Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els pactes que ara ens calen

Quan corre encara el virus és hora de cedir, de rectificar i finalment de pactar. Tots els governs. Contra el virus, naturalment. Contra la misèria. Després ja serà l'hora dels altres pactes

Gent amb mascaretes al mercat del Ninot de Barcelona.
Gent amb mascaretes al mercat del Ninot de Barcelona.

Com l’esclau que acompanyava l’emperador per recordar-li que era mortal, tots nosaltres necessitaríem una veu que ens interrompés cada cop que discutim sobre l’estat d’alarma per tal de recordar-nos que això és una pandèmia. Han tornat les malalties infeccioses, que havien turmentat la humanitat durant segles i fins ben entrat el segle XX no van començar a ser erradicades gràcies a les vacunes i a la penicil·lina. De fet, no havien marxat mai, però van esdevenir menys visibles i perilloses per als països benestants durant les darrers dècades, des de meitat dels anys 50 fins ara mateix.

La il·lusió d’un món sense malalties infeccioses ha marcat totes les generacions occidentals dels darrers 70 anys. Només les classes d’edat més pròximes a la centena, precisament les més vulnerables contra els coronavirus, encara conserven el record de l’època en què el tifus, la verola, el xarampió o la pòlio feien estralls entre nosaltres. De cop, ara han tornat. De fet, van començar a tornar fa 40 anys, de forma sigil·losa o acantonada en països, condicions socials o sexuals. El resultat es que no havíem percebut la profunditat de la seva acció, en el conjunt de la vida humana i en les nostres vides particulars.

Res és clar i tot és insegur, fora de l’ordre de recloure’s a casa i no acostar-se a ningú

Amb el coronavirus, això s’ha acabat. La malaltia i la mort tornen a ser una presència imprescindible en les nostres vides, com havia estat sempre a la història. La veu que rebaixa la nostra supèrbia i ens diu que som mortals, ara no es refereix tan sols a cadascun de nosaltres sinó, encara pitjor, a l’espècie. Si no fóssim capaços d’acabar amb el virus que ara ens ataca la vida humana al damunt de la terra podria estar en perill.

El canvi que ens és exigit és absolut. No parlem encara del futur, del tipus de societat que haurem d’organitzar per tal d’evitar que els virus se’ns mengin. Parlem d’aturar aquesta pandèmia. Parlem d’una malaltia encara desconeguda, sobre la qual s’expressen amb abundosos dubtes els que més en saben i amb una tenebrosa seguretat els qui no en saben res. D’una infecció que ha corregut i infectat el món sencer a tota velocitat i ha obligat els governs a prendre decisions inimaginables fa tot just tres mesos.

Els governs ho han fet tot a les palpentes. Amb opinions contradictòries del metges que els assessoren. Amb diferències notables en les mesures preses per països veïns i a vegades dins dels mateixos països entre les diferents regions i ciutats. Amb més dubtes que certeses i més contraordres improvisades que ordres meditades. Res és clar i tot és insegur, fora de l’ordre de recloure’s a casa i no acostar-se a ningú, l’única medecina que de moment ens ha permès atenuar la velocitat del contagi. Sí, és una pandèmia. L’única certesa, sobretot per a les classes més humils, és que podem emmalaltir i morir, i després empobrir i anar a parar a les cues de la fam.

La desorientació és immensa. Fins i tot en els països més rics i endreçats. Enlloc com als Estats Units o a Alemanya s’han vist grups extremistes organitzats amb actitud agressiva contra les ordres de les autoritats. Han aparegut governants irresponsables com Trump i Bolsonaro, només preocupats per aprofitar l’avinentesa pels seus interessos personals, i fins i tot fascinats amb la injusta distribució de la destrossa entre les diferents classes i grups socials. També els exèrcits dels aprofitats, que sempre han existit. Amb pandèmies i sense. Des dels especuladors, que trafiquen amb material mèdic o surten a comprar les gangues econòmiques, fins els oportunistes polítics, que intenten fer avançar els seus dogmes ideològics o colar-se en els passadissos del poder, gràcies a la confusió instal·lada entre els governants.

l Consell de Seguretat de Nacions Unides ja no es reuneix. Els tribunals no jutgen. La democràcia trontolla

Cal repetir-ho? És una pandèmia. És el caos. No funciona res. Dels estats es diria que només queden les forces de seguretat, el personal sanitari i els serveis de neteja. La resta s’ha paralitzat. Fins la diplomàcia: el Consell de Seguretat de Nacions Unides ja no es reuneix. Els tribunals no jutgen. La democràcia trontolla, allà on n’hi ha. El desordre pot arribar a destruir-ho tot, vides, patrimonis, institucions, països. Podem assenyalar culpables. Podem carregar-nos els morts els uns als altres com si fossin projectils. Podem dir què cal fer ara i com s’hauria de d’haver fet. Però l’únic comportament decent contra el contagi i la misèria que arribarà darrere seu és aportar l’esforç de tots i cadascun per aturar-los. Tota la resta és lluitar al costat del virus contra les vides de les persones.

La divisió no és entre dretes i esquerres, o constitucionalistes i independentistes. No, la divisió és entre els qui volen salvar les vides de les persones i els qui no tenen cap altre interès que no siguin els seus programes, interessos i obsessions. No és l’hora doncs de línies vermelles ni de cinturons sanitaris que no siguin els que serveixen per aturar el contagi. Tampoc d’exigir condicions sense relació amb la superació de la pandèmia quan es tracta de pactar l’estat d’alarma o la recuperació econòmica.

Quan encara corre el virus és hora de cedir, de rectificar i finalment de pactar. Tots els governs. Tots els partits. Sense altres exclusions que no siguin les que per voluntat pròpia s’imposin els que es vulguin excloure. Contra el virus, naturalment. Contra la misèria. Ja vindran després els altres pactes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >