Selecciona Edició
Connecta’t
EL JUGADOR QUE VA ENLLUERNAR...

“Romário es desmarcava caminant”

Rexach, mà dreta de Cruyff, recorda el control dels espais i els temps del genial davanter

“Romário es desmarcava caminant”

A Carles Rexach (Barcelona, 73 anys) sempre li han agradat les distàncies curtes, segurament perquè tenia un peu dret molt fi i precís que li permetia arribar al lloc més llunyà de l'àrea, excel·lent centrador i també molt bon rematador, davanter de pocs esforços i molta tècnica, formidable a l'hora de colpejar la pilota i en la visió de joc, vinculat des dels 12 anys al Barça. Jugador, entrenador i ara assessor de la junta directiva blaugrana que presideix Josep Maria Bartomeu, el Charly, mà dreta de Johan Cruyff a la banqueta del Dream Team, únicament es va escapar del Camp Nou amb el seu deixeble i amic Jordi Roure per dirigir un any el Yokohama Flügels del Japó (1998).

Rexach acostuma a dir que la seva vida ha girat al voltant de molt pocs quilòmetres. “Córrer és de covards”, repetia igual que el bètic Rogelio Sosa. No és d'estranyar, per tant, que el jugador que més el va enlluernar fos Romário de Souza (Rio de Janeiro, 54 anys), el brasiler que s'asseia davant del porter contrari i segurament també el golejador que menys quilòmetres necessitava recórrer per marcar: 30 gols va prometre tan bon punt va arribar a Barcelona en una tarda de toros a la Monumental i van ser 30 els que va marcar per fer campió el Barça per quarta temporada consecutiva (1993-1994).

“No havia vist mai un futbolista com Romário”, recorda Rexach. “Naturalment que em va impressionar Johan Cruyff quan va debutar contra el Granada el 1973. La diferència és que ja sabia com volava des de la seva explosió a l'Ajax; i jo ja havia jugat amb el Johan. També coneixia un geni que m'entusiasmava, George Best; ràpid, regatejador, hàbil i un enfant terrible. He vist algunes figures”, afegeix el mateix Charly, que en el seu moment va instar el Barça a fitxar Leo Messi quan el pare del 10 amenaçava a tornar a Rosario perquè cap directiu es volia responsabilitzar del fitxatge del 10. “Ningú, però, m'ha sorprès tant com Romário en el seu moment”, afirma Rexach.

“El PSV Eindhoven jugava un amistós mentre nosaltres estàvem de pretemporada amb el Barça”, recorda, “i em va sorprendre la rapidesa, el canvi de ritme, la facilitat que tenia per marcar gols aquell davanter del Brasil. Va fer tal recital que recordo que li vaig dir al Johan: 'Si el tinguéssim nosaltres, ho guanyaríem tot’. Aquell paio passava de 0 a 100 en només quatre o cinc metres; no ho havia vist en cap velocista, ni tan sols en Cruyff. I, és clar, vam fitxar Romário”. Johan Cruyff sabia bé de qui es tractava perquè coneixia millor que ningú el futbol d'Holanda.

“Romário es desmarcava caminant”

“Necessitàvem gol”, argumenta. “Ja no en teníem prou amb l'agressivitat de Stóitxkov i l'elegància de Laudrup. Els nostres rivals es tancaven, ens tenien molt estudiats i a l'àrea es concentraven 20 jugadors, així que buscàvem un davanter capaç de rematar fàcilment, sense espais, únic a l'hora de guanyar un metre i buscar el xut. Fort en l'un contra un, Romário es perfilava i movia tan bé que tenia temps de tot: rebre i xutar”, puntualitza per després sintetitzar el seu joc en la manera com va driblar el central Rafa Alkorta en el 5-0 del Barça-Madrid del 8 de gener del 1994, una de les seves tres dianes aquella nit.

Una jugada de futbolí, la cua de vaca, la marca de Romário, un futbolista d'1,67 m. “Acceleració i velocitat d'execució”, insisteix Rexach. “I ho feia tot parat. M'emocionava veure una cosa inèdita: es desmarcava caminant, no li calia córrer, sinó preparar-se per arrencar i fintar tots els que poblaven la zona de definició”, afegeix. “La clau era com es posicionava”, afegeix. “Era molt hàbil per orientar-se i col·locar-se, agafar les referències i mesurar les distàncies; tenia sempre tota la porteria a la vista i no només un dels pals, com la majoria d'ariets”, assenyala Charly.

A Rexach, amant dels espais reduïts, li encantava com Romário dominava “els angles”, com si el seu futbol fos geometria i no inspiració, pendent dels pals, les línies de l'àrea i del passador més que no pas de la pilota: va debutar amb un triplet contra la Reial Societat després de tres assistències de Pep Guardiola. L'avui tècnic del Manchester City explicava que Romário actuava com un semàfor: “Tu havies d'adonar-te de quan es posava ambre, és a dir, el moment en què giraria, per filtrar-li la bola, ni un segon abans ni un després”, relatava Guardiola.

Connexió amb Pep

“De vegades el maleïes una bona estona perquè no volia la pilota”, insistia Guardiola. “Tocaves i tocaves i el semàfor estava vermell, fins que Romário esquivava i, en un moment estava verd per rebre i xutar; i aquí no podies fallar”, recordava el migcampista, de manera que Romário s'activava més o menys en funció de qui portava la pilota, sempre proper, per tant, a jugadors com Guardiola. La millor expressió d'aquell Barça va ser el 4-1 que li va clavar al Dínamo de Kíev el setembre del 1993, després de comptar una rematada cada tres minuts, i la pitjor va ser la final d'Atenes 1994, la clausura de l'equip de Cruyff (4-0 contra el Milan).

Romário va ser també el punt final del Dream Team. Ja no tenia solució de continuïtat després d'una temporada agitada per la necessitat de descartar un dels quatre estrangers en nòmina a cada partit: Koeman, Stóitxkov, Romário i Laudrup. Encara que sempre va ser transparent, tant que al vestidor li deien “negre”, perquè quan estava pàl·lid era el senyal que no estava per jugar, Romário mai va ser un jugador fàcil de tracte, sovint indisciplinat i amant de la festa, allunyat en qualsevol cas de l'alcohol. “Tu no ets el meu pare”, li va etzibar un dia de retrets a Cruyff.

Abans, però, li va dedicar una de les frases que han fet fortuna: “El futbol es mira amb els ulls de Cruyff”. “Jo tenia un bon tracte amb Romário”, revela Rexach. “No li agradava que li recriminessin res, i encara menys que el castiguessin o el putegessin, sinó que era dels que agraïen els afalacs en moments delicats i no les recriminacions”, explica Charly després de recordar que van arribar a segrestar el pare del jugador abans d'un clàssic al Bernabéu.

Ningú va poder amb Romário després de guanyar amb el Brasil el Mundial dels Estats Units 1994. Tampoc va funcionar O Baixinho al València. Una Copa del Món, una Pilota d'Or i gairebé 700 gols va marcar un davanter amb un tren inferior únic i uns moviments propis d'un jugador de “dibuixos animats” com el va qualificar Jorge Valdano. “L'accelerador del futbol era Romário”, resumeix Rexach.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >