i disciplina, fins que arribava finals de juny i l'impacte per als sentits de la llum, els colors, la sorra, la barca, la pesca. “Coneixíem bé la topografia vital d'aquells estius i després hem sabut buscar aquestes coses a fora, reconèixer les mateixes paraules, amb matisos diferents, els noms dels llocs, dels peixos, de les flors, de les fruites, dels vents, a Grècia, a la Cirenaica, al cap Bon, a la costa del Líban, a Turquia…”.

Rafel Nadal amb Salvador Dalí a Portlligat.
Rafel Nadal amb Salvador Dalí a Portlligat.

Nadal, que diu que els seus llocs preferits del Mediterrani són Lèucada (“ah, la badia de Nidri, amb Skorpios al fons”), Cefalònia, Quios i Samos, encara que també ens porta a llocs menys coneguts, com l'arxipèlag de les Tremiti o a l'illa de Folégandros, de dura bellesa, advoca pel viatge lent, pas a pas, amb molt de ferri, entretenint-se en les delícies (sovint també gastronòmiques) d'un recorregut dels sentits, les emocions i les atmosferes, traçant de passada alguns intensos retrats de personatges. L'autor dedica la part final del llibre a una sèrie de “postals” en les quals concentra records i sentiments en un destil·lat final de mediterraneïtat i nostàlgia.

El cas de la desaparició de les planxes de Dalí d'EL PAÍS

A Mar d’estiu, Nadal dedica un espai a Dalí, a qui va conèixer bé, va visitar i va entrevistar durant la seva etapa de periodista. En parlar del tema sorgeix la vella història del misteri de la desaparició de les planxes de la mort del pintor. Dalí va morir el 23 de gener del 1989, però estava malalt des de feia molt de temps i els diaris, previsors i més encara amb el Nadal pel mig, tenien disposades, com s'acostuma a fer, les pàgines d'obituari, que, atesa la importància del personatge, n'havien de ser moltes. A EL PAÍS, on treballava llavors Nadal –en la secció de local i política–, fins i tot es preparava cada nit una planxa d'impressió falsa de la primera pàgina del diari amb les notícies del dia i la de la mort de Dalí incorporada, per ser a temps d'introduir-la a la rotativa si es produïa la mort a una hora intempestiva. Es van crear una vintena d'aquestes planxes metàl·liques ful amb la notícia “Mor Dalí”, de les quals, òbviament al final –d'acord amb la màxima Vulnerant omnes, ultima necat (totes fereixen, l'última mata)– només se'n va utilitzar una.

“Sempre m'he preguntat on van anar a parar les altres, que constituïen un conjunt força curiós i irrepetible”, reflexiona Nadal, a qui li hauria agradat molt recórrer a aquell estrany tresor dalinià. En el cas de la desaparició de les planxes de Dalí hi ha molts sospitosos, ja que el diari estava llavors no ple, sinó atapeït d'experts dalinians: Montserrat Casals, Juanjo Navarro Arisa, Màrius Carol, Jordi Busquets, el mateix Nadal, tots amb articles si no llibres, entrevistes, contactes enfrontats en el cercle íntim del pintor, teories i enemistats. Coordinar aquella multitud exacerbada per la set de notícies i exclusives va ser massa per a la llavors cap de Cultura, Rosa Mora, que molt assenyadament va marxar a l'Índia, i el subcap, un jove inexpert més interessat en les mòmies egípcies que en la de Portlligat, que gairebé va patir una crisi nerviosa entre tant de geni i, per descomptat, ho juro senyoria, no es va endur les planxes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >